Club de la bohèmia

La dignitat de la classe política

2011-12-21T18:27:00.000+01:00

Durantel segle XIX, a Europa només hi havia dues mines de mercuri, essent lad’Almadén, a Ciudad Real, la més prolífica. El mercuri és un element que casaamb l’or i l’argent i n'és imprescindible en tot de processos, així quequi tingués el control de les dues mines, podria fixar-ne el preu i vigilar deprop els altres dos metalls.

Elsbanquers Rothschild, originaris de Frankfurt i amb delegacions per mitjaEuropa, van muntar una filial a Madrit, l’agència Weisweiler & Bauer, ambl’objectiu d’aconseguir les preuades mines d’Almadén. Eren temps d'agitació a lapenínsula. Ferran VII havia abolit la Llei Sàlica en favor de la seva fillaIsabel. El germà del monarca, Carles, s’intitulà com a legítim hereu al tron iper això s’iniciaren les guerres carlines, durant la dèbil regència de MariaCristina qui substituïa a Isabel, encara menor d’edat quan son pare traspassà.

Ambl’enrenou polític que es vivia, Weisweiler & Bauer tenia el terreny adobatper aconseguir les seves pretensions. Van untar amb generositat personatgesafins, com l’israelita Mendizábal, conegut per les seves desamortitzacions. Nascut a Cadis amb els cognoms Méndez Álvarez i descendent dels conversosMéndez, canvià el seu cognom per un de basc, doncs els bascos noméssón sospitosos de ser bascos. L’agència també va finançar les carlinades cada cop que volien aconseguir una pròrroga en la concessió de les mines. Maria Cristina va haver de cedir un cop i un altre doncs també necessitava finançar el seuexèrcit mitjançant els Rothschilds de Londres. Seran anys de continus canvispolítics que els de Weisweiler & Bauer van saber gestionar amb maestria.Quan els caps carlins ja feien nosa, se’ls va pagar pels serveis prestats i elshi van concedir destins en luxoses finques d’arreu d’Europa

Ambles mines de mercuri en el seu poder, l’agència va destinar el 2‰ delsguanys a subornar la classe política. Ningú no es va lliurar. Del Conde deRomanones a Azaña i de Primo de Rivera al General Prim. Aquesta situació vadurar fins que durant la II República Francesc Cambó fou anomenat Ministre deFoment. Cambó va recuperar per l’Estat les mines d’Almadén i poc desprésesclatava la Guerra Civil.

Oficialment,les diferents branques de la família Rothschild ho van perdre tot l’any 1942per obra i gràcia de l'antisemitisme atribuït a Adolf Hitler. I aquests que totho van perdre avui en dia són encara els que fixen el preu de l’or dos cops aldia. I no és dedicació absoluta. La recerca concebuda a la Universitat de Múrcia dedicada a la presència de la família Rothschild a l’Estat s’atura a l’any 1941, obviantla Guerra Civil i els prolegòmens. La continuació d’aquesta investigació fa sisanys que l’espero.

Persaber-ne més: La casa Rothschild en España de Miguel Ángel López Morell. Marcial Pons, Ediciones de Historia. Madrit 2005

La síndrome de Menard

2011-12-02T15:42:00.001+01:00

L'Abat Escarré amb un amic

D'en Mossèn Narcís Xifra i Riera vaig aprendre que l'Abat Escarré era un pocavergonya i que de catalanista no en tenia res. De tant en tant cerco per la xarxa si algú encara es fa ressò de la legítima denúncia de Mn Xifra, documentada en diversos llibres com ara Montserrat, 1936, L'Abat Escarré, història i mite i Confessions d'un ex-monjo de Montserrat.

I vet-aquí que m'he trobat aquest escrit penjat el 27 d'abril del 2009 :

Mn. Xifra estuvo siempre, hasta su muerte, disponible para el diálogo y el encuentro personal en su muy querido santuario de Santa Afra, cerca de Sant Gregori. Nunca entendió la popularidad y el sostenimiento del mito Escarré. En sus libros presenta documentos evidentes de la filiación falangista del mitificado abad. Escarré era inculto, según los parámetros benedictinos de la abadía, no sabía nada de música ni de latín y griego. Excusaba su ausencia en los exámenes con enfermedades inventadas. Únicamente conspiraba. Con otros monjes “de su cuerda”, entre ellos Oleguer Porcel evidentemente, decidieron hacerse con el control de la abadía. En 1936 tuvieron su oportunidad y se deshicieron de los monjes más preparados que como Xifra, no pudieron volver después de 1939 a la comunidad.

En canvi, el 14 de març del 2008 vaig penjar aquest altre:

Vaig poder parlar moltes vegades amb ell, a les sobretaules de diumenge a la tarda al santuari de Santa Afra, a prop de Sant Gregori. Mossèn Xifra no se'n sabia avenir de la popularitat de l'abat Escarré. En els seus llibres presenta documents evidents de la filiació falangista del mitificat abat. Escarré era inculte, segons els paràmetres de l'abadia, no sabia res de música ni de llatí i grec. Excusava la seva presència als examens amb diverses malalties inventades. Només conspirava. Amb altres monjos de la seva corda van decidir de fer-se amb el control de l'abadia. Al 1936 van tenir la seva oportunitat i es van desempallegar dels monjos més ben preparats, com ara Mossèn Xifra, qui mai més va poder tornar a Montserrat.

Si algú té la paciència de llegir sencers ambdós escrits, s'adonarà que l'han afusellat de dalt a baix, tret dels primers quatre paràgrafs, amb alguns afegitons i algunes imprecisions doncs el Santuari de Santa Afra no era el seu preferit sinó que els diumenges cuinaven un arròs a la cassola inoblidable a la hostatgeria del costat i un parent que teníem en comú de vegades ens hi convidava.

Ara no sé si rellegir la lletra petita de la llicència que tinc registrada a Creative Commons o bé tornar a capbussar-me en Pierre Menard, autor del Quijote del gran Jorge Luis Borges.

Les nòmines del Banc Central Europeu

2011-11-29T17:44:00.001+01:00

Demà és final de mes i el Banc Central Europeu haurà de pagar les nòmines als seus treballadors. Estic encuriosit per saber quin sistema fan servir.

Com que en el Banc Central Europeu hi ha la màquina d’imprimir bitllets, un sistema podria ser que els treballadors es servissin ells mateixos, entrant per ordre alfabètic a la habitació on hi ha la impressora, amb els cartutxos de tinta a l’armariet de l'esquerra i en els prestatges del costat, el paper. Introduint un codi i prement un botonet vermell, la màquina emetria un llençol amb la quantitat justa. En una tauleta hi trobarien unes tisores per retallar un per un els paperots de la mensualitat.

El problema d’aquesta sistema és que la inflació a Frankfurt ―que és on està el Banc Central Europeu― es dispararia cada principi de mes, doncs del no-res sortirien diners per comprar productes existents, conforme a la premissa que si només hi ha 1.000 € al món i una sola cosa per vendre, aquesta cosa val 1.000 €. Però si hi ha 10.000 € i la mateixa sola cosa per vendre, aquesta en valdria 10.000.

Un altre sistema seria que un responsable passés a cada empleat un sobre tancat amb la mesada. Com que el Banc Central Europeu remena quantitats de diners que no podem arribar a capir, sempre es podrien desviar uns pocs bitllets pel personal i així evitar qualsevol efecte inflacionista, doncs serien bitllets ja existents. Fòra viable però arcaic.

Seria absurd que els treballadors del Banc Central Europeu tinguessin la nòmina domiciliada en un altre banc, com si el personal del Banc de Sabadell cobrés el sou per la Caixa del Penedès.

Descartades aquestes opcions, només em queda suposar que el que han de fer els treballadors és col·locar bons al banc on treballen a un tipus d’interès prefixat per alguna consultora externa, comprometent-se a tornar l'import total més l'interès en un temps prudencial. De fet, aquesta és la funció del lloc on treballen i de ben segur que ho deuen trobar com el fet més natural del món.

La primera crisi

2009-05-22T13:31:00.003+02:00

Durant el regnat de Asiquis, com que va haver una gran manca de diners en circulació, va ser promulgada entre els egipcis una llei segons la qual, per a rebre un préstec, hom havia de presentar com a caució el cadàver del seu pare. Se li afegia una altra llei segons la qual qui donava el prèstec es quedava amb tot el sepulcre de qui el prenia; i si qui presentava aquesta caució no volia tornar el préstec, hom li imposava la pena que, quan ell mateix finés, no tingués sepultura, ni al sepulcre patern ni en cap altre, i tampoc no hi pogués enterrar cap altre dels seus.

Heròdot. Història 136-2

Bloc recomanat

2008-10-03T20:51:00.005+02:00

Revista de Girona. Número 250. Septembre 2008.

En Tarsici, alcalde

2008-07-29T19:40:00.003+02:00

Quan se'ns va morir en Sidro, l'alcalde de tota la vida, li vaig dir a en Tarsici de Cal Coix, mira noi, del jovent del poble poc que podem esperar ben res perquè qui no està fent màsters té el cap a les discoteques, així que presentem-nos tu i jo, cadascun pel seu compte però, sobretot, res de política, que el que cal és donar un cop de mà per tirar el poble endavant.

Com que el dia de votar és diumenge, perquè a Madrit ho tenen parit així, la gent ens va cardar el camp a la platja i només vam quedar en Tarsici i jo, les dones i en Caballero, que és el brigada de l'Ajuntament, però aquest sempre-sempre té feina, sempre va amunt i avall i quan no és una cosa és l'altra i poc que va poder votar. I vet-aquí que quan vam comptar els vots, jo en tenia tres i en Tarsici un. Coi, li vaig comentar a l'Hermínia aviam si m'havia fet el salt i ella, que mai de la vida m'ha dit una mentida, deia que no i que no i de cop diu, calla, que vaig sentir en Tarsici i la Concepcion que es discutien que si pobre de tu que vagis a votar amb aquests pantalons i haguessis d'haver sentit en Tarsici com es va posar, d'emprenyat com una mona.

I, és clar, el dia de la investidura en Tarsici va venir ben mudat i em va amenaçar amb una moció de censura i li vaig dir, Tarsici, per l'amor de Déu, que ens coneixem de tota la vida, que no ho veus que encara farem riure, i ell res, tossut com ell sol. El vaig convèncer de deixar-ho per més endavant i anar per feina. I, caram, teníem el calaix ple de cèntims, el carrer Major que fa patxoca, en Caballero al corrent de pagament i el campanar nou de trinca. I mira, se'm va passar pel cap de fer una bona festa major, amb un grup de ballar per portar la gent del voltant. I en Tarsici que no, que millor que ajudéssim aquella colla de peluts que tenim acampats a la vessana de Can Gafes, que sembla que ensinistrin a cop de flauta les puces d'aquells gossos famèlics. Pobres bèsties.

I vet-aquí que per guanyar-me en Tarsici li vaig dir que duia uns pantalons ben macos, que on els havia comprat. Si l'haguéssiu vist com es va posar! I en aquestes que em diu, vols un bon grup per la festa major, eh?, vols un bon grup? Doncs té. I va i em truca els Rolling Stones i sort em van tenir, sort, que en Tarsici no es fa entendre en castellà, que si no ja em diríeu quin disbarat hauríem cardat. La veritat és que sembla mentida. I ja em veus tornant a casa per dir-li a l'Hermínia que no, que jo no puc seguir així, que prefereixo dimitir que no pas perdre l'amistat amb en Tarsici.

Així que vam convocar nous comicis, o com en diguin, i en Tarsici, el molt murri, es va guanyar la confiança dels peluts i tots el van votar. Ara té la majoria absoluta i es passeja pel poble amb els pantalons esparracats envoltat d'aquells hippies de ciutat i la Concepcion, pobrota, que diu que no surt d'un disgust que ja entra en un altre. Però a mi el que més em va fer emprenyar de tot plegat és quan vaig rebre una carta d'en Tarsici per multar-me perquè ca meu no és sostenible. I aquí sí que em vaig anar de dret a aquella comuna de Can Gafes on ara viu i li vaig dir a en Tarsici, escolta'm noi, ¿com que ca meu no és sostenible si fa més de cent anys que s'aguanta dreta?

La crisi a Zimbabue

2008-07-20T15:55:00.003+02:00

Crisi financera

Zimbabue anuncia un nou bitllet de 100.000 milions

HARARE | EFE/DDG

El Govern de Zimbabue, que encapçala el president Robert Mugabe, ha anunciat avui que a partir de dilluns es posarà en circulació un bitllet de 100.000 milions de dòlars zimbabuesos, a causa de la inflació galopant que afecta el país. El president del Banc Central de Zimbabue, Gideon Gono, va dir que la nova emissió servirà per facilitar les transaccions, ja que per a qualsevol compra fan falta una gran quantitat de bitllets.

I de regal, a El Periódico de Catalunya digital d'avui:

2008

2008-07-09T17:43:00.004+02:00

En llevar-me, la pell em queia a tires. Sentia el cos escaldat i per la finestra no s'hi retallava el perfil de la catedral. Per la tele em proposaven uns exercicis que, tot i intentar-ho, el meu estat no em permetia de seguir. La monitora em va disculpar per antena. Va reblar la meva confusió que en el nebulitzador per l'asma no hi digués “agítese antes de usar” sinó “frótese antes de usar”.

Pel carrer vaig trobar un vell amic qui semblava embarassat de sis mesos. Li vaig demanar què se n'havia fet de la catedral i, entre els improperis que em dirigí, em va semblar entendre que l'havien enderrocada perquè era un símbol fàl·lic indigne. A les cantonades hi penjaven grans cartells d'una política a qui recordava exercint un càrrec menor. Un parell de captaires a la porta d'una cova d'on sortia gent en actitud de recolliment, em va fer sospitar.

Em va atreure una munió aplegada a les portes d'un cinema. M'hi vaig afegir. Projectaven un documental on el líder rus manava a la seva dona que li fes macarrons per sopar. Els assistents s'enfervoriren i la més inflamada era una exparella meva —amb qui compartia una estança en una rebotiga dels afores— qui va estavellar un llibre contra la pantalla. De la pel·lícula següent no hi vaig entendre res: uns nens que jugaven als escacs s'enrocaven amb la dama, mentre les seves mares tancaven negocis en un prostíbul atapeït d'homes forans en calça curta i tors nu.

En acabat, vaig seure en una terrassa. Un grup tocava rock al davant. Les guitarres no duien mànec i les cordes anaven a l'interior de l'orifici. Una noia en una taula propera es queixava del seu marit perquè, entre altres coses, ja no l'omplia. La vaig entendre. Per primer cop vaig entendre què li diu una dona a una altra. De seguida vaig lligar caps i vaig capir els canvis del dia. I els que s'esdevindrien. Em sentia un nou home.

De sobte dos individus em van exigir que els acompanyés. Es van identificar com a funcionaris del Ministeri de la Igualtat. Em van dir que sabien que el meu temor més gran era estar-me massa estona exposat al sol i, per això, m'havien tingut una setmana lligat en una platja assolellada per aplicar-me el tractament social adient als meus mals. Un cop guarit, ja em podien portar davant la presència de la Gran Aído. Em va saltar una llàgrima de satisfacció.

Pel camí, un home guenyo, amb ulleres roses i barba blanca, que parlava molt ràpid sense parar de somriure, em va atansar un document per aconseguir una única llengua comuna. El vaig signar, i una altra llàgrima de joia em va rodolar per la galta quan des de la tele d'un bar proper anunciaven que s'havia apujat el petroli. Un ecosocialista amb una insígnia de l'Opus Dei em va multar per no sé quina raó i el vaig abraçar. Sóc feliç.

Bé. Ha anat bé.

2008-06-29T18:42:00.004+02:00

Tenia oblidats els matins dels dies laborables. I també la pregunta típica d'un company de feina un dilluns al matí: "¿Què, com ha anat el cap de setmana?"

El company de feina intenta creure que treballar és una tortura i que l'alliberament arriba el divendres. Per ell, el cap de setmana és una maledicció encara que sempre ho ocultarà. No t'escoltarà quan li diguis que el cap de setmana t'ha anat bé. Com hauria d'anar sinó? De seguida t'explicarà el seu, tot un seguit de penalitats confegit de llargues estones estirat al sofà, una pana al cotxe, hores esperant que facin res de bo pel televisor, el trasllat dels fills del seu domicili al de la seva exparella, les hores d'insomni per la incessant xafogor, amb un moment àlgid digne de menció apart, el dinar de diumenge a cal sogres. Però van haver de partir a corre-cuita perquè el nen gran tenia cacona.

Demà al matí tornaré a dir que el meu cap de setmana ha anat bé, per no entrar en detalls. Em quedaré per mi la imatge que m'ha anat voltant pel cap des del divendres a la nit. Algú qui sempre m'ha parlat amb els ulls brillants, amb un somriure agraït i natural, amb un tracte i un to de veu ideals pels meus paràmetres, algú amb qui em sembla que compartim els mateixos referents culturals, abans que sortís del bar de capçalera em va mirar amb els ulls opacs, inexpressius, qui sap si dolguts. I el cap de setmana ha voltat entorn d'aquest moment que ha activat un maleït sentiment de culpa, de ben segur fruit d'un malentès.

No ho voldria pas explicar al company de feina. S'adonaria que visc en un món molt llunyà del seu, un món que mai no ha tastat i que és perfectament habitable. Prou penalitats que pateix, el pobrot.

La igualtat

2008-06-19T18:27:00.005+02:00

Entrevistada ahir en un diari de la seva corda, la jove membresa del Govern espanyol Bibiana Aído, va fer cinc cèntims de quines seran les directrius del seu ministeri, el d'igualtat. No n'hagués fet cap cabal si no fos perquè el seu objectiu principal és crear una nova masculinitat. Diu:

“La sociedad ha cambiado mucho y es muy
importante que avancemos en el cambio de roles”

Apart d'entendre que la membresa implícitament reconeix que la societat ha canviat sense necessitat de cap política igualitària entre sexes, en el meu món un canvi de rols significa que els homes faran de dones i a l'inrevés. Si és com em vull creure, que els homes ens podrem estar a casa mentre les dones són a treballar, m'hi apunto. ¡Què feliç seria podent fer el que m'agrada sense perdre tant temps per guanyar-me les garrofes! Altres expressions seves sembla que apuntin en aquest camí: “Hay que trabajar sobre una nueva masculinidad” i “(...) la masculinidad descansa en un sistema patriarcal”. El que em fa ballar el cap és perquè el seu ministeri es diu d'igualtat. Sembla més escaient una denominació del tipus: Ministerio de Simetrías Retroactivas.

I com que a Madrit estan acostumats des de fa segles a ficar-se on no els demanen —talment com els ecosocialistes—, l'Aído obligarà els consells d'administració de les empreses a tenir el mateix número d'homes que de dones. Per entendre'ns, si creo una empresa familiar i tinc onze fills mascles, abans que heretin el negoci i per complir amb la paritat, els hauré de casar amb onze dones disposades a entrar en el consell i, sobretot, pregar perquè no em surti cap fill gai.

Els reptes que l'Aído ha esbossat en l'entrevista d'ahir seran ben aviat explicitats en les corresponents lleis, les quals espero que siguin més entenedores i, sobretot, que no ens obliguin a fer actes contra-natura, com ara que els homes ens quedem embarassats o que les dones juguin en el primer equip del Barça.

El bohemi i el cràpula

2008-06-17T19:17:00.004+02:00

Un poeta que viu de les lletres exercint el funcionariat, quan va saber que m'amagava en aquest espai no es va estar de recordar que 'també' havia patit una època bohèmia. Després de partir peres amb la xicota de torn va trobar refugi en la nit, l'alcohol i altres disbauxes. En necessitar dels matins per dormir, els ingressos minvaven mentre s'enfilaven les despeses, previsible presagi d'una tragèdia. El final, però, fou prou feliç: va conèixer qui ara és la seva dona i va a ser a temps de redreçar-se.

El poeta, membre d'un pretensiós col·lectiu que pretenia ser guia en l'esdevenidor de les lletres catalanes, se'ns va acomiadar per no fer tard a la joiosa cerimònia d'allitar el seu fill. Com que som parits així, vaig buscar la complicitat del cambrer per fer-li saber que el poeta no havia estat bohemi sinó cràpula. Sembla que no hi ha una definició unànime sobre què és la bohèmia: s'hi enquibeix tant la noia malaltissa per un romanticisme ensucrat que maltracta la poesia amb collonades insofribles on invoca prínceps blaus fets a mida i també el poeta funcionari malvivint temporalment.

Després d'haver sentit les meves explicacions, el cambrer va voler saber si estava davant d'un bohemi o d'un cràpula. Essent el cràpula de diccionari un home embriac i disbauxat i el bohemi de diccionari aquell que mena una vida precària, desordenada, deslligada de les convencions socials i amb l'art com a passió, li vaig dir al cambrer que es fixés que sempre que entro al bar, i abans de demanar el beure, mostro fingida atenció pels quadres que abelleixen les parets del local.

Nova operació anti-pirateria

2008-06-04T16:32:00.004+02:00

Diuen que per les Espanyes la policia s'ha engrescat amb l'operació Talgo, consistent en detenir els que estan vinculats a la producció i venda de còpies de música i pel·lícules. De Catalunya res no ha transcendit però de ben segur que hi ha un altre operatiu muntat perquè des de dissabte que no veig els dos venedors habituals del barri vell.

Un d'ells, el pakistanès, des de l'últim cop que el van detenir té per costum de confiar-me la recaptació del dia per por que li prenguin. Aquella vegada li van intervenir cent euros, es va estar dos dies al calabós i, a més, algun treballador del bar de capçalera li va prendre bona part de la mercaderia. Aquell dia, el pakistanès sabia que l'estaven encalçant però no em va dir res, només em va demanar que li guardés l'estoc. Quan anaven per tancar el bar vam desar-lo al darrere de la barra. Diuen que va ser la dona de fer feines qui va cometre el furt.

Abans d'ahir em va saludar un personatge a qui només havia tractat alguns minuts ara fa un any. Em va saludar afectuosament mentre mirava de fer-me memòria i, com qui no vol la cosa, va treure el tema dels venedors de còpies. Notava com es feia el desmenjat, meditava les preguntes i es tocava insistentment el nas, fet que és senyal de falsedat. La vestimenta que duia era impròpia de la seva edat, més apta per passar desapercebut en un concert de rock que no per amagar les bones maneres i la perfecta dicció que gastava. No vaig tenir cap dubte que estava parlant amb un policia secreta.

Entre altres coses, em va demanar què em semblava aquest mercadeig il·lícit. Vaig ser ben sincer: m'emprenya que a totes hores m'empaitin en qualsevol lloc i en qualsevulla situació per oferir-me música, pel·lícules i roses. De sobte, i per alguna raó que se m'escapa, el secreta va sentir-se delatat i subtilment va mirar de canviar de tema no sense abans voler saber el meu parer sobre l'esdevenidor de la indústria discogràfica. Doncs que els músics haurien de guanyar-se les garrofes actuant en directe i que tenen altres canals per acostar-se al públic tot defugint les sangoneres. A qui més mal fa, però, és a la indústria del cinema perquè mai seria tan efectiu un Matrix representat al teatre. Va quedar clar, crec, que no tinc res a veure amb tot plegat.

El pakistanès havia pagat quatre mil euros pels tràmits de fer-se espanyol. En broma li havia dit que pagaria el doble per deixar-ne de ser. Aquesta setmana havien d'arribar els seus papers. A hores d'ara no sé si l'hauran pogut expulsar. Em temo que no em sortiria a compte de fer un llarg viatge per tornar-li en mà els quaranta euros que des de dissabte li guardo a la butxaca.

Crisi?

2008-06-03T17:30:00.006+02:00

En temps de bonança comptava que abans que vinguessin mal dades hauria d'estar col·locat en un despatx com a escrivent. Dilluns vaig començar.

No recordava com sol ser un dia laborable de bon matí. El meu destí és la vila que els diaris barcelonins consideren prototip d'integració de la nova immigració. Qui sap si un polvorí si tot va de baixa. Força dones duen vel, una peça de roba que en alguns llocs volen prohibir perquè és el símbol d'una religió que no és europea. Força nois duen gorra de beisbol, una peça de roba que enlloc volen prohibir tot i ser símbol d'un esport que no és europeu. Un britànic, begut, fa esses pel mig de la calçada, torejant el trànsit i empaitant els autobusos. Un barret elegant d'ala ampla sobresurt entre la gentada. El porta el primer indígena que reconec a la vila, en Carbonell, l'arqueòleg d'Atapuerca.

A la nova feina estan eufòrics. Tothom que entra diu que la cosa està molt malament, que tot està parat, que ja no corre el calé. Pel telèfon, el banc informa que han retornat el pagaré d'un client. El meu gerent, però, exaltat, diu que el mes anterior van créixer més que mai. Després de dues hores revisant la comptabilitat m'adono que res no lliga. Un dels centenars d'errors que hi detecto és la venda d'un pot de 5 quilos de pintura per 511.000 euros, en comptes de 5,11. Un altre dia, quan se li passi l'excitament, li ho faré saber al gerent.

A la nova feina m'entristeix veure que tota la documentació està escrita en castellà i que tots els treballadors són castellanoparlants, encara que alguns s'esforcen per fer-se entendre en la meva llengua. Tret d'un venedor, un argentí passat de pes, amb qui endevino una difícil relació després de les dues primeres frases que em dirigeix. La primera: “Podría parlar català pero prefiero el castellano. Este, es más lindo”. I la segona, quan em presenten un altre treballador de la casa: “Jordi, cuando estés tenso puedes desahogate pegando a este moro hijoputa”.

Al sortir de la feina, un eslau se m'atansa i em demana tabac. Aprofita per dir-me que porta nou mesos sense treballar i que té pagada l'habitació només fins al dia sis. Diu que això és una merda, que se'n va a un altre país. Em demana si sé cap solució al seu cas. Sacsejo el cap i m'apresso per arribar al bar d'en Vila, per saber com va anar el concert de dissabte de La Banda del Yuyu. El bar és ple de gent de sempre, dinant. Tothom sembla cofoi, aliens a les negrors a venir que alguns escampen. Són dels que van per feina. Estic, penso, amb els que se'n sortiran: han sabut treballar bé i estalviar en temps de bonança.

Un toro viola un torero

2008-05-28T12:59:00.004+02:00

Quan pel televisor només es podia sintonitzar un canal, acabat el curs escolar ens havíem d'empassar tedioses corrides de toros que ens eren venudes com a essència de la Hispanitat. Era un temps quan, sense avís previ, podien retransmetre una hora seguida de dibuixos animats i per això ens enganxàvem a la pantalla, esperant que un cop enretirat el brau mort de la plaça sonés la melodia de la Pantera Rosa o del Bugs Bunny.

En algun moment vam descobrir que si l'animal embestia el torero, la corrida s'escurçava. I vet-aquí el principi d'una duradora simpatia per l'animaló. El temps ha anat refermant aquella noble preferència amb altres arguments, cap d'ells relacionat amb la defensa del més dèbil perquè sinó m'hauria fet soci de l'Espanyol de futbol.

Abans-d'ahir, a Madrit es va complir un vell somni: que al torero el donessin pel cul. El primer toro de la tarda, propietat de la Ganadería de Guadaira S.L. i de qui no ha transcendit el nom, va clavar la banya ben bé a l'anus de Juan José Rueda, àlies El Ruso. Després d'enlairar-lo i perdre-hi contacte, va tornar a encertar el punt neuràlgic de El Ruso mentre aquest queia, amb una punteria envejable. Quan el tenia pel terra, el brau va procedir a despullar-lo mentre se li posava al damunt, en un acte que es podia interpretar com a intent de violació. (Es veu millor en la segona presa del vídeo penjat pel diari El País).

Juan José Rueda està en estat molt greu. Les lesions són: “una herida en la región anal con rotura total del esfínter, desgarro del recto de 15 centímetros y lesión isquiorrectal de 20 centímetros, fractura del coxis y una contusión en la región parietal izquierda.” Del toro, se sap que el va matar un assassí anomenat El Sombrerero.

En Zapatero és del PP?

2008-05-26T17:49:00.003+02:00

1. Senyor Zapatero, durant el debat sobre el finançament de les comunitats autònomes, vostè ha dit que cal prioritzar les persones pel damunt dels territoris, una idea que prové del senyor Alejo Vidal-Quadras. ¿Aquesta coincidència ideològica ens ha de fer pensar que vostè s'hi troba a gust en el sector dur del Partit Popular, el més obertament contrari al senyor Rajoy?

2. Si prioritzem les persones pel damunt dels territoris, ¿vol dir que una persona resident a Extremadura que paga els mateixos impostos que una altra resident a Catalunya, rebrà les mateixes prestacions per part de l'Estat?

3. En el meu barri hi viuen l'Abramòvitx, en Bill Gates i en Warren Buffet, encara que els altres cinc mil residents en la mateixa zona no cobrem més de 600 euros al mes. En les estadístiques ens compten com un dels barris més rics del món. Com que vostè vol prioritzar les persones per sobre dels territoris, ¿continuaran invertint en el meu barri o preferiran seguir invertint en llocs on no hi hagi cap resident que cobri més de 600 euros al mes?

4. Al prioritzar les persones per sobre dels territoris, hauran de reformular les estadístiques. Ja no valdrà dir que tal territori té unes rendes més baixes i que, per aquest motiu, cal prendre diners d'altres llocs per igualar els nivells d'ingressos. ¿Estudiaran els casos individuals de cada espanyol per separat? ¿Acabaran amb Generalitats, Juntes, Diputacions i altres ens que el que fan és administrar territoris?

5. Allà on les rendes són més altes, la desinversió estatal és més forta. Però les necessitats són les mateixes. I si no hi ha diners públics, cal recórrer als diners privats. ¿Vostè és liberal o socialista?

6. ¿Han pensat mai que en les zones amb rendes més baixes, els preus de les necessitats bàsiques també són més assequibles? ¿Sap quina diferència hi ha entre llogar un pis a Catalunya i un d'igual a Extremadura? ¿Ho tenen en compte quan diuen actuar per les persones i no pels territoris?

7. Després de tres-cents anys d'invertir en Extremadura i Andalusia amb resultats prou coneguts, ¿vol dir que no s'hauria de fer alguna mena de pla més racional? ¿Què li sembla deixar diners a canvi d'uns objectius, en comptes de deixar-los a fons perdut? (Faci la prova durant uns mesos amb els seus fills. Ja em dirà el què.)

8. Quan vostè diu que vol prioritzar les persones pel damunt dels territoris, el que implícitament ens està dient és que vostè és un cosmopolita, que està pel damunt dels nacionalismes, que no és provincià sinó universalista, i que el que passa a la plaça major d'Ulan Bator té el mateix interès per vostè que el que passa a la plaça major de Fregenal de la Sierra. ¿Vol dir això que suprimirà els símbols nacionalistes per excel·lència de l'Estat, com ara l'himne i la bandera? ¿Les persones que juguin al futbol podran triar el nom amb el que volen ser coneguts arreu del món? ¿Aprendrà a parlar l'anglès?

9. En resum, senyor Zapatero, ¿vostè ens ha près per idiotes?

Bon dia

2008-05-08T17:19:00.003+02:00

Tinc el McDonald's a prop i entro per esmorzar-hi. Mentre espero la tanda em pregunto com s'ho van fer a Olot per foragitar el restaurant més infecte del planeta. M'atén un noi arribat d'algun lloc de Sud-amèrica.

— Bon dia.
— ¿Què desea?
— Un capritx americà.
— ¿Cómo?
— Un capritx americà. —li senyalo un cartell on s'hi llegeix ben gros el que estic demanant.
— Ah. No. No es un caprís. Es un capricho. Un ca-pri-cho. ¿Para beber?
— Coca-Cola.

Per tornar al centre de la ciutat m'acosto a la parada de l'autobús. Hi ha una senyora amb bosses del MediaMarkt.

— Bon dia.
— Ah, oiga, ¿ut-té zabe cuando paza el de la línea dó? El que va a Monchuírs.
— Passa cada quinze minuts, senyora.
— Ah. E' que y'ase dié minutoh q'ep-pero y no paza.

Pugem a l'autobús, que ha arribat puntual. Mentre pago, saludo el conductor.

— Bon dia.
— ¿Tiene quince céntimos?
— Si.

Per treure'm el mal gust de l'hamburguesa, entro en un bar cèntric per demanar un cigaló. S'acosta un cambrer nou amb un bloc i un bolígraf.

— Bon dia. Un carajillu de Mascaró.
— Buenas. ¿Cómo ha dicho?
— Un carajillo de Mascaró.
— Ah. Un carajillo. Perdón pero es que lo segundo no lo he entendido.
— De Mascaró.
— Lo siento pero no entiendo.
— De Mas-ca-ró. És una marca de conyac.
— Ah. Mascarón. Mascarón, claro.

Abans d'entrar a la biblioteca m'entretinc fent la cigarreta i se m'acosta un ex-heroinòman efeminat amb una samarreta d'un Jesucrist hippiós que ens estima a tots.

— Hey, buenah.
— Bon dia.
— ¿Tieneh un sigarro, shavalote?

Conclusió: el meu país és aquell on a un bon dia, sempre t'acaben sortint per petaneres.

Xarnego, no. Polaco, sí

2008-05-07T16:01:00.003+02:00

(D'una proposta a Can Gazophylacium)

Diari de Girona, 7 de maig del 2008

Demanen 3,5 anys de presó per mossegar un home en una discussió per dir-li ´xarnego´

Efe/DdeG, Barcelona

El fiscal ha demanat tres anys i mig per a un home acusat d'assestar una mossegada a la mà a un client d'un bar després d'una discussió per raons polítiques. La víctima ha relatat en el judici que el processat, Pedro V.R., li va propinar una forta mossegada a la mà després d'haver-li retret que era "un xarnego", a la qual cosa ell li va respondre que era "tan català com ell".

La mossegada li va produir una fractura del primer dit de la mà dreta, que va requerir d'amputació parcial dies després per infecció de la ferida. La víctima ha descartat que el processat estigués borratxo i ha negat que mediés cap discussió amb ell ni que l'agredís abans de la mossegada, tal com sosté la defensa.L'agressió, que va tenir lloc al bar Tequila Boom Boom de Barcelona el juliol de 2005, l'ha confirmat un dels cambrers del bar, que ha explicat que ell mateix va aplicar ginebra sobre la ferida per sanar-la.

El Ministeri Fiscal, que acusa el processat d'un delicte de lesions, ha sol·licitat una indemnització de 16.000 euros per a la víctima.

La gran revelació

2008-05-06T01:38:00.002+02:00

Per Setmana Santa ─ que és quan toca ─ vaig tenir una revelació. Vaig veure ben clar quins són els fonaments d'aquesta civilització i les adulteracions que s'han fet més tard, sempre en benefici dels Innombrables. Engrescat per la descoberta, em vaig endinsar de nou en texts i fets coneguts dels homes més antics, emperò històrics, i a per tot hi podia trobar les traces d'aquella intuició.

Per sort, cap mena d'obsessió no em va guiar malgrat que vaig dedicar un bon grapat d'hores d'estudi per refermar-me en la veracitat de la troballa. L'esforç es va anar emmagatzemant en una altra banda i, abans-d'ahir, mentre dormia, el meu cap va anar condensant tots els nous coneixements i, tot just llevar-me, una nova claror em va il·luminar: sempre ens hem mirat el cel com si encara ens estiguéssim a la panxa de la mare.

Els antics, amb les llumetes que veien en el cel panxut, interpretaven l'esdevenidor, com ara els egipcis, que sabien que hi havia una manera de sortir-ne, per triangular que fos. Els més moderns, també elucubren sobre forats negres que ens portarien a un altre Univers. D'altres abracen la teoria del Big Bang, que tracta de com es va formar la panxa, fruit d'un Déu Copulador que un bon dia va provocar una Gran Inseminació.

Llibres d'abans d'abans d'ahir

2008-04-24T14:26:00.005+02:00

El Periódico de Catalunya, 24/04/08

Ahir, era el seu pare. Abans d'ahir, era l'avi.
Avui està venent un vademècum d'Abans d'abans d'ahir.

I visca l'Opus Dei!

2008-04-22T14:52:00.003+02:00

Ramon Vilaró i Mossèn Josep Caselles

Els jugadors del Girona FC s'han hagut de tancar diverses vegades als vestidors per denunciar l'impagament de les nòmines que els pertoquen, inconvenient que no ha impedit que, després d'haver pujat de categoria l'any anterior, ara liderin el seu grup a la Segona Divisió B i ja estiguin classificats per jugar els play-offs d'ascens a la que es coneix com a Divisió de Plata.

L'ingenu podria pensar que aquest èxit es deu a l'esforç conjunt de jugadors, entrenador, directiva i aficionats. També podria dir que no es pot dir blat si no és al sac i ben lligat, perquè el Girona FC encara no ha pujat de categoria. L'ingenu s'equivocaria perquè el responsable de la meritòria campanya del Girona FC ha estat el Papa de Roma, qui ja ho té tot lligat. En agraïment per “una esplèndida temporada i sense lesions” la directiva que no pot pagar nòmines sí que podrà fer despesa en un vol xàrter cap a Roma per dur “una representació de la directiva, de la plantilla i pels seguidors que vulguin” i fer nit d'hotel. Com diu el vicepresident primer de l'entitat, Ramon Vilaró, gràcies al Papa també s'estan sortint de les dificultats econòmiques.

La dedicació de Benet XVI a l'entitat gironina serà recompensada amb “un llibre de les comarques gironines signat pels membres més representatius del club, una samarreta del Girona FC i un carnet de soci d'honor”. Des de les llotges de la primera fila podran conversar amb Ratzinger durant "3 o 4 minuts” i els gironins aprofitaran per fer-li saber que en el seu estadi no es produeixen incidents violents, tot amagant que en els dies de partit com a molt tenen trenta persones i a tribuna.

Sabent que és la gestió del Papa la que ha provocat aquest miracle i no l'esforç del dia a dia dels treballadors de l'entitat i, a més, a un preu molt raonable (un llibre dedicat, una samarreta i un carnet de soci), fóra bo que el Barça en prengués exemple i s'afanyés a pactar unes penyores amb la Santa Seu a canvi de la seva divina influència en el resultat del partit de demà. Per superar l'oferta del Girona FC, el Barça podria oferir-li a Benet XVI un article setmanal a la contra de El Periódico com a substitut de Johan Cruyff, qui practica una fe que és menystinguda al vestidor blaugrana.

Enlarge, enlarge

2008-04-21T17:17:00.004+02:00

Vaig donar d'alta un correu electrònic amb la intenció de tenir-lo sempre net però, acompanyant el missatge de benvinguda, van arribar els primers set correus brossa. La via d'infecció només podia ser una. En obrir l'indicador d'ordres i escriure netstat -a per saber totes les connexions que tenia establertes amb la xarxa, allà hi vaig trobar el més gran espieta mundial, la casa Alexa, que per fi ha après a camuflar el seu nom però no la seva presència, bellugant-se per la xarxa disfressada d'eina seriosa i imprescindible. Com que els d'Alexa per saber-ho tot de nosaltres controlen tot el trànsit que suporta el nostre ordinador, poden generar correus brossa amb publicitat personalitzada. Entre els primers que vaig rebre hi havia una oferta d'un rellotge de polsera. Ben trobat perquè mai en porto. La resta de correus em proposaven d'allargar-me el penis.

Amb diverses eines, medicaments, operacions senzilles o tractaments amb herbes, m'asseguren que en quatre dies el meu penis farà patxoca. Diuen que les repercussions en el meu viure seran immediates: tindré un aspecte saludable, s'ampliarà el meu cercle d'amistats, faré contenta la dona... Quan ja havia après a conviure amb aquests inconvenients, un tal Werden Franklin vol que li demostri que el meu penis és més gran que el seu. En un principi m'ha ferit l'orgull però després de tants anys de topar-me amb mascles que només pensen des de l'entrecuix, he pensat una manera més fina de tornar-li el cop: fer-me retratar l'eina i enviar-li una còpia de mida natural.

Ara bé, tot plegat pot ser que es tracti d'una trampa. Si perdo no tindré excusa per sotmetre'm al tractament que em proposa. I si guanyo, de ben segur que rebré correus del tipus: on va a parar amb aquest bé de déu, no faci mal a la seva dona, redueixi el seu cercle d'amistats... Així que m'he decidit per destarotar-lo i enviar-li la foto d'un cony. Aviat la meva carpeta de correu brossa rebrà un missatge titulat: Enlarge your clitoris.

Més o menys perfecte

2008-04-16T18:29:00.005+02:00

Una de les seqüeles que pateixo del correu no desitjat, ve d'una plana per fer coneixences que setmanalment m'envia una llista d'adolescents de Saragossa i Galícia perquè en triï una i m'hi comuniqui, pagant és clar. En l'oferta d'avui m'ha arribat una noia de Salt que és detallista i vol nois detallistes. El text de presentació que acompanya la foto és molt detallista, també:

hola busco un chico mas o menos perfecto q sea cariñoso wapo y q llege a quererme como yo lo hare con el q sea romantico cariñoso detallista, yo me concidero wapa cariñosa fiel detallista haber si...

La tassa del vàter. Aproximació.

2008-04-10T17:52:00.004+02:00

No és cap secret que els qui no professem la fe convergent patim el drama de no encertar mai en quina posició hem de deixar la tassa del vàter quan ens toca de conviure amb femelles. Recordo que una mossa em va voler alliçonar, però tant l'absència de subordinades com el to imperatiu del seu discurs (“Així. Veus? Així no. Així sí”), han confinat a l'oblit aquella sublim explicació.

Després d'anys d'intentar trobar el desllorigador, he constatat que les dones sempre s'asseuen a la tassa. En canvi, els homes només ens asseiem per fer aigües majors. Sospito que pixar dret ho prenen com a una anomalia i d'aquí que ens obliguin a deixar la tassa preparada per l'opció que elles troben més natural. D'altra banda, les tapes de la tassa només permeten tres posicions. Provant aleatòriament podríem ensopegar amb aquella que provoqui algun signe positiu en la femella. Debades. Arriba un moment que un se sent víctima d'una conxorxa, d'una excusa qualsevol perquè puguin engegar-nos inversemblants lletanies de retrets. Deu ser per això que els castellans, del lavabo en diuen retrete.

Pixar dret no és tan fàcil. Primer hem d'aixecar les tapes de la tassa, després hem de regular un flux líquid de diferent intensitat, segons la pressió de la bufeta, alhora que tractem que no ens caigui la maleïda goteta, que sempre és causa de nous retrets. En acabat, hem d'emprendre la feixuga tasca de desar l'eina. Posteriorment, hem de tirar la cadena, recol·locar l'eina i emmirallar-nos. És normal que amb tantes tasques un s'oblidi de tornar a deixar la tapa tal i com estava. Si pensen que no hem fet prou feina pensant en elles, que s'imaginin com sol ser el lavabo d'un home solter que visqui sol.

Un empresari del poble que fa suro, fart d'absurdes polèmiques amb la parella, em va ensenyar ben cofoi quina és la brillant solució a tots els mals: en la cambra de bany comuna s'hi va fer instal·lar un urinari de paret.

L'alliberament de l'home

2008-04-08T14:08:00.006+02:00

Resta inconegut el pioner en la carrera per l'alliberament de l'home. Se sap que un dia va decidir d'amagar-se a casa seva i es va esgarrifar de veure que els terres no es netegen sols, que els llençols s'han de canviar, que les menges s'han de cuinar, que la roba s'ha de planxar, que els botons no són producte de l'autogènesi i que el butaner alleuja el mal de cap. Aquell capdavanter va veure clar que les dones ens havien convertit en éssers dependents mantenint-nos durant segles ignorants de les tasques domèstiques. Expulsats de les llars ens havíem dedicat a idear societats complexes, provocar guerres fratricides, muntar negocis absurds i cercar estèrilment el perquè de tot plegat.

L'avançat va dissenyar un pla per dignificar-nos que és a punt d'aconseguir els darrers objectius. Als inicis eren només un petit grup que, en connivència amb les autoritats i disfressats de dona, van fer-se arrestar per demanar sorollosament el vot femení. Sense adonar-se'n, cent anys després les dones ja ocupen el cinquanta per cent dels càrrecs públics i aviat els ocuparan tots: si volen manar que donin la cara.

Fent el ronso també hem après a portar una casa però per arribar a la completa emancipació calia el pas definitiu, que ha estat més ràpid que no prevèiem. Després d'aconseguir el permís de paternitat i legalitzar les unions entre mascles, hem aconseguit que Thomas Beatie quedés embarassat. Per prudència hem escampat que és un transsexual però ja tenim nous voluntaris per refermar-nos en la convicció que les dones no les necessitem per res.

Reciclatge per idiotes

2008-04-03T16:32:00.006+02:00

Al senyor Manuel Glez. Ferrer li van publicar abans d'ahir a l'edició de Catalunya del diari Metro, una carta titulada Reciclaje en catalán on hi diu que li consta que s'han fet trucades a un número de l'Ajuntament de Barcelona denunciant que les instruccions dels contenidors de brossa selectiva estan només escrites en català i, per això, molta gent, por desconocimiento de la lengua, s'equivoca i no recicla bé.

Els contenidors que conec, els que he vist allà on he anat de Catalunya, són de coloraines per poder identificar d'una hora lluny què s'hi ha de llençar. La majoria duen una banda amb fotografies o dibuixets que exemplifiquen quins són els residus que s'hi han d'abocar. Si persisteix el dubte, es pot obrir la tapa i mirar què és el que contenen i actuar en conseqüència. Per tot plegat, la meva conclusió és que el senyor Manuel Glez. Ferrer és idiota.

Un altre piramidòleg

2008-04-01T14:57:00.006+02:00

El doctor Surekha Bhat, que fa de professor assistent en bioquímica al Melaka Manipal Medical College de Manipal, amb aules a l'Índia i a Malàisia, ha fet un estudi científic sobre quines variacions en els indicadors de l'estrès es produeixen en diversos grups de rates hostatjades en una gàbia normal, en una piràmide o en una capsa quadrada de la mateixa mida que la piràmide.

La primera troballa de l'estudi és que el factor més important és quan de temps s'està exposat a la piràmide. A més, quan la piràmide està orientada nord-sud els resultats són més favorables. Així, les rates que viuen en piràmides, tant si són joves com grans, mascles o femelles, tenen menys estrès, encara que en les femelles es nota més perquè gairebé deixen de tenir estrès oxidatiu. A més, les femelles adultes i velles s'engreixen més que els mascles, sobretot a l'hivern. Les rates de la caixa quadrada no presentaven cap d'aquests símptomes. Les rates de gàbia queden excloses de menció per l'autor de l'estudi. (Més informació aquí, teclejant el nom de l'autor.)

La conclusió de l'estudi és que asseure's sota una piràmide té efectes beneficiosos encara que el doctor Surekha no especifica si només per les rates o també pels humans. No s'està de recomanar que se'n construeixin en les nostres cases o en els centres recreatius. A més, diu que pot ser un tractament beneficiós per algunes malalties, encara que s'ha d'estar alerta al temps d'exposició per evitar efectes no desitjats.

Hi ha alguns detalls que em criden l'atenció, a part del fet que els humans i les rates de laboratori compartim una relació força estreta. Un és que hi ha gent que té molt poca feina i, per comptes de pentinar el gat, tiren de diners públics en nom de la santificada ciència. En aquest cas per justificar una de les idees dels piramidologistes, que són els que es dediquen a llençar teories inversemblants sobre la construcció i ús que tenien les piràmides d'Egipte. Si és que volien arribar a conclusions que justifiquessin els seus prejudicis i acabar d'enterrar el mètode científic, m'ho haguessin pogut preguntar de dret i no torturar aquelles pobres bestioles: als anys setanta, la meva àvia per anar a dormir prenia Piramidon, unes pastilles molt relaxants que van retirar del mercat perquè si se n'abusava provocaven càncer.

Per vint euros i en català

2008-03-17T21:52:00.003+01:00

Diu que el judici contra els dos nanos que van cremar una fotocòpia amb la imatge de l'actual Comte de Barcelona a la Plaça del Vi de Girona davant de la sempre amatent Brunete mediàtica, s'haurà de repetir però en català. Hem d'estar agraïts que si t'han de donar pel sac per qualsevol collonada, almenys ho facin en la teva llengua.

Mentre anaven practicant detencions per fets similars, tenia per segur que m'arribaria el torn d'afegir-me a la crema col·lectiva i, per curar-me en salut, vaig demanar a un dels implicats que em treiés un neguit: qui el pagava el viatge a Madrit? Em va respondre que la seva associació llogava autobusos a vint euros per cap, anar i tornar. Un preu molt raonable per anar a visitar quatre museus, deixar-te entrevistar per algun jutge de moda i tenir els cinc minuts de glòria a la sortida de l'Audiencia Nacional, en ser retratat embolicat amb l'estelada mentre un grup de feixistes t'escridassa. Una excursió inoblidable.

Un confident que tinc infiltrat en un sopar de misògins de cadència mensual, diu que també es van voler afegir a la crema d'imatges reials. De matinada, en ben sopat, es van apropar a la plaça i la policia, que se les sap totes, va sospitar d'ells i va aturar-los. Els municipals van quedar astorats del material que havien requisat i només van tenir esma de recomanar-los que es dispersessin: els misògins duien un retrat de Jaume I, el conqueridor.

L'abat Escarré, història i mite

2008-03-14T18:53:00.005+01:00

Els perfils biogràfics publicats en premsa amb motiu de la mort de l'abat de Montserrat, Cassià Maria Just, coincideixin injustament en considerar el seu mandat com a continuista del seu predecessor, l'abat Escarré, encara mite del catalanisme.

Aquest món m'era molt llunyà abans de conèixer Mossèn Narcís Xifra i Riera, de professió Marcel. Em va dedicar el seu llibre Confessions d'un exmonjo de Montserrat i, per compromís, vaig voler-ne fer una lectura transversal però de seguida em vaig quedar ben atrapat, fascinat pel món intern de l'abadia que Mossèn Xifra havia viscut intensament des dels nou anys fins que amb els successos del 1936, les maniobres del futur abat Escarré el van conduir a l'exili junt amb molts altres companys de professió. El llibre se'm va fer curt i el Mossèn em va aconsellar d'altres seus com Montserrat, 1936 i L'Abat Escarré, història i mite. A més vaig poder parlar moltes vegades amb ell, a les sobretaules de diumenge a la tarda al santuari de Santa Afra, a prop de Sant Gregori.

Mossèn Xifra no se'n sabia avenir de la popularitat de l'abat Escarré. En els seus llibres presenta documents evidents de la filiació falangista del mitificat abat. Escarré era inculte, segons els paràmetres de l'abadia, no sabia res de música ni de llatí i grec. Excusava la seva presència als examens amb diverses malalties inventades. Només conspirava. Amb altres monjos de la seva corda van decidir de fer-se amb el control de l'abadia. Al 1936 van tenir la seva oportunitat i es van desempallegar dels monjos més ben preparats, com ara Mossèn Xifra, qui mai més va poder tornar a Montserrat. Escarré va gaudir de la connivència dels militars que van assaltar l'Estat, amb els quals compartia ideologia. Mossèn Xifra també s'escandalitzava de les contínues violacions a la regla de Sant Benet, en concret al vot de pobresa, quan la megalomania de l'abat Escarré el va dur a folrar l'abadia de luxes més propis d'una monarquia absolutista.

Després d'una entrevista a Le Monde als anys seixanta, Escarré es va convertir en mite del catalanisme en denunciar el règim polític i optar per l'exili. Mossèn Xifra, però, era dels que sabien que tan sols era una argúcia. Els monjos expulsats de l'abadia i alguns sectors del catalanisme clandestí el volien fer fora de Montserrat i Escarré, amic personal del dictador, va trobar una sortida digna immolant-se com a màrtir del sistema. Centenars de carrers d'arreu del país serven injustament la seva memòria. Cassià Maria Just era l'abat que tots volien, valent en la defensa de qüestions tabús per l'Església, com l'ús dels preservatius o l'homosexualitat, culte, honest, discret, treballador i d'una catalanitat transparent. Res a veure amb el falangista Escarré, de qui ningú en seguirà la seva veritable obra.

Se n'ha fet ressó: El Llamp

El meu vot

2008-03-10T01:15:00.004+01:00

L'ex legionari deia que venia complagut d'una casa de barrets i, després d'uns beures, la felicitat el va obligar a acaparar la meva atenció per recordar-me el punt més àlgid de la seva biografia. Dos mesos abans del pretès cop d'Estat del 23-F va vetllar en una caserna del nord d'Àfrica una trobada regada per l'aigua típica d'Escòcia entre Juan Carlos I i Adolfo Suárez. Els dos mandataris ja sabien totes les interioritats del cop i en feien broma sorollosament. La pantomima del 23-F estava dissenyada per aturar el procés democràtic en el punt on el monarca havia previst. L'ex legionari em volia fer saber que el Rei mana molt més del que sembla i, quan li vaig donar la meva opinió, em mirà amb els ulls brillants sorprès que opini igual que ell tot i que no vaig estar present en aquella reunió secreta.

Els Borbons, de nissaga jacobina, no han de fer la pena per les tertúlies radiofòniques per justificar els seus drets històrics. Espanya és la seva finca particular. L'avi de l'actual titular tenia en Cánovas i en Sagasta per figurar una democràcia. Eren rellevats del càrrec en cadències de 8 anys. El nét té el PP i el PSOE amb un sistema electoral que els afavoreix i que també són rellevats en cadències de 8 anys, sovint amb suaus transicions gràcies a CiU . Per curar-se en salut, el cap d'Estat també disposa d'uns 5.000 alts funcionaris ocupant els càrrecs més importants, tant si mana un com si mana l'altre, una crosta que atura o impulsa els projectes dels polítics. L'actual Borbó ha après dels Aústries un cert respecte per tot allò que no és l'Espanya uniforme i això ens té contents i enganyats perquè avui en dia es poden fer servir altres mètodes més sibil·lins i efectius per arribar a l'uniformisme. I com que del Borbó no es pot malparlar, convocarem al punt i apart.

Avui he enfilat a peu l'avinguda més llarga de la ciutat fins al cap damunt per tornar a votar després de vint anys sense fer-ho. El lloc, on mai abans hi havia estat, presentava un cert simbolisme. Al costat dels contenidors de brossa algú hi havia trobat habitatge en una vella caravana. Pel terra hi havia un tió tocat amb barretina. A l'altra banda, una filera de cases aparellades més pròpies d'un país de nord enllà. L'entorn encara verge, d'un verd intens i humit. El cel gris, tapat amb núvols baixos. La llum, més pròpia d'altres latituds, també m'ha fet sentir en un país europeu. El col·legi electoral és un pavelló per jugar a l'hoquei sobre patins. Tot plegat m'ha acabat de refermar en la meva intenció de vot, viscuda com un homenatge als milions de catalans que m'han precedit però sense perdre de vista el present.

L'idol del Club

2008-03-06T00:34:00.004+01:00

Sap imitar la doña Rogelia i s'entrena amb el primer equip del Barça. De vegades juga i tot.

En reunió extraordinària del Club del bohèmia s'ha decidit d'anomenar-lo Ídol del Club per un vot a favor, cap en contra i cap abstenció. A més s'ha trobat convenient llogar una secretària i comprar ratafia.

El camí escrit per demà

2008-03-02T23:31:00.007+01:00

En acomiadar-me de l'Hisenda Lesseps em va venir al cap la Beatriz Viterbo, aquella dona que Borges pretenia i a qui va fer morir al principi de El Aleph dolgut en sentir-se rebutjat, i no pas perquè tingués motius per desitjar-li cap mal a la blogaire sinó per la curiositat d'endevinar quin seria el primer canvi que s'esdevindria en el meu món després d'haver-la conegut.

Un pintor badallant en un tercer pis, una foto a la Llibreria 22 mostrant una perspectiva insòlita de la catedral o un marroquí alliçonant el seu gos en català, eren senyals que no vaig saber desxifrar, potser igual de cínics que el primer canvi que Borges va reservar per la Viterbo, el primer que va succeir en morir-se a la ficció: una tanca publicitària que canviava d'anunciant.

De cop, una exparella —per batejar-la d'alguna manera— em va saludar amb arrogància i, com que distingim el blanc perquè sabem del negre, va ser el primer missatge que vaig entendre. A part, vaig reviure la millor decisió que mai he près: una inoblidable nit de Reis al Nummulit vaig decidir de només fer-me amb gent de bon tarannà. Em vaig treure el jersei d'una revolada, com si estigués carregat de males vibracions i el bar es va dividir en dos: a una banda els positius i a l'altra els negatius. El bàndol correcte em va adoptar i el viure em va canviar per bé.

Ja en el bar de capçalera, el mal record de l'exparella i alguns amigots que no fan res més que mirar d'empresonar-te en les seves misèries, em van donar peu per tornar-me a treure el jersei. I ho hauré de fer de tant en tant, peti qui peti. Per tenir força vaig triar una cançó que el dia m'havia anat suggerint. Hi va haver comunió entre els que sopaven, els que bevien a la barra, els cambrers i unes noies que semblaven fetes de plàstic, quan vaig fer sonar Que tinguem sort de Lluís Llach. Buidat el bar de negatius, els de bon tarannà el van omplir. Quatre hores més tard vaig repetir la mateixa cançó per tancar la sessió. Una desconeguda amb els ulls mig plorosos em va dir: “No conozco la canción ni sé lo que dice pero estoy muy emocionada. Fíjate, es que nos has emocionado a todos .”

El poeta de braços tatuats

2008-02-25T22:45:00.004+01:00

El poeta de braços tatuats desa el diari per fixar-se en els escaquistes que entren i surten de la sala de joc del casino nou dels ganxons, enrabiats els que han perdut, cofois els que han guanyat i pensatius els que encara juguen. El poeta de braços tatuats, convenientment arremangat i amb el seu característic posat de no haver tingut mai un amic, potser s'està deixant seduir pel llenguatge críptic que també un diumenge al matí va atrapar en Jordi Arbonès (Nif) de tal manera que sempre més ha fet sortir el joc de jocs en les seves novel·les.

Ahir em vaig adormir, per no perdre el costum. Ni vaig sentir el despertador ni les set o vuit trucades desesperades dels meus companys d'equip. La nit anterior hi havia tan bon ambient al bar de capçalera que vam plegar molt tard. Encara vaig anar a parar a ca l'Isaac Ulam per escoltar Syd Barrett. A les sis m'allitava. Quan per fi vaig respondre el telèfon, tres quarts d'hora després de l'hora convinguda, em van preguntar: “Què? Que has anat a dormir amb una rossa?”. “No, –vaig respondre– he anat a dormir amb un pelut”. L'Isaac havia estat encertadament expulsat del llit conjugal i s'havia arraulit al meu costat.

Després de donar la mà al meu oponent vaig proposar l'obertura anglesa. Les condicions de la sala no eren les més idònies per pair la ressaca i fer rutllar el magí. La llum del sol envaïa un espai massa petit per encabir-hi quaranta persones assegudes. Feia calor i al passeig d'arran de mar, just al davant de la sala de joc, una orquestra tocava sardanes. Vaig tirar de pilot automàtic i, jugant al toc, el meu despert i clenxinat rival va plegar a una jugada de l'escac i mat. Aquest any continuo imbatut i no me'n sé avenir.

Acabada la partida em torno a mirar el poeta dels braços tatuats. Si m'ha reconegut ho ha sabut dissimular molt bé. Coincidíem en el darrer cotxe de línia que porta al seu poble i se'l sentia d'una punta a l'altra quan intentava d'entabanar jovenetes presentant-se com a poeta autèntic i expert en poesia brasilera. Un periodista, amb qui la feia petar quinzenalment en l'autobús de tornada a casa durant la mili a Madrit, era el meu còmplice per esclafir la rialla.

El diari El País va publicar un extens perfil del poeta de braços tatuats i em va cridar l'atenció que es queixés d'haver de despatxar llibres d'escacs a la llibreria on treballa perquè defensa que els llibres només haurien de ser de literatura. Va ser llegir-ho i presentar-me a la llibreria. Vaig triar The Seven Deadly Chess Sins de Jonathan Rowson i em vaig assegurar que fos ell qui em servís. Ens vam aguantar la mirada força estona, desafiant-nos. Me'l va cobrar amb resignació endevinant en la meva actitud que, si tenia res per objectar-me, vint-i-tres anys com a jugador federat i uns quants més com a lector compulsiu de tot, em donaven prou força per tombar els seus escarransits arguments.

La consciència del Cosmos

2008-02-19T23:24:00.005+01:00

Els diumenges de bon matí, quan ens toca d'enfilar carreteres boiroses per anar a competir als escacs, intueixo un Déu endormiscat sense esma per imaginar-se tot l'Univers, només la part justa per no carregar de feina Sant Pere. No és un dels déus que Borges somià, un jovençà que en vistes de com estava quedant l'experiment va deixar-lo a mitges. Ni el déu de Bertrand Russell, que va crear-ho tot fa només cinc minuts i ens ha entabanat deixant-nos traces i records d'un passat que mai no existí. Ni el de Jung, que residia en l'inconscient col.lectiu. Tampoc és el Déu bíblic, que només dedicà sis dies a una tasca tan complexa i va crear el cel i la terra a les fosques. El meu està ben compromès amb la seva obra. N'és una prova que s'hagués avergonyit de tenir els astres penjant d'uns fils mentre Ell s'estava al setè cel i es decidís d'assajar diverses rotacions fins que al segle passat ja tenia encarada una nova versió -tan ambigua com les sentències d'en Cruyff- amb un bon amagatall just darrere del Big Bang per no ser molestat.

Quan de púber em va arribar l'hora de cedir als instints més primaris, en apagar la llum em venien tots els mals sabent que el Déu que em van explicar a l'escola era present per tot arreu. Sort en vaig tenir de conèixer el pinxo de Caldes per constatar que qui abraça l'ateisme no mor a l'acte fulminat per un mal llamp. Així, per fi vaig poder distreure les nits de tramuntana amb l'únic estímul a l'abast: la suggestiva veu de la Chrissie Hynde. Anys després, quan em va semblar trobar el camí per entendre el perquè de tot plegat, algun déu (o potser un demiürg) va estar present just abans de l'apagada i va ser el primer en rebre'm quan vaig tornar. Crec que en Borges ja el coneixia.

A la Contra de La Vanguardia d'avui, l'astròleg arquetipal (?) Richard Tarnas va a la seva i ens diu que nosaltres som la manera en que el Cosmos pren consciència de si mateix, una mena d'animisme més refinat que m'ha fet veure la gent del meu entorn d'una altra manera. La cuinera del bar de capçalera, sempre de cares i desapareixent tot sovint de l'obertura que dóna a la barra, m'ha representat totes les fases de la lluna. Els assajos amb la percussió del cambrer figuraven l'explosió d'una supernova. La discussió de la cambrera amb una amiga seva dotada de la mateixa incontinència verbal ha estat com un xoc de galàxies. Un desconegut m'ha improvisat un eclipsi de focus. L'Alí, anant amunt i avall amb l'oferta música-pel·lícula, ha mimetisat un cometa. Un dels amos del bar, recolzat en una cantonada de la barra, ha fet de matèria fosca. La noia que divendres em mostrà el seu enuig perquè una desconeguda estava asseguda al meu cantó, ha actuat com un estel fugaç. En Joaquín, a qui els Mossos van desallotjar amablement del caixer cèntric que li feia d'habitatge, m'ha semblat un asteroide en perill de col·lisió.

Mentre pujava als serveis m'he preguntat quin deu ser el meu paper en aquesta comèdia. Ho he sabut en notar que les parets del lavabo retrunyien quan he deixat anar un petarrot de la mateixa magnitud sonora que l'Esclat Original.

Gora Esukadi!

2008-02-18T16:51:00.006+01:00

Algú podria pensar que Esukadi és una nació nascuda d'un error de picatge. O una paraula nova sorgida del catanyol dels mòbils (Esu que ha dit). Però no és així: els periodistes de La Vanguardia mai no s'equivoquen. Al Google hi ha 5.240 entrades que responen a la cerca per Esukadi. Fins i tot una agència de viatges ofereix un paquet econòmic per visitar-la.

El Google, però, que tampoc mai no s'equivoca, suggereix: Potser volíeu buscar: euskadi

La llei de l'atracció

2008-02-14T00:02:00.003+01:00

A les contres de La Vanguardia és habitual de trobar personatges que des de diferents disciplines acadèmiques ens aconsellen més o menys el mateix: ser positius, conduir la nostra força interior cap als altres, no tenir mals pensaments, creure que tot és possible, somriure a la vida, mirar de ser sempre feliços, etc. Diuen que actuant així podem influir en l'Univers per tal que ens sigui més favorable. Com que em pensava que tot plegat era una neura dels entrevistadors vaig buscar refugi a les contres de El País que m'han anat molt bé per saber quant val dinar a Madrit (una bona picossada) i quant costa un te a Jerusalem (setanta-cinc cèntims). En una contra de El Periódico de Catalunya de la setmana passada vaig ensopegar amb Michael Losier que venia a resumir les contres de La Vanguardia en un interessant refregit que ell anomena Llei de l'atracció. I com que avui també l'entrevistaven a Can Godó per fi m'he cregut que la cosa va de veres.

Avui m'he decidit a millorar el meu univers i a mig matí el mirall no m'ha ensenyat la cara d'ahir, més pròpia d'algú que s'hagi estat set mesos dormint al ras, sinó la imatge d'un home madur i entenimentat amb un cos en procés de ser feliç i estilitzat. La panxa que ahir semblava farcida de menges a deshora i cerveses de barril, avui dibuixava la corba de la felicitat. Radiant he sortit al carrer taral·larejant Hoy puede ser un gran día del Serrat i el Porsche Cayenne que val tant com un pis i que ahir encara menava un fill de puta que mai no respecta el pas de vianants, avui s'ha convertit en un cotxe preciós conduït per un triomfador en una societat que sempre premia els millors. Una desconeguda m'ha somrigut i m'he amagat avergonyit en un bar qualsevol. La mestressa se m'ha atansat sol·lícita per explicar-me com es fa un sofregit de fetge.

Convençut que havia triat la millora manera d'encarar el món, en ben dinat he anat a fer la cigarreta a la porta de la biblioteca esperant aquella noia de cara fresca, pèl ben fosc, cabell larg i les línies del cos que més em sedueixen perquè trobo que de tant en tant podríem convidar en Robeeert a sopar i seguir la nova temporada de la sèrie amb ell: si van ser parella és perquè de ben segur que és un tiu collonut. Avui no l'he trobada però segur que demà sí. Al bar de capçalera, el cambrer m'ha regalat el seu millor repertori de percussions. Ha estat magnífic. A la cambrera li he dit que té un cos feliç i estilitzat i m'ha respost que li agrada el meu nas i la meva barba.

Després ha entrat en Joaquín qui, com que diu venir d'una família con musha pat-ta, dorm en un caixer cèntric. Diu que va ser un xef de cuina reputat: er secreto pasé un güen suqué é poné agua de má de l'At-tartí. I també un discjòquei de prestigi: Er Pitetó é mehó que er Bobs Marlis. En Joaquín, que no sap llegir, m'ha dit que se'n sortirà d'aquesta perquè nota que té una força interior molt positiva. M'ha demanat que li escrigui un llibre sobre els seus pensaments: quines coses valen calés i quines no, quin és el tipus d'amic que mai no et fallarà, de qui ens en podem refiar... En definitiva, les lleis de l'atracció d'en Joaquín.

Aproximació a Catalunya

2008-02-11T16:43:00.000+01:00

Al bar de la seca, entren una família de sudamericans. Els dos matrimonis seuen en una taula i la mainada seu en una altra. Els nens no xisclen, ni corren pel bar, ni emprenyen pares i clientela. Disciplinats, parlen i es comporten com els grans. Un dels pares, qui sembla fer d'amfitrió, assaja una aproximació a la història d'aquesta terra, amb veu suau i assaborint les pauses. M'apresso a prendre'n nota per no oblidar ni una coma:

"Antiguamente no existían los españoles. Sólo había ibéricos. Entonces, se
fragmentó la Península Ibérica y por eso existe Cataluña."

I en el meu silenci, el PP

2008-01-30T23:04:00.000+01:00

En ben dinat i per acabar de pair, el cos em demana un cigaló i la companyia dels diaris del dia. Al bar de capçalera sona flamenc. El cambrer es coneix totes les cançons i ens les canta, assajant noves percussions picant ara la barra, ara les cames, ara les culleretes sobre els diaris, ara un repic d'ungles en el metall de les tovalloneres. La cambrera buida el rentaplats i apila amb energia plats i gots mentre parla pel mòbil amb la seva àvia, qui deu sordejar. Se m'asseu un pesat al costat i enceta arguments circulars sobre un tema que no m'interessa. Com que no l'escolto m'empeny el braç al ritme dels seus cops de veu. A l'altre costat, una noia escridassa el seu company de pis perquè no tenen gas i el noi la fa emprenyar encara més perquè no vol reconèixer que es va quedar els diners de les dues darreres factures. Quan es dispara el vapor de la màquina del cafè m'adono que fa una hora que estic travat en la primera frase d'un article d'opinió, una hora sencera en la que només he pogut emetre algun monosíl·lab, una hora sense poder articular ni un sol pensament propi. Necessito silenci.

Arribo a la biblioteca just quan obren les portes. Una munió de jubilats s'obren pas cap a les prestatgeries a cops de colze i renecs per ser els primers en caçar el diari preferit per tots. Acabada la picabaralla només queden dos diaris, un en francès i un en anglès. Trio el The Guardian i per fi començo a ordenar els pensaments mentre desxifro frases que em semblen fetes de l'inrevés. Després de resoldre el problema d'escacs, aixeco la vista i l'avi que seu al davant meu ho aprofita per presentar-se com el propietari d'un negoci que desconec i, sense més preàmbuls, em fa un repàs cronològic de tots els dirigents que ha tingut l'Estat des de mitjans del segle XIX. L'interrompo per fer-li notar que s'ha saltat en Martínez Anido i l'avi sospira alleugerit convençut que ha tingut sort d'empaitar-me. Amb quatre frases enllesteix el temps de la República i la Guerra i ara que toca el dictador, s'atura i abaixa el cap.

L'avi diu que semblava que en Franco ens havia de dur l'ordre però no, que és veritat que ens va fer molt mal. De cop s'incorpora amb els ulls brillants i em diu que tot això ho hem de deixar enrere, que ho hem d'oblidar i que el que ara toca és anar plegats seguint un projecte que ens engresqui. En definitiva, que hem de creure en Espanya. Ens mirem de fit a fit i encaixem afectuosament. A peu dret em demana solemnement el vot pel Partit Popular, l'única opció que diu que ens convé de veritat. Sense esperar resposta, l'avi marxa ben cofoi amb pas ferm i el cap ben alt i jo surto al darrere apressant-me per arribar ben ràpid a casa, falcar-me els auriculars i apujar el volum tan com pugui suportar la meva oïda per deixar-me anar tot xisclant al ritme del Let There Be Rock dels AC/DC.

En Pizarro, que ens estima

2008-01-28T18:49:00.000+01:00

El meu avi al despatx

El meu avi va estudiar la carrera en una de les primeres promocions d'enginyers industrials que van sortir de Barcelona i durant tota la seva vida laboral va ser el Cap de projectes i instal·lacions de la companyia elèctrica majoritària a Catalunya. Embassaments*, centrals elèctriques, connexions, salts d'aigua i altres, havien de passar per les seves mans per ser aprovats. Enginys que va dissenyar per produir força elèctrica encara estan en funcionament en bona part del Pirineu lleidatà i altres indrets de la geografia catalana. En un carrer de la meva ciutat els vianants poden veure una de les seves màquines, que genera electricitat des de fa molts anys aprofitant el pas soterrat d'una sèquia. El seu fill, que és el meu tiet, va accedir a la mateixa companyia des d'una altra disciplina acadèmica i es va fer càrrec d'un departament cabdal que per raons de seguretat ens ha estat vetat de dir, sobretot als anys vuitanta. Els meus pares es van conèixer a les oficines de la companyia al Portal de l'Àngel. En casar-se, ma mare va deixar la casa on havia viscut tota la vida, al carrer Vilanova número dotze, seu històrica de la companyia i ara propietat de Fecsa-Endesa.

Per raó d'aquests lligams em vaig quedar ben astorat quan ahir vaig llegir a La Vanguardia una sorprenent afirmació del senyor Pizarro: “Nadie ha hecho más que yo por Cataluña; sobretodo en el sector eléctrico”. Fer-nos reviure els temps de la post-guerra i omplir mitja ciutat de generadors sorollosos són fites que cap parent meu no va aconseguir. Tampoc van aconseguir que la companyia elèctrica dominant fos l'única, sense opció d'escollir-ne una altra quan les coses van mal dades, un monopoli del que només es pot escapar en algunes zones on alguna petita companyia encara explota algun salt d'aigua tot i que quan tenen pics elevats de consum han de connectar-se a la xarxa del senyor Pizarro, provocant una apagada massiva d'ordinadors i els consegüents renecs. Els meus parents tampoc mai no van valer-se de la catalanofòbia endèmica en l'estat que estem obligats a compartir, per tal de defensar els seus interessos. Tampoc sabien mentir. Etc.

Vaig voler seguir en directe la compareixença del senyor Pizarro al Parlament català quan el van citar per retre comptes del fiasco de la seva gestió al capdavant del monopoli. Va actuar com un veritable polític, amb uns dots de seducció que van deixar encisats els nostres representants. El senyor Pizarro va fer allò que fan els polítics de fora quan ens visiten: deixar ben clar que s'estima molt Catalunya, que sempre la du al cor, sense necessitat de recitar-nos cap poesia. Amb els nostres polítics ben abduïts, el senyor Pizarro va afirmar que com aragonès estava molt content d'estar en el Parlament català perquè en altres èpoques depenia de les Corts aragoneses. Cap polític català el va refutar. Van deixar que també ens furtés la història. Sort en tenim que uns i altres ens estimin!

*M'hi jugaria un pèsol que mai no va assistir a una inauguració.

Un pakistanès del Raval

2008-01-26T19:12:00.000+01:00

Els dissabtes a la tarda tinc per costum d'anar a fer el toc en un bar anomenat La Taverna, fins fa poc conegut pel mal servei que t'hi trobaves. Ara hi tenen llogada una cambrera que em té encisat. És la dona més seca que mai he conegut, tan de caràcter com de cos. No té l'edat per tenir una complexió més pròpia de l'anorèxia i em sembla mentida que una constitució aparentment tan feble pugui suportar la intensa energia que desplega en tot moment, acompanyada d'una exquisida professionalitat. Se li nota la força de caràcter en la duresa de la mirada. Quan té un recés mira a l'infinit, que és l'oficina del Banc de Sabadell de davant del bar, amb una expressió que em deixa cara de badoc.

L'Alí, un pakistanès que fins fa poc vivia al Raval, m'ha trobat badant amb la cambrera mentre marejava el diari. Quan van assassinar la Benazir Bhutto, l'Alí va posar el seu dit mutilat sobre la notícia del diari que jo llegia i sacsejant el cap va sentenciar: “Esto, mucho malo”. Avui ha repetit el mateix posat i la mateixa sentència quan ha vist que el diari que marejava s'ha aturat en la plana on s'analitzen els successos recents al Raval. A l'estiu, quan l'Alí va decidir de venir a viure a la ciutat grisa per guanyar-se el mercat local de la venda il·legal de música i pel·lícules, vaig trobar una foto seva a El Periódico de Catalunya. El mostraven com a símbol d'integració i a ell li va fer molta il·lusió de veure's retratat.

L'Alí ens va voler acompanyar a un concert que l'Isaac Ulam -qui demà tindrà enllestida la gravació del seu primer disc sota el mestratge d'en Mazoni- va oferir en una sala barcelonina. L'Alí no ens va deixar pagar res enlloc, sota l'excusa que estàvem a la seva ciutat, amb un sentit de pertinença i hospitalitat que és car de trobar en els nadius de la gran urbs.

Sempre m'ha atret la franca bonhomia que desprèn l'Alí i ara que està aprenent a emetre frases mig comprensibles, m'ha sorprès el seu sentit de l'humor, fruit del xoc d'una educació força repressiva contra una societat força desinhibida. Com que mai l'he comprat cap pel·lícula, quan ens veiem se m'apropa sorneguer i després de donar-me la mà em diu: “Tu Jordi, ¿tu quiere película porno de negros, de solo hombres?” Aquesta tarda hem tornat a riure amb la seva ocurrència mentre anava col·locant l'oferta del dia sobre la barra del bar. La cambrera seca s'ha enfadat amb ell i li ha manat de desar el mostrari. Ell ha obeït de seguida perquè ja ha après a deixar-se manar per una dona, però no ha parat de somriure per sota del nas fins que a cau d'orella m'ha dit: “Esta, chocho pequeño”.

La romeguera i el gat

2008-01-22T22:25:00.000+01:00

Anava amb presses perquè no em tanquessin una botiga quan vaig trobar una romeguera, que és com en diem quan ensopeguem amb algú amb ganes de xerrar i que no et deixa arribar a temps als llocs. Era una amiga antiga qui em va convidar a fer un cafè per poder-se esbravar. Quan ens servien les cerveses em va dir que venia d'una reunió convocada per fer pressió a l'Ajuntament. Fa dos anys va presentar un estudi sobre el nomenclàtor de la ciutat amb la conclusió que només un sis per cent dels carrers, places, avingudes i carrerons estan dedicats a personatges femenins. Diu que el consistori no ha fet res per solucionar-ho.

En acomiadar-nos vaig enfilar pel carrer Nou, el Pont de Pedra, la Plaça del Vi i els carrers Ciutadans i Cort-Reial. En arribar a Ballesteries vaig trobar tancada la botiga. Podia trobar el que buscava en una altra de més llunyana així que vaig recular per Ballesteries i als Quatre Cantons vaig tombar pel carrer Argenteria, després el Pont de les Peixateries Velles, el carrer de les Hortes, la Plaça de la Constitució, el carrer Sèquia, la carretera de Barcelona fins al carrer de la Creu, Migdia amunt i, en recórrer el carrer Saragossa, vaig trobar tancada l'altra botiga.

En un carrer paral·lel hi ha una bar on serveixen entrepans generosos i a bon preu. Com que no hi deixen fumar i els nivells de nicotina els tenia molt baixos, vaig aturar-me a la cantonada. Carrer de Sant Isidre i no de Sant Galderic. La meva romeguera m'havia dit que els noms de sants els havien obviat en el seu estudi. I és que la passió per deixar-se rostir, vexar i mutilar per defensar una creença va ser una síndrome comuna als dos sexes. Tot fumant em va venir al cap un carrer dedicat a Isabel la Catòlica, una senyora que mai no va regnar en aquesta terra. Podria ser una solució sacrificar la reina castellana a canvi de la vintena llarga de carrers dedicats a una colla de militars castellans els quals, presos de la follia, van permetre un llarg setge durant la guerra del Francès amb un cost força més elevat en vides que si haguessin obert les portes de bat a bat a un exèrcit que era molt més nombrós i ben entrenat. De propina també podria caure Bernat Boades, un frare a qui van atribuir un llibre que mai no va escriure.

Mentre anava repassant el nomenclàtor, un gat negre, de carrer però amb el pèl brillant i aparentment suau, es va plantar davant meu. Cap dels dos no es va espantar. Ens vam mirar encuriosits i vam continuar fent camí. Al moment vaig entendre que no és cap superstició que si a un gat negre se li creua un home blanc pel carrer de Sant Isidre és símptoma de mal averany perquè una frenada seca em va fer girar el cap i vaig estar a temps de veure com aquella bestiola esquivava una furgoneta Mercedes per anar a perdre la vida esclafat sota les rodes d'un Toyota Carina.

La mort d'un boig

2008-01-21T17:33:00.000+01:00

Indirectament, també vaig ser abduït pel joc dels escacs gràcies al recentment traspassat Bobby Fischer. En les dates del matx d'Islàndia, un company de feina del meu pare anomenat Belmonte es passava tot el sant dia amb un llibre d'escacs i un escaquer. En unes vacances conjuntes de la meva família i la d'en Belmonte a Lanjarón, aquest va retar mon pare a jugar als escacs a la piscina del poble, la que hi havia més a prop del castell. En Belmonte va guanyar un cop i un altre, fins que el meu orgull va quedar ferit i vaig voler salvar el meu progenitor. En Belmonte em va massacrar quinze o vint vegades seguides amb les mateixes tres jugades. En aquella piscina de Lanjarón més propera al castell va ser on vaig descobrir el mat del pastor.

Uns deu anys després vaig trobar una col·lecció de llibres d'escacs en una llibreria cèntrica i vaig gastar-me els diners que tenia guardats per comprar un especial d'en Mortadelo per endur-me l'Ajedrez Elemental del soviètic Pànov. I d'aquella lectura en va sortir el primer ídol: el jove cubà José Raúl Capablanca y Graupera, qui als anys vint va ser campió del món, fill dels Graupera de Darnius (Alt Empordà), exiliats per la crisi del suro de finals del segle XIX. Ben aviat, l'etern opositor de Capablanca va ocupar el meu Olimp, l'Alexander Alekhine, un rus amb una vida semblant a la de Dostoièvski, de qui en vaig parlar tot just quan arrencava aquest Club.

En el fòrum gironí d'escacs vaig anar escrivint el dia a dia de les vicissituds de Bobby Fischer quan fa un parell d'anys el van arrestar a l'aeroport de Narita, a Tòkio. També vaig trobar a través d'un diari argentí que Fischer estava ingressat, aparentment per paranoies. Tot i aquest seguiment, Bobby Fischer no va ser mai ni el meu ídol ni un referent. Era boig, completament boig i el seu regnat en els escacs va ser ben fugaç, més per la pressió psicològica que exercia en els seus rivals que no pas pel joc que desplegava. N'han quedat grans partides però també grans fiascos que els seus aduladors obvien interessadament.

El millor jugador de tots els temps és Garry Kaspàrov. Dominava totes les facetes del joc, seguia una vida d'esportista i era un guanyador, mentalment ben sa i amb una capacitat de càlcul insuperable. Va saber plegar a temps, com a número u, quan amb només 43 anys es va adonar que ja no era tan ràpid ni precís en el càlcul de jugades, i ara el tenim dedicat a la política. Vol enderrocar en Putin qui és el primer rei que ha resistit els seus atacs, un rival molt dur. Els darrers rivals de Fischer van ser fruit de la seva imaginació.

Alekhine i Capablanca

Dos minuts de relació

2008-01-15T15:40:00.000+01:00

Com que encara deixen fumar al carrer, ahir matí m'estava fora de la biblioteca per restablir els nivells habituals de nicotina quan una noia de cara fresca, pèl ben fosc, cabell larg i les línies del cos que més em sedueixen em va demanar si podia vigilar-li la bicicleta mentre tornava uns llibres. Va ser oferir-me i tot seguit sentir-me estirat en un sofà, endormiscat com quan mires documentals de lleons en ben dinat, endevinant la relació que s'esdevindria amb la noia de la bicicleta.

Aniríem a viure a ca seu perquè paga menys de lloguer i els edredons són de colors. Ens banyaríem junts, envoltats d'espelmes i seduits per substàncies prohibides però relaxants. Escoltaríem reggae jamaicà dels seixanta i sense adonar-nos-en faríem l'amor en cadència harmoniosa. Riuríem de qualsevol ocurrència i li encantarien els meus experiments amb la salsa dels espaghettis. La ciutat ens ensenyaria nous colors i en només quinze dies em posaria al dia de les set temporades de la seva sèrie preferida, el mateix temps que ella trigaria en fer-se un lloc preeminent en el meu bar de capçalera.

Enmig de tanta joia, un bon dia convidaria lesss sevesss amiguesss a sopar txatxiquis i txabularmes i quant de temps que fa que no ens veiem i tia que ens hem de veure més sovint i apunta't a uns cursos que fem de txaitxí, xungfí i txintxan que són tècniques orientals de fa dos o tres mil anys (perquè no ve pas de mil anys) i tia no saps lo que bé que van. I se m'acabarien els missioners i les felacions i em trobaria al llit fent el sardanista amb ella botant-me al damunt. I cada dia verdura i amanides perquè allarguen la vida i el seu pare qui, amb la confiança, em trucaria ben sovint per demanar-me si ja havia trobat empleiu. I ella dient-me que necessita el seu espai i jo marxant al bar de capçalera perquè en un pis de quaranta metres si no em penjava de la finestra poc espai que li podria oferir. I en tornar torrat a l'hora blava, que hauríem de parlar però demà no que és el seu aniversari i ha de sopar amb en Robeeeert.

És quan, esglaiat, t'adones que amb en Robeeert es va empassar les sis primeres temporades d'aquell cony de sèrie. Que aquella òpera que sempre escolta quan bada la va veure amb en Robeeert a Londres, en directe. Que ho recicles tot perquè en Robeeert és ecologista. Que ell si sap fer el sardanista. Que les espelmes del bany les va comprar ell. I voldré tornar a caure de dret verticalment en el vici al temps que ella em demanarà d'adoptar una xineta per salvar lo nostre. I et plantes davant del jutge exigint la separació perquè ella llegeix en Krishnamurti d'amagades. I te la negaran i protestaràs anant conill pels carrers grisos de la ciutat citant Nietzsche amb accent mallorquí i xisclant a la tirolesa. I...

I quan la noia de cara fresca, pèl ben fosc, cabell larg i les línies del cos que més em sedueixen va sortir de tornar els llibres, jo ja estava curull de nicotina i el seu agraiment sincer per la vigilància es va veure correspost per una cara plena d'odi. Perquè l'odio, no la puc ni veure, no li vigilaré la bicicleta mai més. Però qui cony s'ha cregut que sóc jo?

Els plors de la Sharon

2007-12-14T13:38:00.001+01:00

La Sharon, una dona que a estones em deixa de pedra, va plorar a Dubai durant el Festival Internacional de Cinema per recaptar fons per la lluita contra la sida. La notícia que publica el diari El País comença amb una frase ben reveladora: Sharon Stone no llora fácilmente.

La Sharon, però, també va plorar al gener del 2005 en el Fòrum de Davos. Ho explicava en Xavier Sala i Martín en un escrit publicat a La Vanguardia i que cal llegir sencer per prendre nota de què és el que realment aconsegueixen aquestes, diguem-ne, celebritats amb els seus plors. A diferència de la notíca de El País, Xavier Sala i Martín va més enllà. Dos extractes dels fets a Davos per entrar en situació:

El presidente de Tanzania Benjamín Mkapa explica que cerca de un millón de niños mueren anualmente de malaria porque no tienen mosquiteras que cuestan cuatro dólares. Sharon Stone, que está entre el público, pide la palabra y afirma estar conmovida. Con lágrimas en los ojos, dona diez mil dólares a mister Mkapa y pide a la audiencia de multimillonarios que haga lo mismo. Se levantan manos y más manos, cada una prometiendo 10.000 dólares. Se toman los nombres de los benefactores y, al rato, se anuncia que se ha recaudado un millón de dólares. A la mañana siguiente todos los medios del mundo hablan del episodio y Sharon Stone se convierte en la superestrella de Davos 2005.
Un año más tarde pregunto a miembros del Foro Económico Mundial qué pasó con el dinero. Me explican que, a la hora de la verdad, muchos de los que levantaron la mano cambiaron de opinión y, en realidad, sólo se recaudó un cuarto de millón. Para cumplir la promesa, Sharon Stone pidió a UNICEF que donara 750.000 dólares y así se enviaron mosquiteras a Tanzania por valor de un millón de dólares. Pregunto si saben qué pasó con las mosquiteras. La respuesta es no: no saben cuántas fueron robadas en las aduanas, cuántas llegaron a aldeas tanzanas, cuántas fueron utilizadas como mosquiteras (es común utilizarlas como vestidos de novia o redes de pescar) y cuántas fueron utilizadas correctamente (son difíciles de usar cuando se duerme sin cama ya que los niños se las quitan de encima debido al calor). En definitiva, no saben cuántas vidas se acabaron salvando.

També en resalto el comentari que sent l'economista català i una reflexió:

Mientras Stone estaba haciendo su espectáculo en Davos, un prestigioso médico me susurró al oído: “Es cierto que un millón de niños mueren anualmente de malaria,… pero dos millones mueren de diarrea”. ¿Se hubiera “conmovido” tanto esta señora si en lugar de malaria, Mkapa hubiera hablado de diarrea?

Gràcies a Xavier Sala i Martín podem saber què fa la Sharon amb el punxó que amaga sota el llit.

Dos finals feliços

2007-12-10T16:00:00.000+01:00

L'alarma social provocada arrel de la publicació en primera plana de El Punt que deu funcionaris de Justícia només tenien sis estufes elèctriques per escalfar-se, i la colpidora imatge en portada de la pobre dona que havia de complir el seu feixuc treball diari abillada amb una gruixuda bufanda i una flassada tipus taula camilla, ha fet commoure les consciències dels seus superiors que han arreglat el problema immediatament.

La primera mesura ha estat canviar el quadre elèctric perquè puguin endollar més estufes al mateix temps. El dany col.lateral, però menor, és que les obres de les noves dependències del Jutjat s'endarreriran uns quants dies. La segona mesura és que un operari anirà cada matí laborable a les oficines dels maltractats funcionaris mitja hora abans de que comenci la jornada per comprovar que les dependències estan a la temperatura adeqüada. No he pogut saber qui se'n farà càrrec de proveir els nous calefactors.

Després d'anys treballant en l'empresa privada, sovint en situacions tan precàries com treballar amb temperatures sota zero sense la companyia ni d'una trista resistència, vaig arribar a dues conclusions bàsiques: una és que per no quedar-se garratibat el que s'ha de fer és treballar i treballar. Moure's. I la segona és que convé anar poc abrigat per evitar de patir la síndrome de l'ós quan arriba l'hivern. Ai! Amb la de gent que conec en El Punt! Què ingenu que vaig ser!

D'altra banda, els funcionaris del sector Galligants no comptaven indigents sinò que buscaven noves zones per desbrossar per enviar-hi la brigada que tenen al seu càrrec. Aquesta brigada, formada essencialment per disminuïts psíquics i persones d'ètnia gitana (en català antic, subnormals i gitanos) han fet mobbing a l'indigent que s'hi havia establert que ha hagut de traslladar el sac de dormir a un turonet proper, de difícil accés però completament desbrossat perquè per allà hi passa l'antiga ruta del Calvari i ara venen festes. Diu que de nits passa més fred perquè no està tan protegit però que només és molestat per un gos anomenat Crack, qui treu l'amo a passejar per aquella zona tots els caps de setmana.

El somni d'un lector

2007-11-22T15:35:00.000+01:00

El Petit-òs, amable lector que em va esperonar a reprendre la gerència d'aquest espai, ha penjat un comentari en l'escrit anterior fent esment d'un antic somni que ell va tenir i del que en sóc protagonista i un de nou que transcric tot seguit:

(...)aquesta nit passada (i mira que fa dies que no ens veiem) he somiat
que m'ensenyaves fotos de quan eres petit i hi sorties amb pantalonets curts, en
blanc i negre, a l'estanc que hi ha als jardins de la Rosaleda, de la Devesa,
amb ànecs, una barca i una nena petita com si fos ta germana.

He trobat una foto antiga de quan els Beatles encara estaven en actiu, on hi surto en pantalonets curts, en blanc i negre, amb una nena petita que és ma germana vigilada pels progenitors que compartíem, però als jardins de Can Davesa que, sinò m'equivoco, és un restaurant de Ventdelplà (o Breda, en llengua pretelevisiva). No hi ha cap estanc proper ni ànecs i la barca està substituïda per una màquina de tortura que girava i girava i en la que ens havíem marejat diumenge rere diumenge. Aquests aspectes diferencials del seu somni són els que, al meu parer, haurien de centrar la psicoanalisi.

(La piloteta --de plàstic, blava i amb rodones blanques que mon pare va comprar a les Borges Blanques-- va acabar penjada en un teulat d'una casa de Badalona després de ser colpejada amb fúria per un energumen a qui molestava que juguéssim al carrer. El futbol va perdre un... bé, potser no érem tan bons però d'afició no ens en faltava.)

Setanta-tres a nou

2007-11-20T16:18:00.000+01:00

La Sopa (Foto: Manel Lladó)

Aquest matí, mentre feia un vol per la part més turística de la ciutat, m'he topat amb tres personatges amb tot l'aspecte de passar la vida en un despatx municipal i del garatge públic al de casa seva i de l'ascensor fins al portal. El més decidit de tots tres i amb la veu més potent ha assenyalat el riu sec i ha sentenciat com qui evoca records d'infància:

--Mireu. Allò és el Galligants. Aquí s'acaba el nostre sector.

M'ha encuriosit saber què hi feien i m'he assegut discretament a prop seu, com qui no vol la cosa. Després de mirar a un costat i a un altre, el més jove ha assenyalat el dessota d'un arbre caigut muntanya avall.

--Mireu. Allà n'hi ha un altre.
--Amb aquest ja tenim tres habitants d'aquest sector. Anem! - ha manat el de la veu potent.
--Buenu, aquest no té muntada la parada -ha reblat el jove mentre marxaven.

Quan els he perdut de vista he tret el nas muntanya avall i he trobat un home embolicat en un sac de dormir que anava treient el cap mica en mica mirant tremolós a una banda i l'altra i quan m'ha vist s'ha tornat a tapar.

M'ha acompanyat aquesta imatge fins al bar de capçalera quan en companyia d'un cafè amb llet he ensopegat amb la notícia de que han comptabilitzat setanta-tres persones a laciutat que viuen carrer. A més, n'han fet un perfil: és un home fill de la ciutat, d'entre trenta-cinc a quaranta anys i enganxat a l'alcohol. Curiosament, els immigrants han quedat exclosos d'aquest rànking amb l'excusa de que no tenen papers (?).

Remenava el cafè amb llet preguntant-me què carai seguien comptant els tres del sector Galligants quan en un annexe de l'anterior notícia s'hi llegia que estan ampliant el centre d'acollida de la ciutat, coneguda com La Sopa i he imaginat diversos comandos d'oficinistes voltant per la ciutat comptant sensesostre per estadístiques i propòsits diferents. I és que diumenge vinent és el Dia dels Sense Sostre i un ajuntament progressista, modern i rialler ha de ser capdavanter en solidaritat en dates tan assenyalades.

Pel diari El Punt, però, una altra notícia tenia més rellevància: nou funcionaris de justícia només tenen tres estufes elèctriques per passar la jornada laboral i com que ahir es van quedar sense llum van haver de fer la feina ben abrigats. Una pobre funcionària fins i tot va haver d'abrigar-se les cames amb una manta. Com que aquesta situació és insostenible proposo que s'institueixi el Dia del Funcionari amb poques estufes. Friso per saber-ne les estadístiques.

Funcionaris represaliats (Foto: Carmina Solano)

Pròfug o pres?

2007-10-21T20:16:00.000+02:00

Fa tres dies i a la mateixa hora, alguns diaris digitals se'n feien ressó de la mateixa notícia donant-ne informacions ben diferents:

AVUI

LA VANGUARDIA

EL PAÍS

ABC

LA RAZÓN

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

LA GACETA DE SALAMANCA

Visca la neutra!

2007-10-17T13:38:00.000+02:00

Fa un temps que amb l'Estanislau Verdet vam coincidir en fundar algun dia una associació en defensa de l'a neutra des de la secció de comentaris de l'Astre Intercomarcal .

Aquests dos exemples han de fer reviscolar aquella proposta:

Una estalada a l'Avui digital de diumenge

I la comarca del Meresme a La Vanguardia del mateix dia

Frankfurt i els castellans

2007-10-15T12:42:00.000+02:00

En un fòrum pretesament polític d'un conegut diari castellà se'm va ocórrer participar en una xerrada anomenada Boicot al español en Cataluña per precisar que a la Fira de Frankfurt sí que hi havia llibres escrits en castellà encara que els seus autors havien decidit de no participar-hi.

Aquesta és l'única resposta que m'han donat:

Barcelona 0 - Madrit 5

2007-10-05T20:10:00.000+02:00

Per deferència d'en Kasku, amable lector.

Se n'ha fet ressó: La casa de la bomba

Onanisme a la xarxa

2007-10-03T19:26:00.000+02:00

No s'hi sembla però així el coneixen alguns

Escrit per l'Albert Soler en l'edició d'ahir del Diari de Girona:

En un dibuix de la revista satírica que segresten els
divendres, es veu un home nu, fent un impossible exercici de contorsionisme.

En realitat, està provant de realitzar-se ell mateix una fel·lació fins que,
resignat a la inutilitat dels intents, s´incorpora i exclama: -«Ja que no
puc fer-me una mamada, crearé un bloc».

La proliferació de blocs a la xarxa ha evitat, doncs, moltes
hèrnies discals. A la vegada , és un fidel indicador de la creixent quantitat de
gent avorrida que habita entre nosaltres. Dic entre nosaltres perquè els
bloggers es camuflen entre la gent normal, i tant pot ser un d´ells l´home que
pren un cafè al nostre costat a la barra del bar, com la senyora que ens passa
al davant a la parada del mercat. No els reconeixem, però entre ells
s´identifiquen per un codi secret al qual no tenim accés els humans.

I dic avorrida perquè, contradint tota llei de la probabilitat, com més blocs
hi ha la xarxa, menys coses interessants s´hi llegeixen. Salvant les excepcions de qui certament té alguna cosa a dir, els blocs són versions segle XXI del Querido Diario que tota figaflor púber escrivia en la centúria anterior: pensaments profunds -en el sentit que no haurien de sortir del fons d´un pou-, apassionants experiències personals -on ha passat les vacances l´autor, el preu al qual ha trobat la tonyina al súper, on ha sopat, i així- i , el més increïble, el convenciment que tot allò interessa a algú que no sigui família directa i en primer grau. Ja sé que tothom és lliure de masturbar-se com vulgui. Però hi ha mètodes que almenys no provoquen vergonya aliena.

La meva cambrera

2007-10-02T11:38:00.000+02:00

La cambrera del bar de capçalera té fogots a mig matí. Puja l’aire condicionat per apaivagar-los i els clients s’abriguen sense treure la vista del diari . Avui s’ha canviat el color dels cabells i ningú no li ha dit lo bé que li queden. Ens ho fa pagar fent-nos esmorzar al ritme de música destralera, la que li agrada al seu nou xicot. A mitja cançó ja en fa sonar la següent i de seguida una altra i després s’ajup per caçar una coca-cola de la nevera i ens fa mala cara perquè ningú no ha parat atenció en la generositat de la seva reguera.

S’ha tornat a emprenyar amb la cambrera del torn de nit, aquest cop perquè li ha canviat de prestatge la guardiola de les propines. Li ho explica a un banquer que prou maldecaps té per prendre un mini més refresc i cafè mentre intenta d’entendre La Contra de La Vanguardia en els sagrats vint minutets diaris que l’empresa el deixa lliure.

Ara la cambrera té un atac de tristor i ho atribueix a l’única cançó d’un disc de la casa que ha agradat al personal i s’afanya en tornar a posar punk a més volum. La clientela té pressa per marxar, escura el cafè, plega el diari i quan ja tenen els diners a punt la cambrera xiscla. Acaba d’entrar al bar la seva millor amiga que ho és perquè fa tres anys que no es veuen.

—Tiaaaaa! Què guai, tia! Quant de temps, no?, tia. Tia, dos petons. Ai, tia, què tal tot?, tia. —

Les amigues retrobades s’engresquen en una competició per veure quina de les dues col·loca més ties en una sola frase fins que un dels clients li mana la pressa per cobrar.

—Ai, tia, què pesats, no?, tia. —
—Ja veus, tia. —

Per fi s’acomiaden i quan vaig per agafar el diari que he estat llargament esperant, me’l pren dels dits. Passa les planes sense mirar-ne el contingut comptant en veu alta les hores que li queden per plegar i calla per capbussar-se en l’horòscop. Quan acaba de llegir-lo fa una llambregada de disgust a un noi que seu en un racó. El noi també està marejant el diari mentre va guaitant de reüll ara els clients, ara la moto que té aparcada obstruint la porta d’entrada. Mira l’hora, esbufega i rellegeix per enèsim cop les cuites d’en Fernando Alonso. És el xicot de la cambrera.

La cambrera em repeteix el seu discurs setmanal, que vol plegar, que ja n’està ben farta perquè treballa molt i molt i té molts clients que venen perquè està ella, que si plega ja no vindran més i que tot això els amos no li ho reconeixen, al revés, la putegen perquè la cambrera de la nit és una puteta que els té ben enredats. Diu que jo sí que li caic bé, que tinc un no-sé-què, ai, tiu, és que no sé com explicar-ho, saps? però és una merda, tiu, que em tractin així, no?, tiu. En veritat sóc l’únic client que li dóna sempre la raó i que es pot esperar fins a sis hores a que la nena estigui de bon humor per poder pagar el cafè i cardar el camp sense ser mal notat a l'esquena.

A la noia de la bicicleta

2007-09-27T15:05:00.000+02:00

Ladrón de Bicicletas de José Miguel Bayro Corrochano

Si fas memòria recordaràs que el dia després que em canviessis la bicicleta de lloc et vaig estar observant fixament des de lluny, a la mateixa plaça, i et vas posar ben nerviosa, vas baixar de l’aparcament de bicis on feies veure que esperaves algú i vas fugir per amagar-te al darrere dels Jutjats, girant-te de tan en tan per saber si encara et guaitava. Em vas prendre per un secreta perquè duia una bossa penjada de través, barba d’algun dia i mala llet a la mirada. Però si em sentissis parlar t’adonaries que no fangueixo.

Avui ja se m’han passat les ganes d’escanyar-te. No t’havia entès. He trobat més raonable fer-te arribar algunes recomanacions. Per començar, hauràs notat que el pinyó gros de la roda del davant no entra bé. Com que només feia tres dies que tenia la bici no havia tingut temps de fer servir la revisió gratuïta que em van oferir però guardo els papers per si els has de menester. El pilot del darrera me’l van cardar el primer dia i el llum del davant l’endemà i això que l’havia desat en una bossa de mà. (També em van prendre una llibreta on hi anotava bajanades però hi van deixar la pinta, el carregador del móbil, l’encenedor i el tabac). La resta va molt bé i espero que te’n surtis amb tantes marxes perquè mai no vaig endevinar la combinació més adient per pedalar sense esbufegar.

Fa poc que sé que el sexisme també afecta les bicis: si la barra del xassís és recta és per nois i si està caiguda és per noies perquè així poden muntar amb faldilles tot i que avui en dia només en duen els escocesos, les dones que van a casament i els guerrers dels reportatges del National Geographic. Com que l’ara teva bici és masculina t’aconsello que la venguis a algun teu amic. A mi em va costar noranta-nou euros així que podries demanar-ne ben bé trenta o quaranta. I, sobretot, no la pintis perquè algun malpensat podria pensar que l’has robada. Per cert, vas fer molt bé de desempallegar-te de la cadena perquè és una molèstia i un senyal evident d’egoisme. Una despesa prescindible.

Si penses en quedar-te-la, ves molt al tanto amb les noves normes de trànsit. De moment només afecten els barcelonins però tingues pel cert que en breu a nosaltres també ens picaran la cresta. Ja sé de més d’un que l’han fet bufar! I si vas pel carril-bici, vull dir l’antic pas del carrilet, vigila, que l’altre dia un nano en moto va voler escurçar camí i va matar un ciutadà benestant fill de l’eixample, d’aquells que tenen set fills, carnet de mil associacions i feina en un col·legi privat dels afores. Ara bé, val la pena que t’hi passegis cap al capvespre encara que només sigui per veure com l’Antoni Puigvert hi camina decidit ben concentrat en les seves cabòries, cada dia fent una mica més de camí com si estigués preparant el salt per fer footing, tancant el carril-bici perquè en surt quan ja és fosc.

Ara que el nostre ajuntament es planteja d’adoptar el sistema barceloní de lloguer de bicicletes (l’altre dia en vaig veure una per aquí dalt en mans d’un indigent), podries proposar el teu sistema d’intercanvi lliure que estalviaria calés als contribuents i maldecaps al regidor de torn. I si algú fes un mal ús del servei podríem fer anar una frase que servo pel dia em que m’atraquin per primer cop: “Als rics, robeu als rics que no ho notaran pas”. Sí, li hagués hagut de dir a qui dies abans em va cardar l’altre bici, perquè així es va expressar el vigilant del local on la hi tenia però amb la descripció que em va donar no en faig prou: era un marroquí que anava vestit de negre.

Esmaperdut em planyo

2006-10-15T05:05:00.000+02:00

Mira, el tal Ivan, que no és afganès sinó un català d’aspecte nòrdic i maneres de cavaller, que no coneix la noia de cabells daurats, la pell del mateix to i vestidet marron d’aquells que són suaus al tacte qui, descalçada, feia riure la seva àvia, m'ha dit que sóc un intel·lectual. I, a més, m'ho ha raonat.

Snif.

Salvador

2006-10-09T01:45:00.000+02:00

Gairebé no anava al cinema des que van acomiadar el pianista i el noi dels intertítols però un senyor fill de Massanet de Cabrenys em va explicar bona part de la pel·lícula “Salvador”, basada en els fets de Salvador Puig Antic, i vaig trobar que era el moment de trencar amb una tradició. Sort que m’ havia explicat força detalls de la trama perquè vaig estar més estona intentant de contenir els lacrimals que no pas seguint el rerefons de la història.

El primer parany que em vaig trobar va ser a la taquilla perquè em van despatxar una entrada per una altra pel·lícula amb l’afegitó de que és lo mateix. En principi pensava que es tractava d’una mostra del llenguatge de l’època per escapar de la censura perquè el títol era “El viento que agita la cebada”. Però no és així sinó una manera de restar espectadors a “Salvador” qui sap si perquè amb l’altra pel·lícula fan més calaix. Un altre parany va ser trobar-me en que dins dels cinemes no es pot fumar. I el darrer és que després has d’ensopegar amb tot de saberuts que et canten tot els defectes d’una pel·lícula que m’ha arribat com cap altre.

Veure un cotxe de la policia marxant per la vorera encalçant els manifestants, em va dur de seguida a l’època, quan de ben petit m’estava a casa dels meus avis que vivien cantonada amb les Rambles de Barcelona. Tots els dissabtes per la tarda hi havia sarau, trets i corredisses, barbuts amunt i avall i grisos al darrera, i sentint aquell xivarri la meva tieta, que va néixer subnormal i va morir disminuïda psíquica, xisclava “Ha guanyat l’Espanyol!”. I la meva àvia, recordant els temps de la guerra, tancava el portal perquè ningú no s’hi refugiés.

Hi ha mitja hora ben bona de la pel·lícula que és un continu d’emocions acompanyades magistralment per la música de Lluís Llach. El carceller, l’actitud de les germanes, l’advocat, la mala llet dels castellans, la mort al garrot... El de Massanet em destacava dos personatges: el pare de Salvador qui va ser dut a un camp de concentració durant la guerra i sabia que res s’hi podia fer. Hores i hores mirant la tele, impassible. Quan per fi arriba la mala notícia, el pare escolta en Peret, aquella que diu que hem de cantar i sentir l’alegria de viure. L’altre personatge és el botxí i les expressions que fa servir: “Pongánmelo aquí” com qui mana que li atansin el gènero. “Bueno, esto ya está” quan ja ha complert la seva feina, també impassible, com el pare.

Posat a fer el saberut, diria que el personatge de Salvador Puig Antic me l’imaginava més malcarat. Que la transformació del carceller, entrevistat divendres passat a l’Avui, és massa brusca. I a la sala Zeleste, veiem un Pau Riba a l’any 1974 que fa pressuposar que ara ja volta els noranta anys.

La resta és genial, amb una ambientació perfecta per poc que s’hagi viscut aquella època. Una senyora pel·lícula que, a més, ha espantat la caverna.

Teoria del carajillo

2006-10-05T16:51:00.000+02:00

A la sèrie de TV3 La Granja, que encapçalava La vida en un xip del mestre Puyal, van adoptar una curiosa fórmula per no entrar en el debat de si s’ha de dir cigaló o carajillo: un dels protagonistes, el més extravertit, quan entrava al bar demanava un cafè amb gotes, que és com s’ha de demanar arreu de l'Estat si no vols que els molt poca-soltes et cremin el conyac.

Algú em va dir que la paraula carajillo és ben catalana. Segons la seva teoria, els miners catalans només tenien vint minuts per esmorzar i no podien fer el cafè i la copa per separat, així que manaven que cafè i copa anessin a parar al mateix got acompanyant la comanda d’un expressiu “Que ara guillo!” El que em fa ballar el cap és que a Andalusia els fan com a Catalunya, encara que més generosos.

A la Carmen de Can Pitu de Sant Andreu de Salou, i amb motiu de les darreres eleccions catalanes, li vaig fer saber la meva teoria del carajillo aplicada al món de la política. El carajillo més honorable és el que està fet amb rom Pujol i cafè Soley, que ara ja només demanen els nostàlgics. El tripartit convida a prendre un carajillo de cafè Saura amb unes gotes combinades de Veterano i Soberano. La Carmen i jo vam coincidir en que el carajillo que més ens convé és el de Mascaró, per Mas-Carod, que és el que invariablement sempre demano. Segons com, el carajillo podria arribar a desaparèixer perquè el fino Montilla i el cafè no combinen gens bé.

Bloggeria 3.1

2006-10-03T15:21:00.000+02:00

He trobat retratada la noia de cabells daurats, la pell del mateix to i vestidet marron d’aquells que són suaus al tacte qui, descalçada, feia riure la seva àvia. Pot ser que hi vagin cada dissabte al migdia...

(Llàstima que ja tinc la Feili com a mascota del Club)

Bloggeria 3.0

2006-10-02T15:07:00.000+02:00

Vaig trigar d’integrar-me en la trobada de blogaires que dissabte al migdia ens va reunir al Restaurant Original de Barcelona. Se m'anaven els ulls a la taula del davant on hi havia una noia de cabells daurats, la pell del mateix to i un vestidet marron d’aquells que són suaus al tacte qui, descalçada, feia riure la seva àvia. La buidor de la seva partença la vaig suplir encalçant la cambrera amb qui ens havíem intercanviat uns quants somriures en les meves anades i vingudes per fer la cigarreta. Després van arribar els moments més àlgids de la nostra relació: primer em va demanar d’ajudar-la a canviar una taula de lloc (acció plena de plàcida harmonia psicomotriu) i després, a l’hora de les postres, quan es va ajupir al meu costat:

-Tinc iogurt de fruites del bosc.
-De quin bosc?
-Del que tu vulguis.

En el dinar, l’Antoni de Sant Pol i jo vam dir dues frases idèntiques al mateix temps i vam decidir de donar-nos un descans. En Salva ens proveïa de globus verds; la Sita ens retratava un per un; amb la Gina vam fer una cigarreta tot envoltant en Chatnoir, que no ho suporta però ens ho va consentir; la Mestressa defensava els seus estudis d’estadística; l'Ignasi, sense que ho sabéssim, anava fent unes fotos excel.lents; la Donot, estratègicament situada, no es perdia detall d’una i altra banda de la taula; l’elenapol va començar a dir-me que “me puedes hablar en catalán” no sé si per cortesia o perquè no m’entenia. En Salva va demanar a l’Enric i l’Albert -que van arribar a misses dites- a quin partit votarien. Per les cares que van fer vaig entendre que no tenien edat per votar així que els vaig ajudar fent-los saber que cap dels reunits havíem pogut votar la Constitució del 1978. O sí, perquè a l’altra banda de la taula hi havia una blogaire nascuda al 1960 i el seu xicot nascut al 1959. Va ser ell qui va recordar que al 1978 els homes eren majors d’edat als 21 anys i les dones als 23.

En sortir del restaurant Original, ben bé al cantó del MACBA, vam anar tots plegats a una plaça on els nanos s’integren a base de xutar pilotes o intentar figures impossibles amb el monopatí. Després de retratar-nos plegats, vam enfilar cap a l’Hogar Extremeño, que és la manera amb la que els adults ens integrem. Pel camí la vaig fer petar amb l’elenapol -- qui em va recordar uns quants cops més que podia parlar-li en català -- , i després se’ns va afegir una noia jovial que xerrava en mallorquí però filla d’alemanys, i la Mestressa. A tocar de l’Hogar Extremeño hi ha el lloc on es van conéixer els meus pares i no em vaig poder estar de dir com va ser, relat que va finalitzar amb un dolç “Oh, què maco!”.

Uns vint-i-cinc blogaires vam envair la terrassa de l’Hogar Extremeño provocant el disgust d’un parell d’avis que la passaven jugant al dominó. Vaig intentar de parlar amb l’elenapol en català però no me’n vaig sortir. Després d’una conversa entretinguda en el meu sector de taula, va tocar que els de més al nord marxéssim. A la Plaça de Catalunya per sort vam topar amb la manifestació de la vivenda digna perquè així en Chatnoir va poder notar que s’havia deixat les claus a l’Hogar Extremeño. Em va demanar que l’esperés dos minuts però com que al matí també em va dir que en dos minuts arribaria al punt de trobada i, en canvi, en van passar deu, vaig acabar sospitant que aquests dos minuts són els que passen entre el moment en que desesperes i el moment en que ell apareix.

En arribar a ciutat vaig saber que no em calia anar amb presses. A les deu havia d’amenitzar la vetllada al Bar Babel però el portàtil es va negar a carregar el Windows tot reiniciant-se compulsivament.

Tocant amb en Puntí

2006-09-29T10:34:00.000+02:00

Abans de defallir en la disbauxa estiuenca, la que m’ha dut a frec de caure verticalment de dret en la frivolitat, havia anat somiant que arrencava el Lady Jane dels Rolling Stones d’una guitarra, tot i que en desconec la tècnica. En l’intent, havia anat trobant les melodies més encisadores que cap oïda humana mai hagi pogut sentir. A una nova temptativa de reproduir l’original per poder amanir les nits guanyades a l’insomni, una nova melodia que mai més no tornarà a ser sentida. Amb la frivolitat a un pam de nas, he anat menant converses trivials mentre em capficava en esbrinar com es pot fer per treure el geni sense conèixer les tècniques per expressar-lo. En debades.

Ara que les nits ja anuncien la rutina d'un nou hivern, m’ha retornat aquell somni i l’Adrià Puntí s’ha afegit al meu món oníric degut a unes connexions que no sé per quant temps podré estalviar-me d’explicar. En Puntí toca en un pub atapeït, seduint els incondicionals amb els seus sons magistrals, incondicionals que no tenen esma ni d’aplaudir d’empeltats d’èxtasi que estan. En Puntí, en l’apoteosi, es mostra generós i, sabedor del meu truc amb el Lady Jean, m’atansa la seva guitarra i m’incita a mantenir el clímax que ell ha creat. El cap em va de bòlid rebutjant totes aquelles melodies més evidents, les que he anat endevinant en tantes nits de punxar músiques populars pels bars. Per fi trobo un nou estil a partir d’un riff únic, una cançó perfecta que tampoc tornarà a sonar mai més perquè no sé transcriure-la i els assistents ja són al setè cel.

En la vigília d’ahir, he passat per un dels dos passos de vianants més sol·licitats de la ciutat que, a batzegades, va recuperant la grisor que li és característica. En una terrassa on mai ningú no s’hi asseu, hi havia l’Adrià Puntí. Ens hem mirat amb els ulls esbatanats i no he gosat de saludar-lo en témer que ell hagués tingut el mateix somni. D’un saltironet m’he barrejat amb els desvagats que van amunt i avall de botigues i m'he fet fonedís. Aquesta darrera nit, el pub on tots dos havíem triomfat era buit.

Un altre perseguidor

2006-09-19T03:31:00.000+02:00

Un tal Ivan, que no és afganès sinó un català d’aspecte nòrdic i maneres de cavaller, interromp la conversa que em tenia engrescat amb el nét d’un dels amics del bosc que en Cercas immortalitzà. Estàvem parlant del nou llibre de Bilbeny sobre en Colom quan l’Ivan ens ha fet veure que en divendres el que cal és parlar de dones. L’Ivan és elegant en les formes i en el vestir tot i que intenta ser un xic informal per por de ser mal notat, informalitat que aconsegueix duent la camisa per fora.

Reprenem la conversa sobre en Colom i l’Ivan ens torna a interrompre per fer-nos saber que a ell també li agrada la història, que sempre llegeix novel·la històrica i, per reblar-ho, ens mostra el darrer llibre que ha comprat: una seqüela de The Godfather de Mario Puzio. Però vol parlar de dones i, com que no ens motiva, la conversa s'esvaeix. El nét marxa i l’Ivan mira d’estar a l’alçada inspirant-se en uns beuratges irlandesos per fer-me arribar la seva previsible teoria de com lligar en un divendres per la nit.

M’avorreixo i l’Ivan ho nota. Canvia de registre i em diu que està llegint Krishnamurti però que no l’acaba d’entendre. Li faig saber que mai no l’he llegit tot i que el nom em sona. I de sobte es produeix un moment màgic: em cita tres frases de Krishnamurti i arrenco a xerrar. L’Ivan obre els ulls tan com pot mentre va repetint: “Això que dius també ho diu en Krishnamurti, això que dius també ho diu en Krishnamurti”. L’Ivan creu que transcendir és una manera d’arribar a l’orgasme i li ho refuto i torno a encertar amb les paraules del filòsof. Finalment em demana com el pot ajudar tot això per superar un mal d’amor que l’aclapara.

― Mira Ivan, si miressis un arbre i tinguessis la impressió que ell i tu sou lo mateix, poc hi pensaries en mals d’amor.
L’Ivan entra en èxtasi: el filòsof fa servir el mateix exemple! Mentre ens dirigim cap a un altre bar, l’Ivan em demana si no és millor mirar la tele, treballar i fer el que tothom fa que no pas capficar-se en intentar transcendir. Quan li faig saber que aquesta pregunta fa uns quatre mil anys que s’intenta respondre se m’escapoleix per posar a prova la seva teoria de la seducció amb una noia que secretament m’agrada. No se’n surt i ho prova amb una i altra fins que tanquen el bar i ensopeguem amb en Ponç Puigdevall qui, aliè a les nostres filosofades, millora Mario Cesarini:

A qui li importa la filosofia?
A qui l’importa la literatura?
A qui l’importa l’arquitectura?
Al final, el que importa és no tenir por,
fixar els ulls al buit
i caure verticalment de dret al vici.

Els soferts transeünts

2006-07-11T05:22:00.000+02:00

Pel que sembla, una explosió de gas de resultes d'un intent de suïcidi és el que ha provocat l'esfondrament d'un edifici a Manhattan.

A l'edició d'avui d'El Periódico tracten la notícia i deixen anar aquesta perla:

Afortunadament, aquest succés es va produir abans que arribés cap pacient a
l'edifici i d'aquesta manera els ferits van ser transeünts.

Això rai que només eren transeünts!

Visca en Domènech!

2006-06-28T01:15:00.000+02:00

En la gran festa dels nacionalismes d'Estat, que la teva nació no hi pugui participar pot ser un gran què. Avui ha estat el cas en que els veïns s'enfrontaven entre sí i hom s'ho pot mirar objectivament.

De seguida he près partit per en Raimon Domènech, un senyor que no diu expressions del tipus "negro de mierda", com sol fer el seu antagonista a la banqueta dels no-nacionalistes. A més, Raimon Domènech és fill d'un expulsat de la seva terra degut a l'Espanya intransigent. En un primer pla de la televisió alemanya es podia veure com la senyera que el pare de Domènech defensava està captiva en l'escut borbònic que els no-nacionalistes duen allà on els mortals hi duem el cor. Un altre primer pla, ensenyava símbols de la barbàrie de la que que son pare va escapar: les infames gallines, les fletxes, els jous...

Quan aquell a qui els diaris de la ciutat de la T4 ensalçaven com a cabdill del madridisme i ara tenien pressa per jubilar ha marcat el tercer gol dels de Domènech, també ha aplaudit el nen Borbó. I és que el nen Borbó ve d'una família francesa que va prendre Sefarad com a pati particular, una família que es pot ventar de tenir drets històrics sense haver de demanar disculpes ni fer pedagogia per les tertúlies radiofòniques.

La tres vegades immortal ha fet dispendi de pòlvora celebrant el triomf dels qui en la nit del temps ens foren enemics. Ara que ja ens ha arribat el mosquit tigre, hem recuperat una manera tradicional de tornar-los a foragitar si tornen a fer nosa.

Visca en Domènech!

Només per quatre euros

2006-06-05T18:49:00.000+02:00

- Ha dit quatre euros?
El volum de greus de la música carrinclona que sonava en un local pensat per aquells que cerquen la seva tercera oportunitat en el món dels enganys de parella, m’havia impedit d'adonar-me que m’estaven atracant alegrement. Quatre euros una mitjana Estrella!

Em va quedar un consol que va ser recaure en aquella fatalitat de pensar que els bitllets només són papers. Quan encara voltaven les pessetes, en els bitllets s’hi podia llegir: “El Banco de España pagarà al Portador la cantidad de mil pesetas”, fet que obligava a pensar que el que duiem als dits no eren mil pessetes sinò un xec al portador per bescanviar-lo per les mil pessetes de veritat. Amb els euros ha desaparegut aquella llegenda. A més, el material amb que es fan les monedes té un valor més baix que el nominal indicat. Una gran enganyifa.

Diu un economista hongarès que la causa de les guerres que els de Bush provoquen a Orient és que tan l’Iraq com l’Iran van decidir de vendre els barrils de petroli per euros en comptes de per dòlars. Fa anys se suposava que quan tenies dòlars –o qualsevol altra moneda- els podies canviar pel seu valor en or. Ho va provar un soldà de l’Orient: amb tots els dòlars que havia arreplegat, la reserva federal dels Estats Units s’hagués quedat sense or. Per evitar la fallida del sistema els nordamericans li van donar llargues, al soldà. I se les van empescar perquè tot el petroli del món es vengués per dòlars. És a dir, tot el món havia de vendre els seus productes als nordamericans per tenir dólars i després poder canviar-los per petroli. Menys els emissors, que com que tenen la màquina de fer bitllets, quan res necessiten només han de comprar paper i tinta. Si iraquians i iranians decidien de prendre l’euro com a moneda de referència, els nordamericans haurien de parar la màquina de fer bitllets i vendre i vendre a Europa per tal de tenir euros per poder comprar petroli. Una ruïna.

El meu amic B. prou que ho devia saber tot això perquè un bon dia va comprar les eines necessàries per generar els seus propis bitllets. La felicitat li va durar uns pocs mesos i ara està en llibertat condicional, acollit per sa germana. El pecat de B. va ser creure que el que fan els estats que ens han de protegir també ho podem fer els individus. Santa innocència!

Si mai tinc una màquina de fer bitllets als dits, no em trairà l’avarícia. En faré els justos per el dia en que em tornin a clavar quatre euros per una mitjana Estrella. Pagaré amb un somriure, una ronda i una altra, si cal, i acabaré ballant la música que quan vaig començar a sortir ja no s’estilava.

Del bar de capçalera

2006-03-11T12:58:00.000+01:00

La pancarta cau sobre la finestra on dorm la Flor de Chimbote

Potser fa uns quinze anys que he mantigut una extrema fidelitat amb el bar de capçalera, el bar Nummulit. Aquest matí he rebut aquest missatge al mòbil: 1/avui era lultim dia dl numu i the trobat a faltar.. L'involuntari aïllament al poble que fa suro ha impedit que me n'assabentés. Fa un dies que algú m'havia dit que l'ampliaven perquè el veí sord havia mort i havien comprat casa seva però em vaig pensar que es tractava tan sols d'una més de tantes propostes que he anat sentint al llarg dels anys.

Durant molts anys gairebé cada nit aterrava al Nummulit. Les tertúlies amb altres parroquians han estat ben enriquidores: En Xevi Castillón, l'Eva Vázquez, la Rosa Caballero, en Carles Xuriguera del Teatre de Guerrila, en Jordi Arbonés, en Ponç Puigdevall, l'Adrià Puntí, l'Imma Merino, en Marc Massaguer, en Javier Cercas, en Josep Maria Nadal, l'Albert Soler, en Josep Maria Fonalleras i molts altres n'han format part. També hi he conegut en Mathew Tree, la Maruja Torres, en Quim Monzó, la Natàlia Molero, en Carles Sabater, el Peris, l'Àlex Sáez, en Joan Puigcercós, els Gossos, en Canimas i molta altra gent de la faràndula i la política. Per sempre em quedarà l'emotiu i secret comiat que em va fer el Ninyín.

L'esclat del Nummulit va arribar quan es va apostar per la fòrmula musical. Els tertulians habituals van preferir els dies d'entre setmana, escapant de la massa que venia a corejar les cançons que durant alguns anys vaig anar punxant, quan vaig fer el salt de client a noi que posa cançons. La gent maca de Girona ja no es deixava caure pel local i els veïns van aprofitar per queixar-se de tot. L'instigador és un barceloní que viu en un pis de 200 m2 i només paga 250 euros al mes. La resta del lloguer l'aixuga el bar. Però no en fa prou i vol pagar el mateix sense bar. Es veu que ampliant el local acabaran per insonoritzar-lo del tot. Era un bar antic creat en els locals d'un laboratori farmacèutic i la música s'escapava per totes les escletxes.

Anit va ser la darrera i me la vaig perdre. En Toni, l'ànima del local em va trobar a faltar. Diu que en Màrius Serra es va desmaiar. M'hagués agradat conéixe'l en persona!

Contraoferta de feina

2006-03-08T16:07:00.000+01:00

Després de tres anys d'estar subscrit al servei d'Infofeina per primer cop he rebut una oferta personalitzada. He tingut sort: es tracta d'una empresa capdavantera en el seu sector i en ple període d'expansió. Necessiten un comptable i el meu perfil és clavat a les seves necessitats. És tan l'interès que m'han mostrat que m'han fet arribar una oferta econòmica d'alta volada: set-cents cinquanta euros al mes a jornada completa.

Escoltin, senyors de l'empresa capdavantera en el seu sector i en ple període d'expansió: he fet números i lamento fer-los saber que no podré formar part del seu engrescador projecte. Resulta que per arribar a les seves oficines hauria d'agafar cada dia un autobús i un tren, dinar de menú i a més seguir pagant el lloguer del pis, l'aigua i la llum i els dinars i sopars del cap de setmana. Com que suposo que em voldran en perfectes condicions d'higiene, de tant en tant hauré de comprar roba, sabates, gel de bany i altres. Tot i prescindir de cap altre luxe, com una cervesa amb els amics, el tabac, un llibre o un CD, cada mes perderia alguns euros si acceptava la seva oferta.

Per tant, espero que sospesin la meva contraoferta: facin-me arribar el seu número de compte corrent i un cop al mes els faré un ingrés de 50 euros a canvi de que no em tinguin en compte. Vull que sapiguen que a l'hora de prendre aquesta difícil decissió, que espero que no destorbi el seu ple període d'expansió, que fa disset anys cobrava gairebé 1.000 euros per fer d'auxiliar de comptabilitat. I per 150 euros llogaves un estudi amb tots els ets i uts.

Records de l'inrevés

2006-02-17T21:48:00.000+01:00

Quan jo era petit, La Vanguardia es publicava en català. I totes les pel.lícules del cinema també ho estaven, en català. I als bars, si demanaves un café con leche, el cambrer et deia: "No l'entenc" o "Ep! A poc a poc!". I la policia et renyava amb accent de l'Empordà. I a l'escola et feien la immersió lingüística en la llengua de Cervantes (mentre en Bilbeny no acabi de demostrar el contrari). I et jutjaven amb la norma de Fabra. I tothom es podia fer dir Jordi, Anna, Josep i Assumpció. I a la taula del menjador li deixaves a la mare una nota en la llengua dels dos per dir que arribaries tard a sopar. I de vegades el sistema et torturava si volies canviar aquests hàbits. Només podies fer servir el castellà en els tractes amb l'Administració.

Maleïts franquistes! Volien reduir el català a l'àmbit privat!

Sincer i gratuït

2005-11-16T21:22:00.000+01:00

Doncs jo a n’aquell senyor no me’n recordo d’ell de les monedes o dels sellos perquè només me’n recordo d’unes monedes que estaven foradades pel mig i hi havia un cavall amb ales que semblava un ocell i la meva àvia deia que eren rals i no sé quantes pessetes eren perquè ja no m’en recordo. Però quan era més petit sí que m’en recordo que la senyoreta ens feia llegir un llibre que era d’història i eren tot contes i ens els feia llegir en veu alta i quan arribàvem al punt deia algú de la classe perquè seguís llegint i si no ho feies ràpid la senyoreta s’enfadava molt i tots llegíem molt ràpid i no ens enteràvem de res i al principi hi havia un conte molt xulo d’un nen que vivia en un poble que tenia un port i al nen li agradaven molt els barcos i un dia va pujar a un fanal molt i molt alt i va caure a terra i no es va fer mal perquè va ser un miracle de nostro senyor i me’n recordo que aquell nen es deia Francisquito.

I llavores els caps de setmana els meus pares em portaven a casa de la meva àvia i la meva àvia em deixava mirar la tele per la nit perquè els meus pares no em deixaven i la meva àvia em deia: “No els hi diguis, eh?” i me deixava mirar el Banaceck i el Kojak i un altre que no m’en recordo i eren molt xules però ho feien molt tard i només veia el principi perquè em quedava dormit a la faldilla de la meva àvia i després me despertava perquè abans quan s’acabava la tele sonava la marxa dels estornuts molt forta i sortia el nen que queia dels fanals que ja era molt gran amb una bandera com la dels estancs perquè ell era l’amo dels estancs. Buenu ell era l’amo de tot.

I un dia va sortir un senyor que tenia les orelles molt grosses que semblava que era com si fos de la reina d’Anglaterra i va dir que el senyor que queia dels fanals s’havia mort i la meva àvia se’n va anar al quarto de bany i es va posar a plorar molt i jo hi vaig anar també i li vaig preguntar: “Què et passa, àvia?” i la meva àvia no podia parlar i deia “Ai, el pobre Miquel, si ho hagués vist el pobre Miquel!” perquè el pobre Miquel era el meu avi i s’havia mort feia poc i al meu avi no li queia bé aquell senyor que queia dels fanals i després no van fer el futbol per la tele.

I després sempre em venien a buscar els meus pares menos un dia que jo tenia la varicela i em vaig quedar a l’habitació del meu avi i em feia molta por perquè s’havia mort i la meva àvia venia a tapar-me i em deia: “Mita’l! Sembles el Conde de Romanones!”. I després per la tele posaven música de violins i molta gent anava a mirar aquell senyor que estava mort i va sortir la Lola Flores que sempre sortia per la tele i els meus pares van anar amb uns veïns a beure xampany. I jo volia anar a l’escola i el meu pare em deia que no hi havia i jo li deia que sí perquè era dilluns i em va preparar l’esmorzar i quan vaig travessar el carrer els meus pares em van dir que era broma i reien molt i per esmorzar m’havien posat una patata i em vaig enfadar molt i la vaig trencar contra una cadira.

I després van posar un que es deia príncep i abans la meva àvia sempre parlava d’ell quan jugàvem perquè tenia por que juguéssim a fletxes perquè el príncep li va buidar un ull al seu germà amb una fletxa i es va morir. I un dia vaig agafar el diccionari Sopena i vaig buscar què volia dir franco i deia: “Sincero, gratuito”.

La Leonor

2005-10-31T23:24:00.000+01:00

Pel que he pogut saber, Leonor és una cantant de València nascuda home, especialitzada en el distingit gènere conegut com canción española. D’entre la seva densa formació artística destaquen els estudis que va fer de l’art de la castañuela gràcies a doña Maria Dolores Alcantúd (amb accent a la u) i els dos anys que va cantar a l’Orfeó Parroquial d’Asp, dirigida per Pedro y Paco Calatayud (sense accent a la u).

Leonor ha promocionat el seu art en programes de televisió reconeguts pel seu prestigi intel·lectual en la societat espanyola, com Pasa la Vida, Las Tardes de Alicia, Crónicas Marcianas, Sabor a Ti... L’especial sensibilitat del Canal 9 envers la cultura autòctona del País Valencià ha fet que Leonor participés en debats d’alta volada dirigits per Cristina Tárrega.

Leonor té un disc en el mercat, Alas de Grandeza. Leonor el defineix així: “El disco se compone de 13 canciones originales creadas exclusivamente para mí. Las letras han sido escritas por la reconocida autora Dña.Leonor Martínez. La música ha sido compuesta por el gran y prestigioso compositor D.José Garberí.”

El gran i prestigiós D. José Garberí dirigint la Compañía Peña Lírica Alicantina

A hores d’ara Leonor estarà ben contenta perquè la Casa del Borbó ha decidit posar el seu mateix nom a una criatura destinada a ser Reina d’Espanya. Suposo que el seu patriotisme no es ressentirà quan sàpiga que la Casa del Borbó ha decidit d’inutilitzar tots els dominis d’Internet que continguin la paraula Leonor o alguna de les seves variants. La Leonor cantant, en mala hora va decidir contractar el domini www.leonor.es

L’espanyolitat, estimada Leonor, consisteix en deixar-se tutelar per l’Exèrcit i la Monarquia. Són seves les Alas de Grandeza. Aquest Club et farà costat en el que calgui i si s'ha de firmar res només cal que ens ho facis saber al correu del Club.

En Puyol i en Sánchez Sánchez

2005-10-31T03:44:00.000+01:00

El gol d’en Puyol ha estat magnífic. Pel que representa. Cop de cap amb tot el cos, rebolcada i de seguida ben dret celebrant-ho. Aquest bon home és fascinant. Capficat, com ara em toca per les lectures, amb les històries d’almogàvers i miquelets he deixat de banda la iconografia anglosaxona que relaciona en Puyol amb en Braveheart. Els referents, menys mediàtics, són aquí. He imaginat en Puyol amb la peça de cos que va des del genoll fins a l’ungla del dit gros, ensangonada i a la mà, mostrant-la a un Rijkaard amb els ulls fora d’òrbita. I en Puyol calmant-lo: diumenge estaré a punt.

Al bar del poble, el 9Toc, hem trigat vint minuts en tenir connexió amb el partit. La claca s’ha desfermat en veure les primeres imatges. I més amb el gol d’en Puyol. El Dj Raier, que és de l’Espanyol, ens ha entretingut l’espera amb l’himne del Barça. I encara l’ha fet sonar més tard, no recordo si amb el gol d’en Puyol o a l’acabar el partit. En Reyes, com sempre, ha hagut d’aguantar les bromes del personal. Hi ha places on ser del Madrit té el seu encant.

A la tertúlia post-partit m’he quedat envoltat de madridistes. Un d’ells és un meu company d’estudis, que em demana un ingrés bancari de seixanta euros per participar a l’homenatge que a mitjans de novembre es farà als de la nostra edat (Per fer anys també fan pagar). M’ha fet molta gràcia quan m’ha recordat que de cognoms es diu Sánchez i Sánchez. Diu que es vol canviar l’ordre dels cognoms. Que vol posar el de la seva mare el primer. Genial.

Jo, em planto per vint duros

2005-10-28T22:09:00.000+02:00

Aquest estiu vaig perdre el meu DNI, caducat de feia quinze anys. I ara estic indocumentat. Veient les conseqüències que pot portar la renovació, m’estalviaré de passar per comissaria durant un temps.

Amb motiu d’un Sant Jordi, la Paqui (gran persona i ella no ho sap) em va regalar el llibre Jo, em planto de Xirinacs. El mateix dia vam decidir d’apropar-nos a Barcelona per fer costat a la seva iniciativa de quedar-se palplantat a les portes de la Generalitat.

Quan vam arribar a la Plaça de Sant Jaume, vam tenir la impressió que el país es trobava en estat de revolta. Un nombrós grup d’agents forestals feia una sorollosa protesta per reivindicar millores laborals i en una altra banda de la plaça hi havia l’associació dels músics de carrer queixant-se de que l’Ajuntament els havia pres els instruments. En Xirinacs no hi era aquell dia i el substituïa un barbut de qui no recordo el nom, difícil de veure entre la gentada i amb la reivindicació que volíem recolzar diluïda per la pirotècnia dels forestals.

En un altre racó de plaça, eixordada pel xivarri però amb el gest relaxat, hi havia una dona que parava la mà asseguda en una senzilla cadira plegable. Era impossible de satisfer el motiu del nostre viatge i saludar en Xirinacs, i així em vaig acostar a la senyora que parava la mà i vam tenir aquesta conversa:

(Jo sóc jo i ella és ella)

JO: ¿Y ustet, señora, qué es lo que ustet reivindica?ELLA: ¿Qué?JO: ¿Que qué es lo que ustet pide?
ELLA: Ah. ¿Yo? Pues, la voluntad.
JO: O sea que si le doy sien pessetes ustet estará contenta.
ELLA: Ah. Pues sí.
JO: ¿Ustet sabe lo que pide aquel señor? (Vaig assenyalar el substitut
d’en Xirinacs que també seia en una cadira plegable)
ELLA: ¿Quien? ¿Aquel? No.
JO: Ese señor pide la independència.
ELLA: (amb posat horroritzat) ¿La independencia?
JO: Si, la independència. Tenga.

I li vaig donar vint duros.

Un mecànic caaaaau

2005-10-26T17:27:00.000+02:00

Aquesta notícia publicada al Diari de Girona és un exemple de com es pot dir molt amb poc text.

D'entrada, el periodista es permet una llicència en el títol: duplicant les as recrea l'efecte de la caiguda.

A més, amb poca lletra ens permet saber l'alçada del mecànic i quina feina feia al seu equip.

L'alçada era menor a un metre. Si va caaure set metres des d'un vuitè pis, els números són clars.

Amb aquesta alçada és lògic pensar que es dedicava a revisar els baixos del Fòrmula 1.

Tres-cents cecs i un borni

2005-10-25T22:52:00.000+02:00

Porto uns dies llegint els volums de la Història Militar de Catalunya de Francesc Xavier Hernández Cardona. Se’m fan curts. Ahir a la nit llegia un de tants enfrontaments entre francesos i catalans en temps reculats. Després que les galeres catalanes derrotessin un estol francès a Sant Feliu de Guíxols, Pere el Cerimoniós va manar que a tres-cents dels captius els arrenquessin els ulls, menys a un, que només el van deixar borni perquè pogués menar els cecs fins al cau del rei de França.

Aquest matí encara em voltava pel cap un fet tant llunyà com anguniós quan he tornat de cop al món d’ara a la parada del cotxe de línia perquè se m’ha acostat un buscavides demanant-me un euro armat amb una moto-serra. Com que no la duia engegada he pogut fer anar la meva arma preferida: la paraula. L’autobús trigava en arribar i per fi he considerat més convenient desfer-me’n d’un euro que no pas tenir aquell poca-solta saltironant al meu davant fent aquell posat de llàstima que només saben fer els habitants d’un barri de la ciutat que es coneix com Liang Xan Po, en record d’una mítica sèrie.

El de la moto-serra s’ha adormit a l’autobús i m’ha sabut greu no haver sabut dir que no, un no tant contundent com el que em va sortir una nit de fa un parell d’estius quan un desconegut va voler disposar del meu paquet de tabac com si d’un meu amic es tractés. Aquell no tan convincent que em va sortir de ben endins va arrencar un elogi de l’espontani. Després vaig sentir com explicava que acabava de sortir de presó. El cambrer, amb més bones maneres, també li va negar la cervesa i així es va estar, palplantat sense fumar ni beure fins que van tancar el bar. Dos dies després va ser portada del diari perquè a cinc minuts del bar va cometre un esgarrifós assassinat a base de puntades de peu i cops de pedra. Ara se’l coneix com “l’assassí de l’estació” i el seu advocat el defensa dient que anava begut i no recorda res.

En arribar al Liang Xan Po he despertat al de la moto-serra, qui d’un salt s’ha fet fonedís. M’havia promès que sa mare l’esperava a la parada i que em tornaria dos euros. És pitjor així perquè ara l’hauré de patir com a col.lega. En entrar a ciutat i veient el de la moto-serra esmunyint-se muntanya amunt, he pogut continuar amb l’intent de representar-me tots els detalls de l'escabrosa història dels tres-cents cecs i el borni.

El sisè

2005-10-19T02:10:00.000+02:00

El meu sisè nebot arriba amb missatge inclòs.

Secretes i dialectes

2005-10-12T00:37:00.000+02:00

Al migdia, en una plaça cèntrica de la ciutat grisa, una noia m’ha mirat d’una manera ben estranya. Després m’ha fet una ganyota i s’ha girat cap a un racó de la plaça alhora que feia un senyal que semblava una mena de codi. Així m’ho ha semblat. Tot seguit m’ha tornat a mirar i ha fet un somriure forçat, el que et faria una funcionària per demanar-te disculpes des d’una finestreta.

Al racó de plaça on la noia havia mirat només he vist un Porsche mal aparcat i, ben bé al darrera, m’ha semblat veure els colors d’un cotxe dels Mossos d'Esquadra. Una estudiant m’ha passat pel davant mirant al terra, més enllà caminava distret un noi llargarut amb una motxilla i a la meva dreta hi havia dos nois drets fumant. Encara no havia acabat de travessar la plaça quan ha aparegut un altre noi, amb una jaqueta grisa i la camisa per fora. M’ha cridat l’atenció que anés ben arreglat d’aspecte però desendreçat en la vestimenta. S’ha apropat al noi llargarut de la motxilla i li ha dit alguna cosa que no he sentit. I, de sobte, ha començat a cridar: “Al terra, malparit! Al terra! Les mans que les pugui veure, fill de puta!”.

El de la camisa per fora ni l’ha tocat al llargarut qui, ben mansoi, s’ha estirat al terra amb les mans al clatell, de ben segur que repetint una coreografia ben apresa. Els dos nois que fumaven s’han apropat ràpidament amb les porres a la mà i el cotxe que m’havia semblat dels Mossos ha engegat les sirenes. De la motxilla n’ha sortit una mena de carpeta elegant, de la mida d’un DIN A4 que el noi desendreçat ha agitat amb fúria mentre continuava renegant. En un tres i no res han carregat el lladre emmanillat dins del cotxe policial, just quan ha tornat a aparèixer la noia de la ganyota.

Quan encara no hi havia els Mossos era molt fàcil descobrir els secretes. Aquells policies parlaven en un estrany argot que per aquí no es feia servir i vestien com els buscabregues d’altres llocs tèrbols de l’Estat, però no com els buscabregues d’una ciutat petita i discreta. A les manifestacions els detectàvem de seguida. I als bars. Un onze de setembre en vaig enxampar un i vam descarregar totes les totxanes que vam trobar pel damunt del seu cotxe.

Els secretes dels Mossos passen desapercebuts visualment, com ara avui a la plaça. Però hi ha altres maneres de detectar-los. Aquest estiu, mentre esperava l’autobús nocturn sol com un mussol, se’m va acostar un paio. Em va buscar conversa de seguida dient-me que treballava a l’Hipercor fins a les sis però que havia sortit deu minuts abans perquè no es trobava bé. Eren les cinc de la matinada. Després em va deixar una bossa al meu cantó i em va demanar que la vigilés perquè havia d’anar no-sé-on. A l’estació es deia que hi havia furts i gent de mal viure i estava clar que el desconegut em parava una trampa. No ho vaig saber només perquè va confondre les hores sinó perquè em va dir que era de Palamós de tota la vida i, en canvi, parlava amb un accent barceloní que feia caure d’esquenes. Ai, la riquesa dialectal!

El drama de la Feili

2005-10-06T06:45:00.000+02:00

La Feili

En el zoo de Zengzhou, a la província xinesa de Henan, la Feili paeix un drama personal que l’ha abocada a fumar compulsivament. Amb només tretze anys d’edat, s’ha trobat aparellada amb un mico que és vint-i-vuit anys més gran que ella i ja no pot satisfer-la sexualment. La Feili apaivaga els fogots consumint cigarretes que pren dels visitants i ha adquirit maneres que el director del zoo, Liu Bin, considera que no són pròpies d’una senyoreta. I és que la Feili també escup.

Liu Bin estableix una clara comparació entre l’actitud de la Feili i el comportament humà quan afirma que ella només fa que imitar el que observa en els humans que la visiten.

El mateix problema?

Alguns benintencionats han demanat que la Feili fos aparellada amb el ximpanzé Charlie, que també és un fumador furtiu. Però en Charlie és d’una altra raça i a més té un tarannà poc adient a la personalitat de la Feili, com es pot comprovar en aquest vídeo. Des de Catalunya poca cosa es pot fer: els 257.834 descendents de Floquet de Neu tampoc gaudeixen de les característiques pertinents per fer retornar la Feili als seus hàbits d’encantadora senyoreta, com es pot apreciar des de les webcams del zoo de Barcelona.

L'exfumadora Ai Ai

El decret d'imminent aprovació que no tindrà en compte que els fumadors som els principals contribuents de l’Estat i que ens durà a malviure en la clandestinitat dels afores dels bars, podria ser tombat si els fumadors imitéssim el comportament de la Feili, fent veure que som humans faltats de sexe, fatalment destinats a adoptar actituds abjectes que facin minvar la incontrolable cruesa dels nostres instints insatisfets. (Tot serà que la Generalitat ens subvencioni amb un bonus-descompte per practicar el llibertinatge a les cases de barrets).

El Club de la Bohèmia, en vistes de la gravetat de la situació, ha decidit en reunió extraordinària fer un gest simbòlic de recolzament a la Feili anomenant-la, per absoluta unanimitat, mascota d’aquest Club, per un vot a favor, cap en contra i cap abstenció. A més, s’ha decidit buscar una secretària i comprar més ratafia.

El mono de fumar

2005-10-03T21:05:00.000+02:00

La mona Ai Ai del zoo xinés de Xi'An ha aconseguit deixar de fumar després de setze anys d'addicció. La mort del seu primer marit en va ser el detonant i l'hàbit es va enfortir amb la recent mort del seu segon company que va coincidir amb el trasllat d'una seva filla a un altre zoo.

En el fòrum del prestigiós diari japonès en llengua anglesa, Japan Today, s'assenyala que Ai Ai va començar a fumar tot recollint les burilles que llençaven els visitants. No queda clar de quina manera les encenia.

Els cuidadors d'Ai Ai han estat decissius per evitar l'angoixa inherent al dolorós procés de deixar de fumar: un canvi d'alimentació (fried dishes and dumplings at every meal on top of bananas, rice and milk) i passejos després de cada àpat, han estat miraculosos perquè Ai Ai deixi de buscar burilles en el seu cau.

Hi ha dos micos més, però, que encara no s'han guarit dels perniciosos efectes del tabac:

És el cas de Feili, una femella de tretze anys del zoo de Zhengzhou a la Xina central. I de Charlie, un mascle del zoo de Bloemfontein, a Sud Àfrica

L'heroi de l'Alguer

2005-09-30T18:26:00.000+02:00

Escut de l'Alguer

En endavant sovintejaran els missatges apocalíptics, les amenaces i l’enrenou mediàtic. Convé que estiguem ben preparats perquè darrerament han ben demostrat que les tècniques de propaganda de Goebbels són molt efectives.

El cas que he pogut saber gràcies a la versió anglesa de la wikipèdia, mostra que un sol individu des d’una modesta posició pot ser decissiu en el camí cap a Itaca:

The Sardinian language has recently been recognised as an official regional language by the Sardinian Special Region; it can therefore be used for official purposes on the island. The debate as to its legality had became quite dramatic by the 1980s: at Alghero's Fertilia international airport, in a Sardinian Catalan-speaking region, an employee was heard over the loudspeakers (provocatively) announcing the flights in Italian, English and Sardinian Catalan. The employee was fired and penally condemned, causing widespread Sardinian nationalist sentiment, sometimes including violent political disputes which finally led to the law officialising the language. (Note that it must be said that in Alghero the need of diversifying the cultural position was perhaps even more urgent, since in its origins and its history are the distinctive signs of an ethnic enclave surrounded by a Sardinian culture, which in turn has been oppressed by an external culture.)

En Catanyol

2005-09-29T21:08:00.000+02:00

A la web de l'Estació del Nord de Barcelona, s'hi pot llegir que els autobusos en surten cap "arreu de l'estat catanyol".

I l'Avui s'hi apunta

Els de l'altre bàndol

2005-09-27T16:34:00.000+02:00

Durant força anys he volgut saber què se n’havia fet d’un company d’estudis d’infantesa, fill d'un fuster badaloní i amb qui tenia molt bon tracte en el col·legi. De caràcters ben diferents, compartíem una sana competència per endur-nos el màxim número d’excel·lents. Jo mai no estudiava i ell sí i, com que sèiem de costat, un cop llegides les preguntes de l’examen m’interrogava amb la vista i només li havia de dir alguna paraula clau perquè es llencés sobre el paper per redactar tot el que s’havia après de memòria. Gràcies a Internet vaig saber que ara es dedica a l’estudi de la Teoria del Senyal a la Universitat Politècnica de Catalunya, i em vaig decidir a redactar unes línies per fer-li saber que jo encara corro pel món.

La carta la vaig dur a la butxaca de la jaqueta durant molt temps, sense trobar mai el moment d’estampar-hi un segell. Una nit, el destí d’aquella carta va ser un de ben diferent. Vaig entrar al bar de capçalera i una persona em va agafar pel colze. No la coneixia i em va fer cinc cèntims de com ens havíem conegut, a través de la Maria Fernández, quan estava atrafegada escrivint una obra de mida enciclopèdica, l'única que existeix en català sobre una part de l’enigmística coneguda com a biografia, obra que encara està per publicar. Quan la Maria va entrar en el bar, em vaig picar el front a l’adonar-me que aquell desconegut era en Joan Marcet, qui fa més de quinze anys que és corresponsal dels telenotícies de la Televisión Española.

En Joan Marcet també havia col·laborat en aquella obra i la conversa va girar en torn d’aquest treball. De la butxaca de la jaqueta vaig treure la carta pel badaloní i com que una missiva és també part d’una biografia, ambdós van escoltar amb molta atenció els motius que m’havien guiat a redactar-la. En Joan va recordar que s’havia trobat amb un cas semblant. Havia fet el servei militar a Euskadi i anys després hi va anar destinat per motius professionals, per cobrir per TVE l’allau d’atemptats que ETA va cometre durant els anys ’90. Un dia va agafar el directori telefònic per posar-se en contacte amb qui havia sigut el seu millor amic quan feia el soldat, un basc que vivia a prop d’on s’estava en Joan. El basc seguia les informacions de TVE i quan en Joan li va demanar per trobar-se, ho va rebutjar amb contundència: “Perdona, pero es que yo estoy en el otro bando”.

La Maria es va oferir per enviar la meva carta i mai no he sabut si ho va fer o la va incloure en la seva obra. El que si sé és que aquell company d’estudis mai em va contestar. Potser és perquè també està en l’altre bàndol.

Oferta laboral

2005-09-26T23:33:00.000+02:00

Una discussió

2005-09-24T21:55:00.000+02:00

A l’últim autobús per anar a la ciutat, un passatger que després confessaria ser exlegionari, volia alliçonar un nen sobre com de dolents que n’arriben a ser els espanyols. Pel nen, els espanyols són els que van en cotxes amb disset altaveus i un subwoofer de la mida del maleter i va mostrar el seu enuig perquè va néixer el mateix dia que va morir en Franco, però d’un altre any.

Un passatger de la fila del darrere va intervenir en la conversa, desacreditant amb fermesa les observacions del curtit exlegionari. Vaig parar atenció als argumentes histriònics d’un i altre perquè és ben difícil de sentir una conversa d’aquest tipus, avesats com estem a donar-nos la raó encara que no estiguem d’acord. La noia del meu davant va buscar la meva complicitat girant-se contínuament, amb llàgrimes als ulls. No havia rigut així quan el seu xicot, per acomiadar-se d’ella a la parada del poble, li havia dit en to afectat: “Las despedidas son un símbolo de la muerte, del último adiós. Permíteme que no me despida, que no te diga adiós, sino que te entone un hasta luego lleno de esperanza.”

L’exlegionari, indefens contra els arguments del seu detractor, va passar-se al castellà i va ser interromput de seguida: “Escolti’m, ja em pot parlar en català si vol”. La noia del davant esclafia la rialla i a mi em va cridar l’atenció que el detractor no afegís l’esperat: “que jo sóc català de tota la vida”.

Un i altre van acabar retraient-se els tòpics usuals mentre tots els passatgers paraven l’orella. Uns nois del meu darrere, amb un fort accent barceloní, van començar a confessar-se les seves preferències polítiques com qui parla de grups de música fins que un va sentenciar en clau de slogan electoral: “Els millors són els d’Iniciativa. El partit més petit amb les idees més grans”.

A l’arribar a ciutat, l’exlegionari estava ben escalfat i no deixava parlar el seu detractor que intentava entrar en conversa repetint: “Amb vostè, amb vostè...” i l’altre, que ho va entendre malament, va cridar: “Escolti’m que jo de mentides no en dic, eh?” I ara sí que aquella noia del davant i jo ens vam doblegar de riure.

L'oci nocturn

2005-09-21T22:18:00.000+02:00

Segons la notícia que amb excessiu triomfalisme publica el diari Avui, la Federació Catalana d’Associacions de Locals d’Oci Nocturn (Fecalon) ha proposat ampliar l’horari de bars i discoteques a Barcelona com a mesura per lluitar contra el botellón. Pels responsables d’aquesta organització de recent creació, quan més temps estiguin oberts els bars i discoteques més fàcil serà evitar que el jovent s'aplegui en places públiques i puguin molestar el veïnat mentre consumeixen begudes alcohòliques comprades als supermercats.

A aquests del Fecalon que me’ls enviïn i els explicaré d’on carai surt el botellón i la manera d’evitar-ne el consum que no és cap altre que demanin als seus associats que abaixin els preus i no n’abusin. Un cop ho hagin fet, de ben segur que el botellón s’haurà eradicat.

Els de la Fecalon han canviat d’estratègia en poc temps. Al consistori gironí van presentar la mateixa proposta d’allargar l’estada a bars i discoteques però amb una altra finalitat. Com que a Girona la pràctica del botellón és gairebé inexistent, deien que el seu suggeriment ajudaria a que els clients marxessin d’una manera més esglaonada dels locals d’oci, i així no s’omplirien els carrers a les mateixes hores, és a dir, a les tres i a les cinc de la matinada.

El consistori gironí no en va fer cas. Així he de suposar que la Fecalon ha engegat una lloable estratègia entre els seus socis perquè apugin indiscriminadament els preus, aconseguint que els seus clients vagin marxant esglaonadament segons quin sigui el seu poder adquisitiu.

A mi em sembla que el millor model és el que els britànics han anat aplicant fins fa ben poc, qui sap si pressionats per la Fecalon d’aquelles terres. Que tanquessin els pubs a les onze era la millor manera d’arribar ben torrat a casa i estar a punt per una nova batalla l’endemà de bon matí. I si a les onze encara tenies ganes de gresca podies anar a una de les nombroses festes que s’organitzaven en cases particulars previ pagament d’una ampolla d’alcohol per entrar. Com a casa d'un noi de Bristol que de tant d’èxit que tenia, un dia que hi vaig anar havia llogat dos grups de música: un per la saleta de l’entrada i l’altre per les golfes.

El darrer roncalès

2005-09-15T22:18:00.000+02:00

Pastora Anaut i Ubaldo Hualde, darrers parlants de la llengua roncalesa (1967)

L’historiador Ramon d’Abadal de ben segur es va fer la mateixa pregunta que un dia em vaig fer: si, en temps reculats, durant generacions ens diuen que entre àrabs i cristians hi va haver una terra de ningú, ¿com és que van tornar a posar el mateix nom als mateixos indrets? (O bé es van cristianitzar respectant el nom antic) En el seu llibre Els primers comtes catalans, D’Abadal resol aquest enigma amb una senzilla frase: A la terra de ningú hi vivien els agarens, de parla basca. Estem a l’any 1.000 d.C.

En l’Onomasticon Cataloniae, Joan Coromines introdueix la llengua basca per explicar aquells mots catalans que no es podien explicar a través d’altres llengües. Els resultats van ser força reeixits.

L’erudit begurenc Pella i Forgas va descobrir l’etnologia a mitjans del segle XIX. En el seu llibre de lectura recomanable, Historia del Ampurdán, mostra el seu enuig cap als pagesos ignorants que posaven traves a l’avenç d’aquesta nova ciència perquè no es deixaven mesurar els clatells. Tot i així, el begurenc va trobar tres tipologies diferents a l’Empordà. Una d’elles és la de trets bascoides, que situa a les faldilles de les muntanyes, allunyats dels llocs de pas on s’hi troben les altres dues ètnies. Curiosament a les zones on habitaven els...

En el 1349 en el mercat d’Osca es va fer la següent prohibició: “Item nyl corredor no sia usado que faga mercaderia ninguna que compre nin venda entre ningunas personas faulando en algarabia, ni en abraych nin en basquenç, et qui lo faga pague por coto XXX sol“ .

Tot plegat, hi ha una cosa que no lliga: no hi ha cap mena de constància de que els bascons, originaris del nord de Navarra, arribessin fins al litoral mediterrani.

Qui sap si l’estudi de la parla del darrer usuari de la llengua roncalesa en donaria una pista. Qui sap si paraules com basc i basquenç, aplicats a les terres catalanes, no poden també referir-se a diferents dialectes de l’iber.

Ens han explicat bé la història?

En Borrell i Cia.

2005-09-14T11:40:00.000+02:00

S’ha presentat la nova plana web del Parlament Europeu redactada en vint llengües, entre les que no hi és la catalana, per raons que no vull entendre.

El president del Parlament, el senyor José Borrell ―qui, entre altres defectes, té el de tenir com a llengua materna una llengua no europea― va ser l’encarregat de presentar els nous continguts de la plana, compareixent davant la premsa amb una samarreta on s’hi llegia: "Tengo ideas que no encogen con el lavado". Per fer entendre a la plebs la complexitat del funcionament de la Unió Europea, va fer servir el següent símil, explicat en llengua europea:

Imaginemos por un momento que la Unión Europea es un juego de ajedrez, con sus figuras blancas y negras. Para los iniciados, es un juego apasionante, incluso espectacular, siempre que se conozcan las reglas. Si no se conocen, el juego pierde todo su interés, resulta aburrido e incomprensible. Es necesario comprender las reglas, y, para ello, hay que explicarlas.

Desconec si el senyor Borrell és entès en el joc dels escacs. Com que per bé o per mal en conec les regles del joc i fa vint anys que estic federat, se m’acut que el senyor Borrell ―conduint les peces blanques― també ens volia dir que per molt que intentem endevinar com funciona la Unió Europea, mai no ens en sortirem. És el que passa amb els escacs.

Quan José Borrell era un dels superministres de Felipe González, se sabia que tenia un equip de quatre economistes ―amb idees que no s’encongien amb un rentat― que li feien tota la feina. A través d’un bon amic vam anar a rebre a l’estació de trens de la ciutat grisa a un d’aquests quatre, que venia a passar uns dies per desconnectar. La imatge que m’havia creat d’una de les persones amb més influència de l’Estat, una d’aquelles persones que van mobilitzar tot un país per afegir un coi de lletra al número del DNI, va resultar ser una fantasia: del tren en va baixar un noi jove, grassonet per les tapes del bar, amb els calçotets per fora, espardenyes i una samarreta d’un grup de heavy d'influència satànica. Entre la mata anàrquica de cabells s’hi amagaven uns walkmans i va parar un instant de liar-se el porro per donar-nos la mà. Lo primer que ens va dir va ser: “Què? Anem a fer unes birres?”, que és una proposta que sempre em sedueix si no són les vuit del matí.

Tot plegat, em crea la il·lusió de que algun dia podré pentinar el gat en alguna poltrona de prestigi. Assessorat per en Joan de Badalona, esclar.

L'antropòleg

2005-09-12T17:44:00.000+02:00

La casa dels bisbes

En dies com ahir, m’alegro de no tenir senyora perquè vaig sortir de casa a les quatre de la tarda amb l’única intenció de comprar tabac i en vaig tornar a les deu. Al bar vam anar fent tertúlia: primer un jove que es queixava de com de malament que puja el jovent i després una interessant xerrada sobre les restes iberes del poble i les que queden per trobar tot i que n’hi ha un* que sap on són. A l’entremig jugava el Barça i, de lluny estant, em pensava que el rival era el Sevilla.

La qualitat de la conversa sobre els ibers va atreure un home del poble a qui el futbol no interessava. Amb uns ulls trets d’un quadre de Picasso i el cabell prematurament emblanquinat, em va dir que és un gran aficionat a l’antropologia i a les tertúlies. "Amb qualsevol", va afegir. Amb un posat seriós, gestos apresos dels debats televisius i un toc de distinció en la veu, em va sorprendre la seva troballa: segons ell, s’ha demostrat antropològicament que els homes són agressius per natura i per aquest motiu existeixen els exèrcits. En canvi, les dones són totes unes putes.

La ratafia em va pujar de cop i no vaig poder badar boca. Mentre es passava lentament la mà pels cabells, va continuar explicant-me les evidents conseqüències socials del seu discurs: “Fixa’t que els bisbes són els macarres de les dones i les prostitueixen per tenir-nos lligats als homes. Els bisbes, i el Sant Pare també, d’allà on poden en treuen calers. En aquella casa de barrets que hi ha a l’entrada hi ha les putes, diguem-ne, oficials. I la casa és dels bisbes i del Sant Pare. I de tant en tant passen els capellans per cobrar.”

Quan vaig poder tancar la boca, al bar van celebrar el segon gol. “Així dius que aquella casa és dels bisbes?”, vaig poder preguntar. I el tertulià va entrar en arguments circulars que anaven a parar un cop i un altre a la base del seu raonament.

En arribar a casa vaig saber que el Barça s’enfrontava al Mallorca.

___________________________________________________________
* Del qui sap on trobar restes dels ibers, vaig dir: "en Francesc és l'unica persona que sap on és el cementiri ibèric de la muntanya de nom iber. Em va dir que me l'ensenyaria si li donava mooooolta pasta i després va improvisar una hagiografia sobre els seus genitals."

Volem la Constitució!

2005-09-11T00:35:00.000+02:00

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó

El cafè d'en Cercas

2005-09-10T13:09:00.000+02:00

El passat mes d’agost, el periodista de El Punt Pius Pujades, va encapçalar un seu article amb un engany que ha passat desapercebut. Per lligar unes reflexions sobre la denúncia que la pitonissa Conchi va presentar contra l’escriptor Javier Cercas, s’inventa una llarga amistat amb Jaume Figueras, fill d’un dels “amics del bosc”. Pius Pujades diu:

Sempre que ens veiem amb en Jaume Figueres a Colera parlem de Soldados de Salamina, que ell se sent una mica seva, amb prou raó. És fill d'un dels «amics del bosc» de Sánchez Mazas, tant a la novel·la com a la realitat. Coincidim en la valoració de la novel·la -molt positiva- i en l'enorme fidelitat de la pel·lícula. En algun moment, però, en Jaume no es pot estar de recordar-me que encara és l'hora que en Xavier Cercas, tot i haver venut tants llibres, el convidi a un cafè. Per seguir-li la veta, jo li acostumo a respondre que no ha pas de patir, que al cafè ja l'hi convido jo.
El cas és que en Jaume Figueras no estiueja a Colera, no coneix en Pius Pujades i, a més, un greu accident de treball el té amb amb un peu en una delicada situació des de fa uns sis mesos i encara en té per més d’un any de repòs absolut.

Després de fer-li saber el contingut de l’escrit de Pujades, en Jaume Figueras, a peu dret i amb la bonhomia que el caracteritza, em confirma que en Cercas mai l’ha convidat a un cafè i de cop recorda: “Ah, és el meu tiu el que estiueja a Colera. Al meu tiu sí que li vaig explicar això. Aquests periodistes!” i sacseja el cap.

En Jaume m’explica com va conèixer en Cercas, qui li demanava de conèixer els protagonistes de la història que després l’ha fet famós arreu. En Jaume el va acompanyar casa per casa i va convèncer els avis un per un per parlar d’aquells fets perquè d’aquell temps no en volien saber res. La repercussió de la novel·la va alegrar aquells avis, els “amics del bosc” del falangista Sánchez-Mazas. En Jaume, que és l’alcalde de la població on tingueren lloc els fets, només va demanar un favor a l’escriptor: que algun dia fes el pregó de la festa major. En Cercas mai l’ha volgut fer i en Jaume em diu que els avis s’han mostrat molt decebuts, traïts.

El peu d’en Jaume li demana repòs mentre li dic que conec en Cercas, però només el Cercas estrafolari de les nits, no l’home seriós dels matins. En Jaume aprofita per rematar la conversa: “Veus! Ja ho deia jo! Aquest en Cercas és un bohèmiu de collons! Ja ho vaig veure el primer dia, jo!”.

Barruts i mesells

2005-09-08T14:24:00.000+02:00

En Manel Bayo i el gran Kasku

N’hi ha que tenen sort o molta barra, com el pintor i reconegut bohemi Manel Bayo que ha aconseguit que li subvencionin un “projecte artístic”. Un organisme oficial li va concedir calers per pagar-se un curset de tres mesos a Barcelona amb la finalitat d’aprendre a programar en Flash i finançar-se una plana web. Durant trenta dies en Manel ha tingut connectades vàries webcams a casa seva i s’ha sotmès als suggeriments dels internautes, tot i que em diuen que el que més ha preferit és mostrar-se nu. En un altre lloc, encara està actiu un sistema de localització via GPS per saber on és en Manel a cada moment (A les 14:36 estava en un cafè de l'Avinguda Sant Francesc de la ciutat immortal). I tot això finançat amb diners públics.

Com que desconec els intricats móns del mecenatge i on paren les escletxes del sistema, per finançar-me els raspalls pel gat he de demanar aixopluc a l’empresa privada. Una del poble que fa suro em va demanar que confegís una plana web. El gerent em va fer una clara advertència: “Tingues en compte que els nostres clients són tots una colla de mesells. Has de fer una plana per que el tio més burro del món hi pugui navegar”.
Avui que la plana ja estava enllestida i penjada a la xarxa, he pogut comprovar que vaig tenir un bon presagi quan vaig escollir la secretària de l’empresa, la Montse, com a font d’inspiració per esbrinar quines habilitats intel·lectuals pot tenir un mesell. Davant meu ha atès una trucada d’un client:

CLIENT: Buenoh díah, señorita. A vé si por favó podría ut-té fasilitam-me la diresión de la páhina güebs de la empresa.
MONTSE: Ay, sí, señor, buenos días, ahora mismo le digo qué plana es, eh?. (apart) Jordi, Jordi, quina és l’adreça. Afanya’t! (Al client) Mire, señor, si tiene ustet un lapis...
CLIENT. Diga, diga
MONTSE: Mire, la direcsión es doble be, doble be, dobl...
CLIENT: ¿Cómo que doble be, doble be?
MONTSE: Ay, es que siempre me hago un lío. Es: doble uve, doble uve, doble uve. Punto. CENSURAT. Punto com.
CLIENT: ... Punto com. Vale, y la arroba, ¿dónde la pongo?
MONTSE: Ah, la arroba, si. Un momento. (Apart) Jordi, Jordi, on va l’arrova? (Al client) Mire, escuche señor, es que la direcsión no lleva arrobas. (empassa saliva)CLIENT: ¿Cómo no va a llevá arrobah? Y entonse, ¿cómo coño quiere que entre en la páhina?
MONTSE: Mire, señor, lo que pasa es que hemos hecho una web muy sensilla-muy sensilla y, claro, no hemos puesto las arrobas. ¿Entiende?

Sense jaç

2005-09-07T07:42:00.000+02:00

Aquest any no sonarà la setena edició del Festival de Jazz de Girona. En una crònica publicada en El Punt pel gran Xavier Castillón, gens amic de les polèmiques, s'hi diu que l'Ajuntament deu 5.000 euros de l'any passat a l'ànima del festival des de la primera edició, l'Àlix Levy. Segons l'Ajuntament, tot plegat es deu a un "problema administratiu".

Fa un parell d'anys, l'Àlix ja es queixava del poc suport institucional que rebia, mentre atenia trucades de tot arreu del món, de músics interessats en participar en el festival. Els grups es deixaven llogar per un preu més baix de l'habitual pel prestigi que els suposava participar-hi .

La nit abans que comencés l'edició del 2003, vaig trobar l'Àlix al bar de capçalera. Després de batallar tot l'any contra els polítics, no es veia amb cor de presentar-se a la roda de premsa amb el regidor corresponent. Quan era l'hora blava em va demanar que jo m'hi presentés davant dels periodistes: "Com si fessis un bolo" - em va dir. Vam anar a casa seva i em va donar documentació sobre el festival perquè me'n fes una idea. Vaig quedar-me a dormir a casa seva i a les dues del migdia l'Àlix va picar amb força la porta del quarto de convidats: "Jordi? T'has adormit?". Sí, em vaig adormir. Vaig canviar el jazz pel jaç.

Aquest any es programaran alguns concerts però no hi haurà festival. Tot plegat em fa l'efecte de que la denúncia a la premsa és la darrera maniobra que li quedava a l'Àlix per trobar suports perquè no es perdi la iniciativa que va engegar ara fa set anys. Esperem que a la casa de la vila es posin les piles.

El meu pis petit

2005-09-01T23:12:00.000+02:00

El meu pis és tant petit que sempre he d’anar sol a dormir. La vella sàvia de la veïna, que es diu Verdugo Alguacil, mai no està prou segura d’haver-me vist. Potser sí que exagera perquè l’he vista tot sovint pel poble escridassant el seu fill. Tant se val, no és pas així com m’agrada a mi.

El meu pis és tant petit que he de sortit al balcó per airejar-me. Des d’allà hi veig el campanar del poble, el campanar veí i encara un altre més enllà. Si el meu pis no fos tant petit, per l’altre vent podria veure un altre campanar veí.

El meu pis petit està en un poblet que perderà la por de fer-se gran. Diuen que quan la ciutat propera estigui plena, tothom hi vindrà a viure, perquè ja se sap que quan arribi l’AVE tot Barcelona escamparà. I no és així com m’agrada a mi.

El meu pis és tant petit que m’hi cabria a la butxaca si és que la vida em portés lluny d’aquí. I si em fes contrabandista, no caldrien detectors per saber què hi amago.

I no hi canto per no destorbar els veïns. I és així com em sento jo, malalt de mort pel meu pis.

Escrit inspirat en la cançó My country is so small de Louis Lake, en la versió anglesa d’Albert Cla.

My country is so small
that when the sun goes to sleep,
he's never sure if he has seen it.
that's why he comes back.
Yes, maybe they exaggerate,
who cares, that's the way I like
and I could say no more.
I sing and I'll always know
sick of love for my country.
My country is so small
that up from a bell tower
we can always see next one.
They say small towns are scared,
scared to be too big,
who cares, that's the way I like
and I could say no more.
I sing and I'll always know
sick of love for my country.
My country is so small
that there's always room in my heart
if life takes you far from here
and we become smugglers
while they can't discover
detectors for secrets from the heart

And that's the way, that's the way i like it
and I could say no more.
I sing and I'll always know
sick of love for my country.

Pagueu al sortir

2005-08-30T19:20:00.000+02:00

Quan llogues un pis has de pagar el mes per endavant i una fiança. Quan et fas llogar per alguna empresa, et paguen el sou al final del mes treballat i la liquidació quan te’n vas.

Així, sempre tenim un problema de finançament, perquè és en un univers paral·lel on l’empresari et paga el sou i la liquidació el primer dia de treball, tal i com ens exigeixen les immobiliàries.

La solució tampoc rau en demanar un microcrèdit per pagar el primer lloguer: l’aspecte europeu, la vestimenta gens multicultural i la nòmina amb antiguitat d’abans d’ahir, alerten de seguida a l’empleat de banca, qui tem haver ensopegat amb un temible antisistema, d’aquells dels que en parla el Telenotícies.

Com que tot solet no hi puc fer res per canviar el sistema, he de fer la guerra pel meu compte: escollir els bars on pagues al marxar i fugir dels cinemes, perquè no confien en que la pel·lícula t’agradarà i te la fan pagar per avançat.

La cua del diari

2005-08-29T19:41:00.000+02:00

Les noves fornades de mosques estiuenques que m’ha tocat patir han mostrat una estranya predilecció per la zona on hauria de tenir el serrell. Com que ara no estic per tenir mascotes i no vull empastifar el pis amb productes químics, he hagut de rumiar algun remei natural per poder fer la migdiada sense haver de tenir un diari a prop.

L’evolució ha proveït les vaques d’una eina vital: la cua. Per alguna raó que se m’escapa, la meva no serveix per aquests afers perquè és unidireccional i no m’arriba al front. Els braços i les mans deuen ser els substituts de la cua de la vaca però, imitant-ne el moviment amb qualsevol estri a l’abast, els resultats no són els desitjats. I la zona desforestada s’esdevé altre cop en camp d’aterratge.

Si la cua de la vaca havia evolucionat amb aquell propòsit, també podria ser que la mosca hagués canviat el seu comportament per adequar-s’hi. I així he entès que restant immòbil aconseguiria enganyar l’instint de l’insecte. En debades.

Un científic de qui no recordo el nom, ha proposat una original teoria evolutiva, tot i que des del nostre punt de vista darwinià l’hauríem de considerar involutiva. Els primers éssers vius hauríem estat els éssers humans apilats en gegantesques urbs. Farts del tragí metropolità, els humans hauríem tendit a recollir-nos en grups més petits, al camp, fins que alguns es van enfilar als arbres i s’hi van adaptar: van ser els primers primats. I així anar fent fins a trobar els animals unicel·lulars.

Però hauré de deixar per més endavant l’aventura d’esperar-me a dalt d’una branca fins a convertir-me en un pervers camaleó perquè quan amainin les calors voldria complir un somni d’adolescent que ja tinc a tocar.

Per tant, empraré una tècnica casolana que vaig aprendre de mon pare per poder gaudir de les migdiades sense vols rasants a cau d'orella : farem dos o tres doblecs a un diari qualsevol fins que encaixi en el palmell de la mà. Esperarem a que la mosca busqui repòs lluny del nostre cos i ens hi atansarem discretament quan tingui cura de la seva higiene. Encararem el diari en contradirecció a la trajectòria més natural amb que l’emprenyadora bestiola haurà de reemprendre el vol i el descarregarem amb fúria, amb un cop sec i enretirant-lo de seguida, com si rebotés, perquè no quedi esclafada i puguem gaudir del seu darrer vol, sense brunzits ni giragonses.

En acabat, netejarem la zona al·lopècica amb aigua i sabó alhora que agrairem al creador que ens pertoca geogràficament, per haver-nos fet venir de la patata.

Vacances

2005-08-11T15:35:00.000+02:00

Estic ben avorrit. Ahir vaig matar el temps jugant al solitari del Windows. Estic molt preocupat.

Burxes, espines i arqueòlegs

2005-07-25T17:30:00.000+02:00

Rubén Pozo, El chico de la espina en el costado

El col.lectiu de joves del poble que fa suro han escollit el nom de La Burxa per fer-se conèixer. Aquests dies d'estiu organitzen concerts a l'aire lliure sota la direcció d'en Jordi Gasau i l'ajut d'alguns components de Net Flanders i Burman Flash, els Nandes, Pitu Brugué, Vallès, etc.

Ahir diumenge hi vaig col.laborar amb el meu heterònim, el DJ Tarantino, per omplir els moments entre grup i grup. Hi actuava un grup de rumbes amb un nom que no recordo i que venia a ser un grup de joves del poble jugant a fer de xarnegos. Van tocar temes propis, el Babilònia de Dusminguet i un altre de Delincuentes. Una cançó d'una burrita és la que més èxit va tenir, protagonitzant els bisos per aclamació.

Després actuava El Chico con la espina en el costado qui té un weblog amb una darrera entrada d'agost del 2003 i un esperit molt proper a l'actual dona d'en Lluís-Anton Baulenas. Era una proposta ben diferent seguida amb passió per uns quants i amb indiferència pels nois i noies que excaven el poblat ibèric, que tenien ganes d'un altre tipus de gresca. En Rubén Pozo, que és així com es diu El chico amb la d'allò, va tocar sol, amb una sola guitarra i un amplificador de vàlvules. Quan va donar per acabat el concert, vaig punxar Buen Día de Los Planetas i I'm waiting For My Man de Velvet Underground, fet que el va animar a tocar un parell de cançons més, una d'elles inèdita.

En acabat, la legió de joves aprenents d'arqueòleg van ocupar l'escenari i, al so d'algunes cançons de Full Monty, alguns nois van improvisar un incomplet strip-tease. Ja no van baixar de l'escenari i se'm feia difícil mantenir un repertori seriòs entre tanta mainada que amés saltaven descontrolats fet que feia que el meu ordinador també anés botant al seu ritme. Quan vaig punxar el Més Lluny d'Obrint Pas, un dels nois em va demanar que punxés cançons més modernes dels valencians, perquè Més Lluny és massa antiga i ja no en recordaven la lletra (?).

Vaig confiar en l'autobús nocturn per tornar a la ciutat grisa. Va trigar tres quarts d'hora en arribar, perquè el porten conductors sudamericans que no es coneixen la carretera. I vaig perdre la cartera. No hi duia calers però si que hi guardava una foto de quan tenia vuit anys, amb un serrell ben ondulat, a l'estil de l'època.

Un mirall

2005-07-22T16:43:00.000+02:00

Al migdia no podem escapar de la dictadura del sol mentre caminem pel parc que homenatja aquesta part del dia. La Montse camina al meu darrera. M'avança encongida i esbufega. Mira de reüll cap a dalt i després a una banda i a una altra, com si necessités d'una ombra. Va per dir-me alguna cosa, dubta, i només encerta amb un "És igual, és igual" . Després es queda tota seriosa, mirant no-se-sap-què una bona estona.

La Montse em demana per anar a un altre lloc mentre saltironeja al meu voltant, encongida. Dóna diverses alternatives i les rebutja al mateix temps. Per fi marxem del parc. Fa com si m'anés a fer un petó, s'en desdiu i es despista amb el vol d'un colom. En un semàfor en vermell, la Montse va per travessar, recula i rondina. S'espera en una ombra. Per fi travessem i passem pel davant d'un cinema. Diu d'entrar-hi, em mira i diu que no, que és igual, millor que anem a un bar.

La Montse està molt estranya: li agrada el sol i passejar i sempre pren decisions amb convicció. Li demano què li passa avui:

- No t'has adonat?- em pregunta
- No.
- T'estava imitant.

Atemptat proper

2005-07-15T01:33:00.000+02:00

Des del migdia que porto tres llànties a la camisa. He trobat tot de gent i ningú n'ha fet esment. Un d'ells era en Chatnoir. També la Flor. I la noia que passeja el gos en triangle.

Al migdia m'he trobat una gamba suicida al plat. M'ha explotat als dits i m'ha esquitxat. Sabia el que es feia perquè ha sabut trobar la direcció correcta.

Quan encara estava a temps, un senyor en una cadira de rodes em barrava el pas al lavabo. Quan l'ha deixat lliure, ja era massa tard. A més, l'única eina que tenia a mà era l'aigua de l'aixeta i els meus dits.

Diu la Flor que no es nota. Que no em cantarà allò de la camisa negra. Però ja es tard i al bar han abaixat els llums. Coses de la policia. Tenen poca feina i espanten els bars.

Una dona plora

2005-07-13T16:28:00.000+02:00

A l'estació de trens, una senyora romanesa plora sense llàgrima mentre xiscla pel mòbil. La seva acompanyant es mostra indiferent, serena.

El diari El País deia l'any passat que, a la ciutat que s'enamora, la gent va pels carrers somrient, de tan feliços que som. La senyora romanesa potser ha acabat d'arribar a la ciutat. O no llegeix El País.

Caminant des de l'estació en direcció al centre he anat mirant els rostres dels vianants. Alguns sí que somreien, en solitari. La majoria mostraven un posat relaxat, procliu a la felicitat. Sembla que tot va bé. Dec ser l'únic que es queixa dels preus i no llegeix El País, l'únic que es pregunta per què plorava la senyora romanesa.

Un lector de Medina del Campo

2005-07-08T20:17:00.000+02:00

M'ha sorprès rebre un correu d'un senyor de Medina del Campo. Via Google, ha anat a parar al meu primer blog, que vaig abandonar el setembre passat. Era un blog on comentava aquelles notícies breus dels diaris que semblen no passar de l'anècdota. El de Medina del Campo em diu que s'ho ha passat d'allò més bé llegint-me i m'assenyala que el fet que estigui escrit en català és un despilfarro, com a compliment. El castellà em diu que el text que més li ha agradat és el següent, i així aprofito per recuperar-lo.

HARMONIES FAMILIARS

Una notícia breu entaforada en l'atapeïda secció de necrològiques a La Vanguardia d'ahir em va cridar l'atenció: una parella d'italians de pell blanca ha denunciat a un hospital perquè, de resultes d'una fecundació assistida, ha tingut una bessonada de nadons negres.

La informació completa sobre aquest succés la dóna el diari La Reppublica, i és encara més sorprenent que el breu del diari barceloní. La parella en qüestió ha decidit plantejar aquesta demanda quatre anys després del neixement dels bessons.

Responsables de l'hospital diuen que es tracta d'un error perquè al mateix temps estaven assistint una parella de nordafricans i asseguren que en algun moment es van intercanviar les provetes.

A part d'altres consideracions menors, el diari italià també s'atura en aquest punt. Durant aquests quatre anys aquesta parella s'haurà fet moltes preguntes. I el rebre, com en els acudits de mal gust, haurà recaigut sobre la dona. I si no ha estat el marit, si que el veïnat haurà furgat en suposades aventures extramatrimonials. Diuen que s'han donat casos d'algun gen recessiu en cas que algun parent fos de raça negra. Així, imagino els dos italians preparant biberons i refent l'arbre genealògic en busca del parent africà. Quatre anys després, els resultats de les investigacions els haurien dut a plantejar una demanda.

Però hi ha una altra cara de la moneda. Durant quatre anys, una parella d'africans de raça negra ha criat algun nadó de raça blanca. Enlloc se'n parla d'ells i per això hauré de suposar que encara tenen l'arbre genalògic a mig fer.

El Sonic Cat Repeller

2005-06-16T17:49:00.000+02:00

Al Regne Unit anuncien un innovador producte que encara no ha arribat a les nostres terres: el Sonic Cat Repeller.

Per només 29,95 ₤ –despeses d’enviament incloses i dos anys de garantia –podem gaudir d’aquest aparell que fa fuitar els gats del nostre jardí. Keep nuisance cats from foulin your garden, assegura la propaganda. El mètode per allunyar els felins és un sensor d’infrarojos passiu amb 98° arc (que no sé pas què vol dir). El model Sonic Cat Repeller arriba fins a un 50% més lluny que els seus competidors, perquè són vàries les cases comercials que es disputen aquest mercat. Amb dues piles de 9V o un adaptador no inclòs, n’hi ha prou per fer rutllar l’enginy.

El fabricant afirma que el seu producte és respectuós amb el medi ambient i que encoratja els ocells a retornar als jardins. A més, no causa cap mal ni als gats ni als gossos (1) . Your garden will be a more pleasant place!.

Per comprar aquest pràctic artilugi cal adreçar-se a (2):

The Times Direct
Sonic Cat Repeller Offer
JF513, Euro House
Sittingbourne ME10 3US

Si algú de Progat (Progat, Progat, Progat... –per guanyar rànking al Google) torna a treure el nas per aquest Club, m’agradaria saber què n’opina de l’invent. I de passada, que em faci saber com va la campanya d'extermini que fan a Girona, els de Progat, per conscienciar a la gent de com han d’alimentar les darreres colònies de gats de la ciutat que s’emmiralla, colònies vacunades i esterilitzades, amb seguiment exhaustiu i dotades de menjadores, sorra i rascadors d’ungles, en espais vigilats.

(1) Advertència que em fa sospitar en que també pot funcionar com a Sonic Dog Repeller.

(2) En demanar el Sonic Cat Repeller, el distribuïdor demana que responguem les següents preguntes:
Amb quina periodicitat comprem The Sunday Times i,
Quins dies de la setmana comprem The Times.

Camí de Mequinensa

2005-06-15T18:20:00.000+02:00

L’Andrés es feia conéixer com a fill de Mequinensa. A casa el coneixíem com en Piticling pel seu mal costum d’assaltar qualsevol telèfon proper per fer trucades de llarga durada que ell considerava de gran transcendència.

L’Andrés hagués pogut ser la primera persona en pagar-me una feina: quan jo tenia divuit anys em va demanar que posés ordre en la seva cartera d’assegurances i que li confeccionés unes estadístiques per mesos, anys, clients i localitats dels serveis que oferia. Mai no vaig veure un duro.

El meu pare es va deixar arrossegar pel caràcter seductor d’aquell bandarra i se’n va acabar ressentint tan la seva vida familiar com el seu fetge. Perquè l’Andrés no només bevia a totes hores sinó que incitava a beure als que tenia més a prop.

Quan vaig saber que hi havia un escriptor que de Mequinensa n’havia fet el seu univers literari, em va venir al cap el mal record d’en Piticling i també un rètol rossegat que hi havia en aquella maleïda carretera que em duia cada quinze dies de retorn per anar a fer el soldat.

En Guillem em va despatxar el Camí de Sirga i el vaig regalar a la Mercè, que de Mequinensa no en tenia cap altre referent. Va gaudir amb aquella lectura i m’ho va fer saber. He anat seguint el camí literari de Jesús Moncada pels retalls de les planes de cultura dels diaris. I avui m’ha fet vergonya no haver anat mai a Mequinensa de la seva mà. En Jesús Moncada era de Mequinensa i l’Andrés, de Mesquinesa