M'era coneguda la platja de cel abovedat i llum artificiosa on tothom hi té un quefer. Avui no m'ha servit xipotejar-hi i he hagut d'escollir un lloc que semblava a recer on, sobre un pam d'aigua, només em calia moure genolls i panxa per simular que nedava.
M'han exigit de pujar al cotxe i anar a l'altra banda, allà on són els que n'estan aprenent. Per no tenir carnet, un desconegut ha hagut de menar-me el vehicle. Li volia explicar que no el puc dur perquè un ressort ocult i perdurable va dictant el meu viure, un ressort que intuïa i del que ja en conec l'abast. Voldria nedar i conduir perquè aparenta que res no m'ho impedeix. Però no puc i no goso de dir-ne el motiu.
M'entretinc descobrint-ne les traces manifestes en aquelles situacions que han acabat farcint un neguit indefugible, perquè estic tot fet d'ell, i temo que ja no hi seré a temps per enfilar-me al tren que sempre em semblava destinat. Si no nedo, mai més no tornarà.
0 comentaris:
Publica un comentari