I en el meu silenci, el PP

En ben dinat i per acabar de pair, el cos em demana un cigaló i la companyia dels diaris del dia. Al bar de capçalera sona flamenc. El cambrer es coneix totes les cançons i ens les canta, assajant noves percussions picant ara la barra, ara les cames, ara les culleretes sobre els diaris, ara un repic d'ungles en el metall de les tovalloneres. La cambrera buida el rentaplats i apila amb energia plats i gots mentre parla pel mòbil amb la seva àvia, qui deu sordejar. Se m'asseu un pesat al costat i enceta arguments circulars sobre un tema que no m'interessa. Com que no l'escolto m'empeny el braç al ritme dels seus cops de veu. A l'altre costat, una noia escridassa el seu company de pis perquè no tenen gas i el noi la fa emprenyar encara més perquè no vol reconèixer que es va quedar els diners de les dues darreres factures. Quan es dispara el vapor de la màquina del cafè m'adono que fa una hora que estic travat en la primera frase d'un article d'opinió, una hora sencera en la que només he pogut emetre algun monosíl·lab, una hora sense poder articular ni un sol pensament propi. Necessito silenci.

Arribo a la biblioteca just quan obren les portes. Una munió de jubilats s'obren pas cap a les prestatgeries a cops de colze i renecs per ser els primers en caçar el diari preferit per tots. Acabada la picabaralla només queden dos diaris, un en francès i un en anglès. Trio el The Guardian i per fi començo a ordenar els pensaments mentre desxifro frases que em semblen fetes de l'inrevés. Després de resoldre el problema d'escacs, aixeco la vista i l'avi que seu al davant meu ho aprofita per presentar-se com el propietari d'un negoci que desconec i, sense més preàmbuls, em fa un repàs cronològic de tots els dirigents que ha tingut l'Estat des de mitjans del segle XIX. L'interrompo per fer-li notar que s'ha saltat en Martínez Anido i l'avi sospira alleugerit convençut que ha tingut sort d'empaitar-me. Amb quatre frases enllesteix el temps de la República i la Guerra i ara que toca el dictador, s'atura i abaixa el cap.

L'avi diu que semblava que en Franco ens havia de dur l'ordre però no, que és veritat que ens va fer molt mal. De cop s'incorpora amb els ulls brillants i em diu que tot això ho hem de deixar enrere, que ho hem d'oblidar i que el que ara toca és anar plegats seguint un projecte que ens engresqui. En definitiva, que hem de creure en Espanya. Ens mirem de fit a fit i encaixem afectuosament. A peu dret em demana solemnement el vot pel Partit Popular, l'única opció que diu que ens convé de veritat. Sense esperar resposta, l'avi marxa ben cofoi amb pas ferm i el cap ben alt i jo surto al darrere apressant-me per arribar ben ràpid a casa, falcar-me els auriculars i apujar el volum tan com pugui suportar la meva oïda per deixar-me anar tot xisclant al ritme del Let There Be Rock dels AC/DC.

En Pizarro, que ens estima

El meu avi al despatx

El meu avi va estudiar la carrera en una de les primeres promocions d'enginyers industrials que van sortir de Barcelona i durant tota la seva vida laboral va ser el Cap de projectes i instal·lacions de la companyia elèctrica majoritària a Catalunya. Embassaments*, centrals elèctriques, connexions, salts d'aigua i altres, havien de passar per les seves mans per ser aprovats. Enginys que va dissenyar per produir força elèctrica encara estan en funcionament en bona part del Pirineu lleidatà i altres indrets de la geografia catalana. En un carrer de la meva ciutat els vianants poden veure una de les seves màquines, que genera electricitat des de fa molts anys aprofitant el pas soterrat d'una sèquia. El seu fill, que és el meu tiet, va accedir a la mateixa companyia des d'una altra disciplina acadèmica i es va fer càrrec d'un departament cabdal que per raons de seguretat ens ha estat vetat de dir, sobretot als anys vuitanta. Els meus pares es van conèixer a les oficines de la companyia al Portal de l'Àngel. En casar-se, ma mare va deixar la casa on havia viscut tota la vida, al carrer Vilanova número dotze, seu històrica de la companyia i ara propietat de Fecsa-Endesa.

Per raó d'aquests lligams em vaig quedar ben astorat quan ahir vaig llegir a La Vanguardia una sorprenent afirmació del senyor Pizarro: “Nadie ha hecho más que yo por Cataluña; sobretodo en el sector eléctrico”. Fer-nos reviure els temps de la post-guerra i omplir mitja ciutat de generadors sorollosos són fites que cap parent meu no va aconseguir. Tampoc van aconseguir que la companyia elèctrica dominant fos l'única, sense opció d'escollir-ne una altra quan les coses van mal dades, un monopoli del que només es pot escapar en algunes zones on alguna petita companyia encara explota algun salt d'aigua tot i que quan tenen pics elevats de consum han de connectar-se a la xarxa del senyor Pizarro, provocant una apagada massiva d'ordinadors i els consegüents renecs. Els meus parents tampoc mai no van valer-se de la catalanofòbia endèmica en l'estat que estem obligats a compartir, per tal de defensar els seus interessos. Tampoc sabien mentir. Etc.

Vaig voler seguir en directe la compareixença del senyor Pizarro al Parlament català quan el van citar per retre comptes del fiasco de la seva gestió al capdavant del monopoli. Va actuar com un veritable polític, amb uns dots de seducció que van deixar encisats els nostres representants. El senyor Pizarro va fer allò que fan els polítics de fora quan ens visiten: deixar ben clar que s'estima molt Catalunya, que sempre la du al cor, sense necessitat de recitar-nos cap poesia. Amb els nostres polítics ben abduïts, el senyor Pizarro va afirmar que com aragonès estava molt content d'estar en el Parlament català perquè en altres èpoques depenia de les Corts aragoneses. Cap polític català el va refutar. Van deixar que també ens furtés la història. Sort en tenim que uns i altres ens estimin!

*M'hi jugaria un pèsol que mai no va assistir a una inauguració.

Un pakistanès del Raval

Els dissabtes a la tarda tinc per costum d'anar a fer el toc en un bar anomenat La Taverna, fins fa poc conegut pel mal servei que t'hi trobaves. Ara hi tenen llogada una cambrera que em té encisat. És la dona més seca que mai he conegut, tan de caràcter com de cos. No té l'edat per tenir una complexió més pròpia de l'anorèxia i em sembla mentida que una constitució aparentment tan feble pugui suportar la intensa energia que desplega en tot moment, acompanyada d'una exquisida professionalitat. Se li nota la força de caràcter en la duresa de la mirada. Quan té un recés mira a l'infinit, que és l'oficina del Banc de Sabadell de davant del bar, amb una expressió que em deixa cara de badoc.

L'Alí, un pakistanès que fins fa poc vivia al Raval, m'ha trobat badant amb la cambrera mentre marejava el diari. Quan van assassinar la Benazir Bhutto, l'Alí va posar el seu dit mutilat sobre la notícia del diari que jo llegia i sacsejant el cap va sentenciar: “Esto, mucho malo”. Avui ha repetit el mateix posat i la mateixa sentència quan ha vist que el diari que marejava s'ha aturat en la plana on s'analitzen els successos recents al Raval. A l'estiu, quan l'Alí va decidir de venir a viure a la ciutat grisa per guanyar-se el mercat local de la venda il·legal de música i pel·lícules, vaig trobar una foto seva a El Periódico de Catalunya. El mostraven com a símbol d'integració i a ell li va fer molta il·lusió de veure's retratat.

L'Alí ens va voler acompanyar a un concert que l'Isaac Ulam -qui demà tindrà enllestida la gravació del seu primer disc sota el mestratge d'en Mazoni- va oferir en una sala barcelonina. L'Alí no ens va deixar pagar res enlloc, sota l'excusa que estàvem a la seva ciutat, amb un sentit de pertinença i hospitalitat que és car de trobar en els nadius de la gran urbs.

Sempre m'ha atret la franca bonhomia que desprèn l'Alí i ara que està aprenent a emetre frases mig comprensibles, m'ha sorprès el seu sentit de l'humor, fruit del xoc d'una educació força repressiva contra una societat força desinhibida. Com que mai l'he comprat cap pel·lícula, quan ens veiem se m'apropa sorneguer i després de donar-me la mà em diu: “Tu Jordi, ¿tu quiere película porno de negros, de solo hombres?” Aquesta tarda hem tornat a riure amb la seva ocurrència mentre anava col·locant l'oferta del dia sobre la barra del bar. La cambrera seca s'ha enfadat amb ell i li ha manat de desar el mostrari. Ell ha obeït de seguida perquè ja ha après a deixar-se manar per una dona, però no ha parat de somriure per sota del nas fins que a cau d'orella m'ha dit: “Esta, chocho pequeño”.

La romeguera i el gat

Anava amb presses perquè no em tanquessin una botiga quan vaig trobar una romeguera, que és com en diem quan ensopeguem amb algú amb ganes de xerrar i que no et deixa arribar a temps als llocs. Era una amiga antiga qui em va convidar a fer un cafè per poder-se esbravar. Quan ens servien les cerveses em va dir que venia d'una reunió convocada per fer pressió a l'Ajuntament. Fa dos anys va presentar un estudi sobre el nomenclàtor de la ciutat amb la conclusió que només un sis per cent dels carrers, places, avingudes i carrerons estan dedicats a personatges femenins. Diu que el consistori no ha fet res per solucionar-ho.

En acomiadar-nos vaig enfilar pel carrer Nou, el Pont de Pedra, la Plaça del Vi i els carrers Ciutadans i Cort-Reial. En arribar a Ballesteries vaig trobar tancada la botiga. Podia trobar el que buscava en una altra de més llunyana així que vaig recular per Ballesteries i als Quatre Cantons vaig tombar pel carrer Argenteria, després el Pont de les Peixateries Velles, el carrer de les Hortes, la Plaça de la Constitució, el carrer Sèquia, la carretera de Barcelona fins al carrer de la Creu, Migdia amunt i, en recórrer el carrer Saragossa, vaig trobar tancada l'altra botiga.

En un carrer paral·lel hi ha una bar on serveixen entrepans generosos i a bon preu. Com que no hi deixen fumar i els nivells de nicotina els tenia molt baixos, vaig aturar-me a la cantonada. Carrer de Sant Isidre i no de Sant Galderic. La meva romeguera m'havia dit que els noms de sants els havien obviat en el seu estudi. I és que la passió per deixar-se rostir, vexar i mutilar per defensar una creença va ser una síndrome comuna als dos sexes. Tot fumant em va venir al cap un carrer dedicat a Isabel la Catòlica, una senyora que mai no va regnar en aquesta terra. Podria ser una solució sacrificar la reina castellana a canvi de la vintena llarga de carrers dedicats a una colla de militars castellans els quals, presos de la follia, van permetre un llarg setge durant la guerra del Francès amb un cost força més elevat en vides que si haguessin obert les portes de bat a bat a un exèrcit que era molt més nombrós i ben entrenat. De propina també podria caure Bernat Boades, un frare a qui van atribuir un llibre que mai no va escriure.

Mentre anava repassant el nomenclàtor, un gat negre, de carrer però amb el pèl brillant i aparentment suau, es va plantar davant meu. Cap dels dos no es va espantar. Ens vam mirar encuriosits i vam continuar fent camí. Al moment vaig entendre que no és cap superstició que si a un gat negre se li creua un home blanc pel carrer de Sant Isidre és símptoma de mal averany perquè una frenada seca em va fer girar el cap i vaig estar a temps de veure com aquella bestiola esquivava una furgoneta Mercedes per anar a perdre la vida esclafat sota les rodes d'un Toyota Carina.

La mort d'un boig

Bobby Fischer a Islàndia (2007)

Indirectament, també vaig ser abduït pel joc dels escacs gràcies al recentment traspassat Bobby Fischer. En les dates del matx d'Islàndia, un company de feina del meu pare anomenat Belmonte es passava tot el sant dia amb un llibre d'escacs i un escaquer. En unes vacances conjuntes de la meva família i la d'en Belmonte a Lanjarón, aquest va retar mon pare a jugar als escacs a la piscina del poble, la que hi havia més a prop del castell. En Belmonte va guanyar un cop i un altre, fins que el meu orgull va quedar ferit i vaig voler salvar el meu progenitor. En Belmonte em va massacrar quinze o vint vegades seguides amb les mateixes tres jugades. En aquella piscina de Lanjarón més propera al castell va ser on vaig descobrir el mat del pastor.

Uns deu anys després vaig trobar una col·lecció de llibres d'escacs en una llibreria cèntrica i vaig gastar-me els diners que tenia guardats per comprar un especial d'en Mortadelo per endur-me l'Ajedrez Elemental del soviètic Pànov. I d'aquella lectura en va sortir el primer ídol: el jove cubà José Raúl Capablanca y Graupera, qui als anys vint va ser campió del món, fill dels Graupera de Darnius (Alt Empordà), exiliats per la crisi del suro de finals del segle XIX. Ben aviat, l'etern opositor de Capablanca va ocupar el meu Olimp, l'Alexander Alekhine, un rus amb una vida semblant a la de Dostoièvski, de qui en vaig parlar tot just quan arrencava aquest Club.

En el fòrum gironí d'escacs vaig anar escrivint el dia a dia de les vicissituds de Bobby Fischer quan fa un parell d'anys el van arrestar a l'aeroport de Narita, a Tòkio. També vaig trobar a través d'un diari argentí que Fischer estava ingressat, aparentment per paranoies. Tot i aquest seguiment, Bobby Fischer no va ser mai ni el meu ídol ni un referent. Era boig, completament boig i el seu regnat en els escacs va ser ben fugaç, més per la pressió psicològica que exercia en els seus rivals que no pas pel joc que desplegava. N'han quedat grans partides però també grans fiascos que els seus aduladors obvien interessadament.

El millor jugador de tots els temps és Garry Kaspàrov. Dominava totes les facetes del joc, seguia una vida d'esportista i era un guanyador, mentalment ben sa i amb una capacitat de càlcul insuperable. Va saber plegar a temps, com a número u, quan amb només 43 anys es va adonar que ja no era tan ràpid ni precís en el càlcul de jugades, i ara el tenim dedicat a la política. Vol enderrocar en Putin qui és el primer rei que ha resistit els seus atacs, un rival molt dur. Els darrers rivals de Fischer van ser fruit de la seva imaginació.

Alekhine i Capablanca

Dos minuts de relació

Com que encara deixen fumar al carrer, ahir matí m'estava fora de la biblioteca per restablir els nivells habituals de nicotina quan una noia de cara fresca, pèl ben fosc, cabell larg i les línies del cos que més em sedueixen em va demanar si podia vigilar-li la bicicleta mentre tornava uns llibres. Va ser oferir-me i tot seguit sentir-me estirat en un sofà, endormiscat com quan mires documentals de lleons en ben dinat, endevinant la relació que s'esdevindria amb la noia de la bicicleta.

Aniríem a viure a ca seu perquè paga menys de lloguer i els edredons són de colors. Ens banyaríem junts, envoltats d'espelmes i seduits per substàncies prohibides però relaxants. Escoltaríem reggae jamaicà dels seixanta i sense adonar-nos-en faríem l'amor en cadència harmoniosa. Riuríem de qualsevol ocurrència i li encantarien els meus experiments amb la salsa dels espaghettis. La ciutat ens ensenyaria nous colors i en només quinze dies em posaria al dia de les set temporades de la seva sèrie preferida, el mateix temps que ella trigaria en fer-se un lloc preeminent en el meu bar de capçalera.

Enmig de tanta joia, un bon dia convidaria lesss sevesss amiguesss a sopar txatxiquis i txabularmes i quant de temps que fa que no ens veiem i tia que ens hem de veure més sovint i apunta't a uns cursos que fem de txaitxí, xungfí i txintxan que són tècniques orientals de fa dos o tres mil anys (perquè no ve pas de mil anys) i tia no saps lo que bé que van. I se m'acabarien els missioners i les felacions i em trobaria al llit fent el sardanista amb ella botant-me al damunt. I cada dia verdura i amanides perquè allarguen la vida i el seu pare qui, amb la confiança, em trucaria ben sovint per demanar-me si ja havia trobat empleiu. I ella dient-me que necessita el seu espai i jo marxant al bar de capçalera perquè en un pis de quaranta metres si no em penjava de la finestra poc espai que li podria oferir. I en tornar torrat a l'hora blava, que hauríem de parlar però demà no que és el seu aniversari i ha de sopar amb en Robeeeert.

És quan, esglaiat, t'adones que amb en Robeeert es va empassar les sis primeres temporades d'aquell cony de sèrie. Que aquella òpera que sempre escolta quan bada la va veure amb en Robeeert a Londres, en directe. Que ho recicles tot perquè en Robeeert és ecologista. Que ell si sap fer el sardanista. Que les espelmes del bany les va comprar ell. I voldré tornar a caure de dret verticalment en el vici al temps que ella em demanarà d'adoptar una xineta per salvar lo nostre. I et plantes davant del jutge exigint la separació perquè ella llegeix en Krishnamurti d'amagades. I te la negaran i protestaràs anant conill pels carrers grisos de la ciutat citant Nietzsche amb accent mallorquí i xisclant a la tirolesa. I...

I quan la noia de cara fresca, pèl ben fosc, cabell larg i les línies del cos que més em sedueixen va sortir de tornar els llibres, jo ja estava curull de nicotina i el seu agraiment sincer per la vigilància es va veure correspost per una cara plena d'odi. Perquè l'odio, no la puc ni veure, no li vigilaré la bicicleta mai més. Però qui cony s'ha cregut que sóc jo?