Quan se'ns va morir en Sidro, l'alcalde de tota la vida, li vaig dir a en Tarsici de Cal Coix, mira noi, del jovent del poble poc que podem esperar ben res perquè qui no està fent màsters té el cap a les discoteques, així que presentem-nos tu i jo, cadascun pel seu compte però, sobretot, res de política, que el que cal és donar un cop de mà per tirar el poble endavant.
Com que el dia de votar és diumenge, perquè a Madrit ho tenen parit així, la gent ens va cardar el camp a la platja i només vam quedar en Tarsici i jo, les dones i en Caballero, que és el brigada de l'Ajuntament, però aquest sempre-sempre té feina, sempre va amunt i avall i quan no és una cosa és l'altra i poc que va poder votar. I vet-aquí que quan vam comptar els vots, jo en tenia tres i en Tarsici un. Coi, li vaig comentar a l'Hermínia aviam si m'havia fet el salt i ella, que mai de la vida m'ha dit una mentida, deia que no i que no i de cop diu, calla, que vaig sentir en Tarsici i la Concepcion que es discutien que si pobre de tu que vagis a votar amb aquests pantalons i haguessis d'haver sentit en Tarsici com es va posar, d'emprenyat com una mona.
I, és clar, el dia de la investidura en Tarsici va venir ben mudat i em va amenaçar amb una moció de censura i li vaig dir, Tarsici, per l'amor de Déu, que ens coneixem de tota la vida, que no ho veus que encara farem riure, i ell res, tossut com ell sol. El vaig convèncer de deixar-ho per més endavant i anar per feina. I, caram, teníem el calaix ple de cèntims, el carrer Major que fa patxoca, en Caballero al corrent de pagament i el campanar nou de trinca. I mira, se'm va passar pel cap de fer una bona festa major, amb un grup de ballar per portar la gent del voltant. I en Tarsici que no, que millor que ajudéssim aquella colla de peluts que tenim acampats a la vessana de Can Gafes, que sembla que ensinistrin a cop de flauta les puces d'aquells gossos famèlics. Pobres bèsties.
I vet-aquí que per guanyar-me en Tarsici li vaig dir que duia uns pantalons ben macos, que on els havia comprat. Si l'haguéssiu vist com es va posar! I en aquestes que em diu, vols un bon grup per la festa major, eh?, vols un bon grup? Doncs té. I va i em truca els Rolling Stones i sort em van tenir, sort, que en Tarsici no es fa entendre en castellà, que si no ja em diríeu quin disbarat hauríem cardat. La veritat és que sembla mentida. I ja em veus tornant a casa per dir-li a l'Hermínia que no, que jo no puc seguir així, que prefereixo dimitir que no pas perdre l'amistat amb en Tarsici.
Així que vam convocar nous comicis, o com en diguin, i en Tarsici, el molt murri, es va guanyar la confiança dels peluts i tots el van votar. Ara té la majoria absoluta i es passeja pel poble amb els pantalons esparracats envoltat d'aquells hippies de ciutat i la Concepcion, pobrota, que diu que no surt d'un disgust que ja entra en un altre. Però a mi el que més em va fer emprenyar de tot plegat és quan vaig rebre una carta d'en Tarsici per multar-me perquè ca meu no és sostenible. I aquí sí que em vaig anar de dret a aquella comuna de Can Gafes on ara viu i li vaig dir a en Tarsici, escolta'm noi, ¿com que ca meu no és sostenible si fa més de cent anys que s'aguanta dreta?
Com que el dia de votar és diumenge, perquè a Madrit ho tenen parit així, la gent ens va cardar el camp a la platja i només vam quedar en Tarsici i jo, les dones i en Caballero, que és el brigada de l'Ajuntament, però aquest sempre-sempre té feina, sempre va amunt i avall i quan no és una cosa és l'altra i poc que va poder votar. I vet-aquí que quan vam comptar els vots, jo en tenia tres i en Tarsici un. Coi, li vaig comentar a l'Hermínia aviam si m'havia fet el salt i ella, que mai de la vida m'ha dit una mentida, deia que no i que no i de cop diu, calla, que vaig sentir en Tarsici i la Concepcion que es discutien que si pobre de tu que vagis a votar amb aquests pantalons i haguessis d'haver sentit en Tarsici com es va posar, d'emprenyat com una mona.
I, és clar, el dia de la investidura en Tarsici va venir ben mudat i em va amenaçar amb una moció de censura i li vaig dir, Tarsici, per l'amor de Déu, que ens coneixem de tota la vida, que no ho veus que encara farem riure, i ell res, tossut com ell sol. El vaig convèncer de deixar-ho per més endavant i anar per feina. I, caram, teníem el calaix ple de cèntims, el carrer Major que fa patxoca, en Caballero al corrent de pagament i el campanar nou de trinca. I mira, se'm va passar pel cap de fer una bona festa major, amb un grup de ballar per portar la gent del voltant. I en Tarsici que no, que millor que ajudéssim aquella colla de peluts que tenim acampats a la vessana de Can Gafes, que sembla que ensinistrin a cop de flauta les puces d'aquells gossos famèlics. Pobres bèsties.
I vet-aquí que per guanyar-me en Tarsici li vaig dir que duia uns pantalons ben macos, que on els havia comprat. Si l'haguéssiu vist com es va posar! I en aquestes que em diu, vols un bon grup per la festa major, eh?, vols un bon grup? Doncs té. I va i em truca els Rolling Stones i sort em van tenir, sort, que en Tarsici no es fa entendre en castellà, que si no ja em diríeu quin disbarat hauríem cardat. La veritat és que sembla mentida. I ja em veus tornant a casa per dir-li a l'Hermínia que no, que jo no puc seguir així, que prefereixo dimitir que no pas perdre l'amistat amb en Tarsici.
Així que vam convocar nous comicis, o com en diguin, i en Tarsici, el molt murri, es va guanyar la confiança dels peluts i tots el van votar. Ara té la majoria absoluta i es passeja pel poble amb els pantalons esparracats envoltat d'aquells hippies de ciutat i la Concepcion, pobrota, que diu que no surt d'un disgust que ja entra en un altre. Però a mi el que més em va fer emprenyar de tot plegat és quan vaig rebre una carta d'en Tarsici per multar-me perquè ca meu no és sostenible. I aquí sí que em vaig anar de dret a aquella comuna de Can Gafes on ara viu i li vaig dir a en Tarsici, escolta'm noi, ¿com que ca meu no és sostenible si fa més de cent anys que s'aguanta dreta?
0 comentaris:
Publica un comentari