En llevar-me, la pell em queia a tires. Sentia el cos escaldat i per la finestra no s'hi retallava el perfil de la catedral. Per la tele em proposaven uns exercicis que, tot i intentar-ho, el meu estat no em permetia de seguir. La monitora em va disculpar per antena. Va reblar la meva confusió que en el nebulitzador per l'asma no hi digués “agítese antes de usar” sinó “frótese antes de usar”.
Pel carrer vaig trobar un vell amic qui semblava embarassat de sis mesos. Li vaig demanar què se n'havia fet de la catedral i, entre els improperis que em dirigí, em va semblar entendre que l'havien enderrocada perquè era un símbol fàl·lic indigne. A les cantonades hi penjaven grans cartells d'una política a qui recordava exercint un càrrec menor. Un parell de captaires a la porta d'una cova d'on sortia gent en actitud de recolliment, em va fer sospitar.
Em va atreure una munió aplegada a les portes d'un cinema. M'hi vaig afegir. Projectaven un documental on el líder rus manava a la seva dona que li fes macarrons per sopar. Els assistents s'enfervoriren i la més inflamada era una exparella meva —amb qui compartia una estança en una rebotiga dels afores— qui va estavellar un llibre contra la pantalla. De la pel·lícula següent no hi vaig entendre res: uns nens que jugaven als escacs s'enrocaven amb la dama, mentre les seves mares tancaven negocis en un prostíbul atapeït d'homes forans en calça curta i tors nu.
En acabat, vaig seure en una terrassa. Un grup tocava rock al davant. Les guitarres no duien mànec i les cordes anaven a l'interior de l'orifici. Una noia en una taula propera es queixava del seu marit perquè, entre altres coses, ja no l'omplia. La vaig entendre. Per primer cop vaig entendre què li diu una dona a una altra. De seguida vaig lligar caps i vaig capir els canvis del dia. I els que s'esdevindrien. Em sentia un nou home.
De sobte dos individus em van exigir que els acompanyés. Es van identificar com a funcionaris del Ministeri de la Igualtat. Em van dir que sabien que el meu temor més gran era estar-me massa estona exposat al sol i, per això, m'havien tingut una setmana lligat en una platja assolellada per aplicar-me el tractament social adient als meus mals. Un cop guarit, ja em podien portar davant la presència de la Gran Aído. Em va saltar una llàgrima de satisfacció.
Pel camí, un home guenyo, amb ulleres roses i barba blanca, que parlava molt ràpid sense parar de somriure, em va atansar un document per aconseguir una única llengua comuna. El vaig signar, i una altra llàgrima de joia em va rodolar per la galta quan des de la tele d'un bar proper anunciaven que s'havia apujat el petroli. Un ecosocialista amb una insígnia de l'Opus Dei em va multar per no sé quina raó i el vaig abraçar. Sóc feliç.
Pel carrer vaig trobar un vell amic qui semblava embarassat de sis mesos. Li vaig demanar què se n'havia fet de la catedral i, entre els improperis que em dirigí, em va semblar entendre que l'havien enderrocada perquè era un símbol fàl·lic indigne. A les cantonades hi penjaven grans cartells d'una política a qui recordava exercint un càrrec menor. Un parell de captaires a la porta d'una cova d'on sortia gent en actitud de recolliment, em va fer sospitar.
Em va atreure una munió aplegada a les portes d'un cinema. M'hi vaig afegir. Projectaven un documental on el líder rus manava a la seva dona que li fes macarrons per sopar. Els assistents s'enfervoriren i la més inflamada era una exparella meva —amb qui compartia una estança en una rebotiga dels afores— qui va estavellar un llibre contra la pantalla. De la pel·lícula següent no hi vaig entendre res: uns nens que jugaven als escacs s'enrocaven amb la dama, mentre les seves mares tancaven negocis en un prostíbul atapeït d'homes forans en calça curta i tors nu.
En acabat, vaig seure en una terrassa. Un grup tocava rock al davant. Les guitarres no duien mànec i les cordes anaven a l'interior de l'orifici. Una noia en una taula propera es queixava del seu marit perquè, entre altres coses, ja no l'omplia. La vaig entendre. Per primer cop vaig entendre què li diu una dona a una altra. De seguida vaig lligar caps i vaig capir els canvis del dia. I els que s'esdevindrien. Em sentia un nou home.
De sobte dos individus em van exigir que els acompanyés. Es van identificar com a funcionaris del Ministeri de la Igualtat. Em van dir que sabien que el meu temor més gran era estar-me massa estona exposat al sol i, per això, m'havien tingut una setmana lligat en una platja assolellada per aplicar-me el tractament social adient als meus mals. Un cop guarit, ja em podien portar davant la presència de la Gran Aído. Em va saltar una llàgrima de satisfacció.
Pel camí, un home guenyo, amb ulleres roses i barba blanca, que parlava molt ràpid sense parar de somriure, em va atansar un document per aconseguir una única llengua comuna. El vaig signar, i una altra llàgrima de joia em va rodolar per la galta quan des de la tele d'un bar proper anunciaven que s'havia apujat el petroli. Un ecosocialista amb una insígnia de l'Opus Dei em va multar per no sé quina raó i el vaig abraçar. Sóc feliç.
0 comentaris:
Publica un comentari