Diuen que per les Espanyes la policia s'ha engrescat amb l'operació Talgo, consistent en detenir els que estan vinculats a la producció i venda de còpies de música i pel·lícules. De Catalunya res no ha transcendit però de ben segur que hi ha un altre operatiu muntat perquè des de dissabte que no veig els dos venedors habituals del barri vell.
Un d'ells, el pakistanès, des de l'últim cop que el van detenir té per costum de confiar-me la recaptació del dia per por que li prenguin. Aquella vegada li van intervenir cent euros, es va estar dos dies al calabós i, a més, algun treballador del bar de capçalera li va prendre bona part de la mercaderia. Aquell dia, el pakistanès sabia que l'estaven encalçant però no em va dir res, només em va demanar que li guardés l'estoc. Quan anaven per tancar el bar vam desar-lo al darrere de la barra. Diuen que va ser la dona de fer feines qui va cometre el furt.
Abans d'ahir em va saludar un personatge a qui només havia tractat alguns minuts ara fa un any. Em va saludar afectuosament mentre mirava de fer-me memòria i, com qui no vol la cosa, va treure el tema dels venedors de còpies. Notava com es feia el desmenjat, meditava les preguntes i es tocava insistentment el nas, fet que és senyal de falsedat. La vestimenta que duia era impròpia de la seva edat, més apta per passar desapercebut en un concert de rock que no per amagar les bones maneres i la perfecta dicció que gastava. No vaig tenir cap dubte que estava parlant amb un policia secreta.
Entre altres coses, em va demanar què em semblava aquest mercadeig il·lícit. Vaig ser ben sincer: m'emprenya que a totes hores m'empaitin en qualsevol lloc i en qualsevulla situació per oferir-me música, pel·lícules i roses. De sobte, i per alguna raó que se m'escapa, el secreta va sentir-se delatat i subtilment va mirar de canviar de tema no sense abans voler saber el meu parer sobre l'esdevenidor de la indústria discogràfica. Doncs que els músics haurien de guanyar-se les garrofes actuant en directe i que tenen altres canals per acostar-se al públic tot defugint les sangoneres. A qui més mal fa, però, és a la indústria del cinema perquè mai seria tan efectiu un Matrix representat al teatre. Va quedar clar, crec, que no tinc res a veure amb tot plegat.
El pakistanès havia pagat quatre mil euros pels tràmits de fer-se espanyol. En broma li havia dit que pagaria el doble per deixar-ne de ser. Aquesta setmana havien d'arribar els seus papers. A hores d'ara no sé si l'hauran pogut expulsar. Em temo que no em sortiria a compte de fer un llarg viatge per tornar-li en mà els quaranta euros que des de dissabte li guardo a la butxaca.
Un d'ells, el pakistanès, des de l'últim cop que el van detenir té per costum de confiar-me la recaptació del dia per por que li prenguin. Aquella vegada li van intervenir cent euros, es va estar dos dies al calabós i, a més, algun treballador del bar de capçalera li va prendre bona part de la mercaderia. Aquell dia, el pakistanès sabia que l'estaven encalçant però no em va dir res, només em va demanar que li guardés l'estoc. Quan anaven per tancar el bar vam desar-lo al darrere de la barra. Diuen que va ser la dona de fer feines qui va cometre el furt.
Abans d'ahir em va saludar un personatge a qui només havia tractat alguns minuts ara fa un any. Em va saludar afectuosament mentre mirava de fer-me memòria i, com qui no vol la cosa, va treure el tema dels venedors de còpies. Notava com es feia el desmenjat, meditava les preguntes i es tocava insistentment el nas, fet que és senyal de falsedat. La vestimenta que duia era impròpia de la seva edat, més apta per passar desapercebut en un concert de rock que no per amagar les bones maneres i la perfecta dicció que gastava. No vaig tenir cap dubte que estava parlant amb un policia secreta.
Entre altres coses, em va demanar què em semblava aquest mercadeig il·lícit. Vaig ser ben sincer: m'emprenya que a totes hores m'empaitin en qualsevol lloc i en qualsevulla situació per oferir-me música, pel·lícules i roses. De sobte, i per alguna raó que se m'escapa, el secreta va sentir-se delatat i subtilment va mirar de canviar de tema no sense abans voler saber el meu parer sobre l'esdevenidor de la indústria discogràfica. Doncs que els músics haurien de guanyar-se les garrofes actuant en directe i que tenen altres canals per acostar-se al públic tot defugint les sangoneres. A qui més mal fa, però, és a la indústria del cinema perquè mai seria tan efectiu un Matrix representat al teatre. Va quedar clar, crec, que no tinc res a veure amb tot plegat.
El pakistanès havia pagat quatre mil euros pels tràmits de fer-se espanyol. En broma li havia dit que pagaria el doble per deixar-ne de ser. Aquesta setmana havien d'arribar els seus papers. A hores d'ara no sé si l'hauran pogut expulsar. Em temo que no em sortiria a compte de fer un llarg viatge per tornar-li en mà els quaranta euros que des de dissabte li guardo a la butxaca.
0 comentaris:
Publica un comentari