En temps de bonança comptava que abans que vinguessin mal dades hauria d'estar col·locat en un despatx com a escrivent. Dilluns vaig començar.
No recordava com sol ser un dia laborable de bon matí. El meu destí és la vila que els diaris barcelonins consideren prototip d'integració de la nova immigració. Qui sap si un polvorí si tot va de baixa. Força dones duen vel, una peça de roba que en alguns llocs volen prohibir perquè és el símbol d'una religió que no és europea. Força nois duen gorra de beisbol, una peça de roba que enlloc volen prohibir tot i ser símbol d'un esport que no és europeu. Un britànic, begut, fa esses pel mig de la calçada, torejant el trànsit i empaitant els autobusos. Un barret elegant d'ala ampla sobresurt entre la gentada. El porta el primer indígena que reconec a la vila, en Carbonell, l'arqueòleg d'Atapuerca.
A la nova feina estan eufòrics. Tothom que entra diu que la cosa està molt malament, que tot està parat, que ja no corre el calé. Pel telèfon, el banc informa que han retornat el pagaré d'un client. El meu gerent, però, exaltat, diu que el mes anterior van créixer més que mai. Després de dues hores revisant la comptabilitat m'adono que res no lliga. Un dels centenars d'errors que hi detecto és la venda d'un pot de 5 quilos de pintura per 511.000 euros, en comptes de 5,11. Un altre dia, quan se li passi l'excitament, li ho faré saber al gerent.
A la nova feina m'entristeix veure que tota la documentació està escrita en castellà i que tots els treballadors són castellanoparlants, encara que alguns s'esforcen per fer-se entendre en la meva llengua. Tret d'un venedor, un argentí passat de pes, amb qui endevino una difícil relació després de les dues primeres frases que em dirigeix. La primera: “Podría parlar català pero prefiero el castellano. Este, es más lindo”. I la segona, quan em presenten un altre treballador de la casa: “Jordi, cuando estés tenso puedes desahogate pegando a este moro hijoputa”.
Al sortir de la feina, un eslau se m'atansa i em demana tabac. Aprofita per dir-me que porta nou mesos sense treballar i que té pagada l'habitació només fins al dia sis. Diu que això és una merda, que se'n va a un altre país. Em demana si sé cap solució al seu cas. Sacsejo el cap i m'apresso per arribar al bar d'en Vila, per saber com va anar el concert de dissabte de La Banda del Yuyu. El bar és ple de gent de sempre, dinant. Tothom sembla cofoi, aliens a les negrors a venir que alguns escampen. Són dels que van per feina. Estic, penso, amb els que se'n sortiran: han sabut treballar bé i estalviar en temps de bonança.
No recordava com sol ser un dia laborable de bon matí. El meu destí és la vila que els diaris barcelonins consideren prototip d'integració de la nova immigració. Qui sap si un polvorí si tot va de baixa. Força dones duen vel, una peça de roba que en alguns llocs volen prohibir perquè és el símbol d'una religió que no és europea. Força nois duen gorra de beisbol, una peça de roba que enlloc volen prohibir tot i ser símbol d'un esport que no és europeu. Un britànic, begut, fa esses pel mig de la calçada, torejant el trànsit i empaitant els autobusos. Un barret elegant d'ala ampla sobresurt entre la gentada. El porta el primer indígena que reconec a la vila, en Carbonell, l'arqueòleg d'Atapuerca.
A la nova feina estan eufòrics. Tothom que entra diu que la cosa està molt malament, que tot està parat, que ja no corre el calé. Pel telèfon, el banc informa que han retornat el pagaré d'un client. El meu gerent, però, exaltat, diu que el mes anterior van créixer més que mai. Després de dues hores revisant la comptabilitat m'adono que res no lliga. Un dels centenars d'errors que hi detecto és la venda d'un pot de 5 quilos de pintura per 511.000 euros, en comptes de 5,11. Un altre dia, quan se li passi l'excitament, li ho faré saber al gerent.
A la nova feina m'entristeix veure que tota la documentació està escrita en castellà i que tots els treballadors són castellanoparlants, encara que alguns s'esforcen per fer-se entendre en la meva llengua. Tret d'un venedor, un argentí passat de pes, amb qui endevino una difícil relació després de les dues primeres frases que em dirigeix. La primera: “Podría parlar català pero prefiero el castellano. Este, es más lindo”. I la segona, quan em presenten un altre treballador de la casa: “Jordi, cuando estés tenso puedes desahogate pegando a este moro hijoputa”.
Al sortir de la feina, un eslau se m'atansa i em demana tabac. Aprofita per dir-me que porta nou mesos sense treballar i que té pagada l'habitació només fins al dia sis. Diu que això és una merda, que se'n va a un altre país. Em demana si sé cap solució al seu cas. Sacsejo el cap i m'apresso per arribar al bar d'en Vila, per saber com va anar el concert de dissabte de La Banda del Yuyu. El bar és ple de gent de sempre, dinant. Tothom sembla cofoi, aliens a les negrors a venir que alguns escampen. Són dels que van per feina. Estic, penso, amb els que se'n sortiran: han sabut treballar bé i estalviar en temps de bonança.
0 comentaris:
Publica un comentari