Tenia oblidats els matins dels dies laborables. I també la pregunta típica d'un company de feina un dilluns al matí: "¿Què, com ha anat el cap de setmana?"
El company de feina intenta creure que treballar és una tortura i que l'alliberament arriba el divendres. Per ell, el cap de setmana és una maledicció encara que sempre ho ocultarà. No t'escoltarà quan li diguis que el cap de setmana t'ha anat bé. Com hauria d'anar sinó? De seguida t'explicarà el seu, tot un seguit de penalitats confegit de llargues estones estirat al sofà, una pana al cotxe, hores esperant que facin res de bo pel televisor, el trasllat dels fills del seu domicili al de la seva exparella, les hores d'insomni per la incessant xafogor, amb un moment àlgid digne de menció apart, el dinar de diumenge a cal sogres. Però van haver de partir a corre-cuita perquè el nen gran tenia cacona.
Demà al matí tornaré a dir que el meu cap de setmana ha anat bé, per no entrar en detalls. Em quedaré per mi la imatge que m'ha anat voltant pel cap des del divendres a la nit. Algú qui sempre m'ha parlat amb els ulls brillants, amb un somriure agraït i natural, amb un tracte i un to de veu ideals pels meus paràmetres, algú amb qui em sembla que compartim els mateixos referents culturals, abans que sortís del bar de capçalera em va mirar amb els ulls opacs, inexpressius, qui sap si dolguts. I el cap de setmana ha voltat entorn d'aquest moment que ha activat un maleït sentiment de culpa, de ben segur fruit d'un malentès.
No ho voldria pas explicar al company de feina. S'adonaria que visc en un món molt llunyà del seu, un món que mai no ha tastat i que és perfectament habitable. Prou penalitats que pateix, el pobrot.
El company de feina intenta creure que treballar és una tortura i que l'alliberament arriba el divendres. Per ell, el cap de setmana és una maledicció encara que sempre ho ocultarà. No t'escoltarà quan li diguis que el cap de setmana t'ha anat bé. Com hauria d'anar sinó? De seguida t'explicarà el seu, tot un seguit de penalitats confegit de llargues estones estirat al sofà, una pana al cotxe, hores esperant que facin res de bo pel televisor, el trasllat dels fills del seu domicili al de la seva exparella, les hores d'insomni per la incessant xafogor, amb un moment àlgid digne de menció apart, el dinar de diumenge a cal sogres. Però van haver de partir a corre-cuita perquè el nen gran tenia cacona.
Demà al matí tornaré a dir que el meu cap de setmana ha anat bé, per no entrar en detalls. Em quedaré per mi la imatge que m'ha anat voltant pel cap des del divendres a la nit. Algú qui sempre m'ha parlat amb els ulls brillants, amb un somriure agraït i natural, amb un tracte i un to de veu ideals pels meus paràmetres, algú amb qui em sembla que compartim els mateixos referents culturals, abans que sortís del bar de capçalera em va mirar amb els ulls opacs, inexpressius, qui sap si dolguts. I el cap de setmana ha voltat entorn d'aquest moment que ha activat un maleït sentiment de culpa, de ben segur fruit d'un malentès.
No ho voldria pas explicar al company de feina. S'adonaria que visc en un món molt llunyà del seu, un món que mai no ha tastat i que és perfectament habitable. Prou penalitats que pateix, el pobrot.
0 comentaris:
Publica un comentari