Els perfils biogràfics publicats en premsa amb motiu de la mort de l'abat de Montserrat, Cassià Maria Just, coincideixin injustament en considerar el seu mandat com a continuista del seu predecessor, l'abat Escarré, encara mite del catalanisme.
Aquest món m'era molt llunyà abans de conèixer Mossèn Narcís Xifra i Riera, de professió Marcel. Em va dedicar el seu llibre Confessions d'un exmonjo de Montserrat i, per compromís, vaig voler-ne fer una lectura transversal però de seguida em vaig quedar ben atrapat, fascinat pel món intern de l'abadia que Mossèn Xifra havia viscut intensament des dels nou anys fins que amb els successos del 1936, les maniobres del futur abat Escarré el van conduir a l'exili junt amb molts altres companys de professió. El llibre se'm va fer curt i el Mossèn em va aconsellar d'altres seus com Montserrat, 1936 i L'Abat Escarré, història i mite. A més vaig poder parlar moltes vegades amb ell, a les sobretaules de diumenge a la tarda al santuari de Santa Afra, a prop de Sant Gregori.
Mossèn Xifra no se'n sabia avenir de la popularitat de l'abat Escarré. En els seus llibres presenta documents evidents de la filiació falangista del mitificat abat. Escarré era inculte, segons els paràmetres de l'abadia, no sabia res de música ni de llatí i grec. Excusava la seva presència als examens amb diverses malalties inventades. Només conspirava. Amb altres monjos de la seva corda van decidir de fer-se amb el control de l'abadia. Al 1936 van tenir la seva oportunitat i es van desempallegar dels monjos més ben preparats, com ara Mossèn Xifra, qui mai més va poder tornar a Montserrat. Escarré va gaudir de la connivència dels militars que van assaltar l'Estat, amb els quals compartia ideologia. Mossèn Xifra també s'escandalitzava de les contínues violacions a la regla de Sant Benet, en concret al vot de pobresa, quan la megalomania de l'abat Escarré el va dur a folrar l'abadia de luxes més propis d'una monarquia absolutista.
Després d'una entrevista a Le Monde als anys seixanta, Escarré es va convertir en mite del catalanisme en denunciar el règim polític i optar per l'exili. Mossèn Xifra, però, era dels que sabien que tan sols era una argúcia. Els monjos expulsats de l'abadia i alguns sectors del catalanisme clandestí el volien fer fora de Montserrat i Escarré, amic personal del dictador, va trobar una sortida digna immolant-se com a màrtir del sistema. Centenars de carrers d'arreu del país serven injustament la seva memòria. Cassià Maria Just era l'abat que tots volien, valent en la defensa de qüestions tabús per l'Església, com l'ús dels preservatius o l'homosexualitat, culte, honest, discret, treballador i d'una catalanitat transparent. Res a veure amb el falangista Escarré, de qui ningú en seguirà la seva veritable obra.
Aquest món m'era molt llunyà abans de conèixer Mossèn Narcís Xifra i Riera, de professió Marcel. Em va dedicar el seu llibre Confessions d'un exmonjo de Montserrat i, per compromís, vaig voler-ne fer una lectura transversal però de seguida em vaig quedar ben atrapat, fascinat pel món intern de l'abadia que Mossèn Xifra havia viscut intensament des dels nou anys fins que amb els successos del 1936, les maniobres del futur abat Escarré el van conduir a l'exili junt amb molts altres companys de professió. El llibre se'm va fer curt i el Mossèn em va aconsellar d'altres seus com Montserrat, 1936 i L'Abat Escarré, història i mite. A més vaig poder parlar moltes vegades amb ell, a les sobretaules de diumenge a la tarda al santuari de Santa Afra, a prop de Sant Gregori.
Mossèn Xifra no se'n sabia avenir de la popularitat de l'abat Escarré. En els seus llibres presenta documents evidents de la filiació falangista del mitificat abat. Escarré era inculte, segons els paràmetres de l'abadia, no sabia res de música ni de llatí i grec. Excusava la seva presència als examens amb diverses malalties inventades. Només conspirava. Amb altres monjos de la seva corda van decidir de fer-se amb el control de l'abadia. Al 1936 van tenir la seva oportunitat i es van desempallegar dels monjos més ben preparats, com ara Mossèn Xifra, qui mai més va poder tornar a Montserrat. Escarré va gaudir de la connivència dels militars que van assaltar l'Estat, amb els quals compartia ideologia. Mossèn Xifra també s'escandalitzava de les contínues violacions a la regla de Sant Benet, en concret al vot de pobresa, quan la megalomania de l'abat Escarré el va dur a folrar l'abadia de luxes més propis d'una monarquia absolutista.
Després d'una entrevista a Le Monde als anys seixanta, Escarré es va convertir en mite del catalanisme en denunciar el règim polític i optar per l'exili. Mossèn Xifra, però, era dels que sabien que tan sols era una argúcia. Els monjos expulsats de l'abadia i alguns sectors del catalanisme clandestí el volien fer fora de Montserrat i Escarré, amic personal del dictador, va trobar una sortida digna immolant-se com a màrtir del sistema. Centenars de carrers d'arreu del país serven injustament la seva memòria. Cassià Maria Just era l'abat que tots volien, valent en la defensa de qüestions tabús per l'Església, com l'ús dels preservatius o l'homosexualitat, culte, honest, discret, treballador i d'una catalanitat transparent. Res a veure amb el falangista Escarré, de qui ningú en seguirà la seva veritable obra.
Se n'ha fet ressó: El Llamp
|