A les contres de La Vanguardia és habitual de trobar personatges que des de diferents disciplines acadèmiques ens aconsellen més o menys el mateix: ser positius, conduir la nostra força interior cap als altres, no tenir mals pensaments, creure que tot és possible, somriure a la vida, mirar de ser sempre feliços, etc. Diuen que actuant així podem influir en l'Univers per tal que ens sigui més favorable. Com que em pensava que tot plegat era una neura dels entrevistadors vaig buscar refugi a les contres de El País que m'han anat molt bé per saber quant val dinar a Madrit (una bona picossada) i quant costa un te a Jerusalem (setanta-cinc cèntims). En una contra de El Periódico de Catalunya de la setmana passada vaig ensopegar amb Michael Losier que venia a resumir les contres de La Vanguardia en un interessant refregit que ell anomena Llei de l'atracció. I com que avui també l'entrevistaven a Can Godó per fi m'he cregut que la cosa va de veres.
Avui m'he decidit a millorar el meu univers i a mig matí el mirall no m'ha ensenyat la cara d'ahir, més pròpia d'algú que s'hagi estat set mesos dormint al ras, sinó la imatge d'un home madur i entenimentat amb un cos en procés de ser feliç i estilitzat. La panxa que ahir semblava farcida de menges a deshora i cerveses de barril, avui dibuixava la corba de la felicitat. Radiant he sortit al carrer taral·larejant Hoy puede ser un gran día del Serrat i el Porsche Cayenne que val tant com un pis i que ahir encara menava un fill de puta que mai no respecta el pas de vianants, avui s'ha convertit en un cotxe preciós conduït per un triomfador en una societat que sempre premia els millors. Una desconeguda m'ha somrigut i m'he amagat avergonyit en un bar qualsevol. La mestressa se m'ha atansat sol·lícita per explicar-me com es fa un sofregit de fetge.
Convençut que havia triat la millora manera d'encarar el món, en ben dinat he anat a fer la cigarreta a la porta de la biblioteca esperant aquella noia de cara fresca, pèl ben fosc, cabell larg i les línies del cos que més em sedueixen perquè trobo que de tant en tant podríem convidar en Robeeert a sopar i seguir la nova temporada de la sèrie amb ell: si van ser parella és perquè de ben segur que és un tiu collonut. Avui no l'he trobada però segur que demà sí. Al bar de capçalera, el cambrer m'ha regalat el seu millor repertori de percussions. Ha estat magnífic. A la cambrera li he dit que té un cos feliç i estilitzat i m'ha respost que li agrada el meu nas i la meva barba.
Després ha entrat en Joaquín qui, com que diu venir d'una família con musha pat-ta, dorm en un caixer cèntric. Diu que va ser un xef de cuina reputat: er secreto pasé un güen suqué é poné agua de má de l'At-tartí. I també un discjòquei de prestigi: Er Pitetó é mehó que er Bobs Marlis. En Joaquín, que no sap llegir, m'ha dit que se'n sortirà d'aquesta perquè nota que té una força interior molt positiva. M'ha demanat que li escrigui un llibre sobre els seus pensaments: quines coses valen calés i quines no, quin és el tipus d'amic que mai no et fallarà, de qui ens en podem refiar... En definitiva, les lleis de l'atracció d'en Joaquín.
|