Anava amb presses perquè no em tanquessin una botiga quan vaig trobar una romeguera, que és com en diem quan ensopeguem amb algú amb ganes de xerrar i que no et deixa arribar a temps als llocs. Era una amiga antiga qui em va convidar a fer un cafè per poder-se esbravar. Quan ens servien les cerveses em va dir que venia d'una reunió convocada per fer pressió a l'Ajuntament. Fa dos anys va presentar un estudi sobre el nomenclàtor de la ciutat amb la conclusió que només un sis per cent dels carrers, places, avingudes i carrerons estan dedicats a personatges femenins. Diu que el consistori no ha fet res per solucionar-ho.
En acomiadar-nos vaig enfilar pel carrer Nou, el Pont de Pedra, la Plaça del Vi i els carrers Ciutadans i Cort-Reial. En arribar a Ballesteries vaig trobar tancada la botiga. Podia trobar el que buscava en una altra de més llunyana així que vaig recular per Ballesteries i als Quatre Cantons vaig tombar pel carrer Argenteria, després el Pont de les Peixateries Velles, el carrer de les Hortes, la Plaça de la Constitució, el carrer Sèquia, la carretera de Barcelona fins al carrer de la Creu, Migdia amunt i, en recórrer el carrer Saragossa, vaig trobar tancada l'altra botiga.
En un carrer paral·lel hi ha una bar on serveixen entrepans generosos i a bon preu. Com que no hi deixen fumar i els nivells de nicotina els tenia molt baixos, vaig aturar-me a la cantonada. Carrer de Sant Isidre i no de Sant Galderic. La meva romeguera m'havia dit que els noms de sants els havien obviat en el seu estudi. I és que la passió per deixar-se rostir, vexar i mutilar per defensar una creença va ser una síndrome comuna als dos sexes. Tot fumant em va venir al cap un carrer dedicat a Isabel la Catòlica, una senyora que mai no va regnar en aquesta terra. Podria ser una solució sacrificar la reina castellana a canvi de la vintena llarga de carrers dedicats a una colla de militars castellans els quals, presos de la follia, van permetre un llarg setge durant la guerra del Francès amb un cost força més elevat en vides que si haguessin obert les portes de bat a bat a un exèrcit que era molt més nombrós i ben entrenat. De propina també podria caure Bernat Boades, un frare a qui van atribuir un llibre que mai no va escriure.
Mentre anava repassant el nomenclàtor, un gat negre, de carrer però amb el pèl brillant i aparentment suau, es va plantar davant meu. Cap dels dos no es va espantar. Ens vam mirar encuriosits i vam continuar fent camí. Al moment vaig entendre que no és cap superstició que si a un gat negre se li creua un home blanc pel carrer de Sant Isidre és símptoma de mal averany perquè una frenada seca em va fer girar el cap i vaig estar a temps de veure com aquella bestiola esquivava una furgoneta Mercedes per anar a perdre la vida esclafat sota les rodes d'un Toyota Carina.
|