Bobby Fischer a Islàndia (2007)
Indirectament, també vaig ser abduït pel joc dels escacs gràcies al recentment traspassat Bobby Fischer. En les dates del matx d'Islàndia, un company de feina del meu pare anomenat Belmonte es passava tot el sant dia amb un llibre d'escacs i un escaquer. En unes vacances conjuntes de la meva família i la d'en Belmonte a Lanjarón, aquest va retar mon pare a jugar als escacs a la piscina del poble, la que hi havia més a prop del castell. En Belmonte va guanyar un cop i un altre, fins que el meu orgull va quedar ferit i vaig voler salvar el meu progenitor. En Belmonte em va massacrar quinze o vint vegades seguides amb les mateixes tres jugades. En aquella piscina de Lanjarón més propera al castell va ser on vaig descobrir el mat del pastor.
Uns deu anys després vaig trobar una col·lecció de llibres d'escacs en una llibreria cèntrica i vaig gastar-me els diners que tenia guardats per comprar un especial d'en Mortadelo per endur-me l'Ajedrez Elemental del soviètic Pànov. I d'aquella lectura en va sortir el primer ídol: el jove cubà José Raúl Capablanca y Graupera, qui als anys vint va ser campió del món, fill dels Graupera de Darnius (Alt Empordà), exiliats per la crisi del suro de finals del segle XIX. Ben aviat, l'etern opositor de Capablanca va ocupar el meu Olimp, l'Alexander Alekhine, un rus amb una vida semblant a la de Dostoièvski, de qui en vaig parlar tot just quan arrencava aquest Club.
En el fòrum gironí d'escacs vaig anar escrivint el dia a dia de les vicissituds de Bobby Fischer quan fa un parell d'anys el van arrestar a l'aeroport de Narita, a Tòkio. També vaig trobar a través d'un diari argentí que Fischer estava ingressat, aparentment per paranoies. Tot i aquest seguiment, Bobby Fischer no va ser mai ni el meu ídol ni un referent. Era boig, completament boig i el seu regnat en els escacs va ser ben fugaç, més per la pressió psicològica que exercia en els seus rivals que no pas pel joc que desplegava. N'han quedat grans partides però també grans fiascos que els seus aduladors obvien interessadament.
El millor jugador de tots els temps és Garry Kaspàrov. Dominava totes les facetes del joc, seguia una vida d'esportista i era un guanyador, mentalment ben sa i amb una capacitat de càlcul insuperable. Va saber plegar a temps, com a número u, quan amb només 43 anys es va adonar que ja no era tan ràpid ni precís en el càlcul de jugades, i ara el tenim dedicat a la política. Vol enderrocar en Putin qui és el primer rei que ha resistit els seus atacs, un rival molt dur. Els darrers rivals de Fischer van ser fruit de la seva imaginació.
Uns deu anys després vaig trobar una col·lecció de llibres d'escacs en una llibreria cèntrica i vaig gastar-me els diners que tenia guardats per comprar un especial d'en Mortadelo per endur-me l'Ajedrez Elemental del soviètic Pànov. I d'aquella lectura en va sortir el primer ídol: el jove cubà José Raúl Capablanca y Graupera, qui als anys vint va ser campió del món, fill dels Graupera de Darnius (Alt Empordà), exiliats per la crisi del suro de finals del segle XIX. Ben aviat, l'etern opositor de Capablanca va ocupar el meu Olimp, l'Alexander Alekhine, un rus amb una vida semblant a la de Dostoièvski, de qui en vaig parlar tot just quan arrencava aquest Club.
En el fòrum gironí d'escacs vaig anar escrivint el dia a dia de les vicissituds de Bobby Fischer quan fa un parell d'anys el van arrestar a l'aeroport de Narita, a Tòkio. També vaig trobar a través d'un diari argentí que Fischer estava ingressat, aparentment per paranoies. Tot i aquest seguiment, Bobby Fischer no va ser mai ni el meu ídol ni un referent. Era boig, completament boig i el seu regnat en els escacs va ser ben fugaç, més per la pressió psicològica que exercia en els seus rivals que no pas pel joc que desplegava. N'han quedat grans partides però també grans fiascos que els seus aduladors obvien interessadament.
El millor jugador de tots els temps és Garry Kaspàrov. Dominava totes les facetes del joc, seguia una vida d'esportista i era un guanyador, mentalment ben sa i amb una capacitat de càlcul insuperable. Va saber plegar a temps, com a número u, quan amb només 43 anys es va adonar que ja no era tan ràpid ni precís en el càlcul de jugades, i ara el tenim dedicat a la política. Vol enderrocar en Putin qui és el primer rei que ha resistit els seus atacs, un rival molt dur. Els darrers rivals de Fischer van ser fruit de la seva imaginació.
Alekhine i Capablanca
|