En ben dinat i per acabar de pair, el cos em demana un cigaló i la companyia dels diaris del dia. Al bar de capçalera sona flamenc. El cambrer es coneix totes les cançons i ens les canta, assajant noves percussions picant ara la barra, ara les cames, ara les culleretes sobre els diaris, ara un repic d'ungles en el metall de les tovalloneres. La cambrera buida el rentaplats i apila amb energia plats i gots mentre parla pel mòbil amb la seva àvia, qui deu sordejar. Se m'asseu un pesat al costat i enceta arguments circulars sobre un tema que no m'interessa. Com que no l'escolto m'empeny el braç al ritme dels seus cops de veu. A l'altre costat, una noia escridassa el seu company de pis perquè no tenen gas i el noi la fa emprenyar encara més perquè no vol reconèixer que es va quedar els diners de les dues darreres factures. Quan es dispara el vapor de la màquina del cafè m'adono que fa una hora que estic travat en la primera frase d'un article d'opinió, una hora sencera en la que només he pogut emetre algun monosíl·lab, una hora sense poder articular ni un sol pensament propi. Necessito silenci.
Arribo a la biblioteca just quan obren les portes. Una munió de jubilats s'obren pas cap a les prestatgeries a cops de colze i renecs per ser els primers en caçar el diari preferit per tots. Acabada la picabaralla només queden dos diaris, un en francès i un en anglès. Trio el The Guardian i per fi començo a ordenar els pensaments mentre desxifro frases que em semblen fetes de l'inrevés. Després de resoldre el problema d'escacs, aixeco la vista i l'avi que seu al davant meu ho aprofita per presentar-se com el propietari d'un negoci que desconec i, sense més preàmbuls, em fa un repàs cronològic de tots els dirigents que ha tingut l'Estat des de mitjans del segle XIX. L'interrompo per fer-li notar que s'ha saltat en Martínez Anido i l'avi sospira alleugerit convençut que ha tingut sort d'empaitar-me. Amb quatre frases enllesteix el temps de la República i la Guerra i ara que toca el dictador, s'atura i abaixa el cap.
L'avi diu que semblava que en Franco ens havia de dur l'ordre però no, que és veritat que ens va fer molt mal. De cop s'incorpora amb els ulls brillants i em diu que tot això ho hem de deixar enrere, que ho hem d'oblidar i que el que ara toca és anar plegats seguint un projecte que ens engresqui. En definitiva, que hem de creure en Espanya. Ens mirem de fit a fit i encaixem afectuosament. A peu dret em demana solemnement el vot pel Partit Popular, l'única opció que diu que ens convé de veritat. Sense esperar resposta, l'avi marxa ben cofoi amb pas ferm i el cap ben alt i jo surto al darrere apressant-me per arribar ben ràpid a casa, falcar-me els auriculars i apujar el volum tan com pugui suportar la meva oïda per deixar-me anar tot xisclant al ritme del Let There Be Rock dels AC/DC.
Arribo a la biblioteca just quan obren les portes. Una munió de jubilats s'obren pas cap a les prestatgeries a cops de colze i renecs per ser els primers en caçar el diari preferit per tots. Acabada la picabaralla només queden dos diaris, un en francès i un en anglès. Trio el The Guardian i per fi començo a ordenar els pensaments mentre desxifro frases que em semblen fetes de l'inrevés. Després de resoldre el problema d'escacs, aixeco la vista i l'avi que seu al davant meu ho aprofita per presentar-se com el propietari d'un negoci que desconec i, sense més preàmbuls, em fa un repàs cronològic de tots els dirigents que ha tingut l'Estat des de mitjans del segle XIX. L'interrompo per fer-li notar que s'ha saltat en Martínez Anido i l'avi sospira alleugerit convençut que ha tingut sort d'empaitar-me. Amb quatre frases enllesteix el temps de la República i la Guerra i ara que toca el dictador, s'atura i abaixa el cap.
L'avi diu que semblava que en Franco ens havia de dur l'ordre però no, que és veritat que ens va fer molt mal. De cop s'incorpora amb els ulls brillants i em diu que tot això ho hem de deixar enrere, que ho hem d'oblidar i que el que ara toca és anar plegats seguint un projecte que ens engresqui. En definitiva, que hem de creure en Espanya. Ens mirem de fit a fit i encaixem afectuosament. A peu dret em demana solemnement el vot pel Partit Popular, l'única opció que diu que ens convé de veritat. Sense esperar resposta, l'avi marxa ben cofoi amb pas ferm i el cap ben alt i jo surto al darrere apressant-me per arribar ben ràpid a casa, falcar-me els auriculars i apujar el volum tan com pugui suportar la meva oïda per deixar-me anar tot xisclant al ritme del Let There Be Rock dels AC/DC.
|