El meu avi al despatx
El meu avi va estudiar la carrera en una de les primeres promocions d'enginyers industrials que van sortir de Barcelona i durant tota la seva vida laboral va ser el Cap de projectes i instal·lacions de la companyia elèctrica majoritària a Catalunya. Embassaments*, centrals elèctriques, connexions, salts d'aigua i altres, havien de passar per les seves mans per ser aprovats. Enginys que va dissenyar per produir força elèctrica encara estan en funcionament en bona part del Pirineu lleidatà i altres indrets de la geografia catalana. En un carrer de la meva ciutat els vianants poden veure una de les seves màquines, que genera electricitat des de fa molts anys aprofitant el pas soterrat d'una sèquia. El seu fill, que és el meu tiet, va accedir a la mateixa companyia des d'una altra disciplina acadèmica i es va fer càrrec d'un departament cabdal que per raons de seguretat ens ha estat vetat de dir, sobretot als anys vuitanta. Els meus pares es van conèixer a les oficines de la companyia al Portal de l'Àngel. En casar-se, ma mare va deixar la casa on havia viscut tota la vida, al carrer Vilanova número dotze, seu històrica de la companyia i ara propietat de Fecsa-Endesa.
Per raó d'aquests lligams em vaig quedar ben astorat quan ahir vaig llegir a La Vanguardia una sorprenent afirmació del senyor Pizarro: “Nadie ha hecho más que yo por Cataluña; sobretodo en el sector eléctrico”. Fer-nos reviure els temps de la post-guerra i omplir mitja ciutat de generadors sorollosos són fites que cap parent meu no va aconseguir. Tampoc van aconseguir que la companyia elèctrica dominant fos l'única, sense opció d'escollir-ne una altra quan les coses van mal dades, un monopoli del que només es pot escapar en algunes zones on alguna petita companyia encara explota algun salt d'aigua tot i que quan tenen pics elevats de consum han de connectar-se a la xarxa del senyor Pizarro, provocant una apagada massiva d'ordinadors i els consegüents renecs. Els meus parents tampoc mai no van valer-se de la catalanofòbia endèmica en l'estat que estem obligats a compartir, per tal de defensar els seus interessos. Tampoc sabien mentir. Etc.
Vaig voler seguir en directe la compareixença del senyor Pizarro al Parlament català quan el van citar per retre comptes del fiasco de la seva gestió al capdavant del monopoli. Va actuar com un veritable polític, amb uns dots de seducció que van deixar encisats els nostres representants. El senyor Pizarro va fer allò que fan els polítics de fora quan ens visiten: deixar ben clar que s'estima molt Catalunya, que sempre la du al cor, sense necessitat de recitar-nos cap poesia. Amb els nostres polítics ben abduïts, el senyor Pizarro va afirmar que com aragonès estava molt content d'estar en el Parlament català perquè en altres èpoques depenia de les Corts aragoneses. Cap polític català el va refutar. Van deixar que també ens furtés la història. Sort en tenim que uns i altres ens estimin!
*M'hi jugaria un pèsol que mai no va assistir a una inauguració.
Per raó d'aquests lligams em vaig quedar ben astorat quan ahir vaig llegir a La Vanguardia una sorprenent afirmació del senyor Pizarro: “Nadie ha hecho más que yo por Cataluña; sobretodo en el sector eléctrico”. Fer-nos reviure els temps de la post-guerra i omplir mitja ciutat de generadors sorollosos són fites que cap parent meu no va aconseguir. Tampoc van aconseguir que la companyia elèctrica dominant fos l'única, sense opció d'escollir-ne una altra quan les coses van mal dades, un monopoli del que només es pot escapar en algunes zones on alguna petita companyia encara explota algun salt d'aigua tot i que quan tenen pics elevats de consum han de connectar-se a la xarxa del senyor Pizarro, provocant una apagada massiva d'ordinadors i els consegüents renecs. Els meus parents tampoc mai no van valer-se de la catalanofòbia endèmica en l'estat que estem obligats a compartir, per tal de defensar els seus interessos. Tampoc sabien mentir. Etc.
Vaig voler seguir en directe la compareixença del senyor Pizarro al Parlament català quan el van citar per retre comptes del fiasco de la seva gestió al capdavant del monopoli. Va actuar com un veritable polític, amb uns dots de seducció que van deixar encisats els nostres representants. El senyor Pizarro va fer allò que fan els polítics de fora quan ens visiten: deixar ben clar que s'estima molt Catalunya, que sempre la du al cor, sense necessitat de recitar-nos cap poesia. Amb els nostres polítics ben abduïts, el senyor Pizarro va afirmar que com aragonès estava molt content d'estar en el Parlament català perquè en altres èpoques depenia de les Corts aragoneses. Cap polític català el va refutar. Van deixar que també ens furtés la història. Sort en tenim que uns i altres ens estimin!
*M'hi jugaria un pèsol que mai no va assistir a una inauguració.
|