26 novembre 2007

El meu pis petit (II)


Fa un dies a Polònia van emetre una excel.lent paròdia canviant el títol d'una cançó de Lluís Llach convertint "El meu país és tan petit" en "El vostre pis és tan petit".

Curiosament, el setembre del 2005 vaig penjar un escrit en aquest Club fent servir el mateix tema. Com que no sóc americà m'estalviaré d'endegar processos legals. Aquesta era la meva versió basada en els meus fets d'aquell temps.





El meu pis és tant petit que sempre he d’anar sol a dormir. La vella sàvia de la veïna, que es diu Verdugo Alguacil, mai no està prou segura d’haver-me vist. Potser sí que exagera perquè l’he vista tot sovint pel poble escridassant el seu fill. Tant se val, no és pas així com m’agrada a mi.

El meu pis és tant petit que he de sortir al balcó per airejar-me. Des d’allà hi veig el campanar del poble, el campanar veí i encara un altre més enllà. Si el meu pis no fos tant petit, per l’altre vent podria veure un altre campanar veí.

El meu pis petit està en un poblet que perderà la por de fer-se gran. Diuen que quan la ciutat propera estigui plena, tothom hi vindrà a viure, perquè ja se sap que quan arribi l’AVE tot Barcelona escamparà. I no és així com m’agrada a mi.

El meu pis és tant petit que m’hi cabria a la butxaca si és que la vida em portés lluny d’aquí. I si em fes contrabandista, no caldrien detectors per saber què hi amago.

I no hi canto per no destorbar els veïns. I és així com em sento jo, malalt de mort pel meu pis.


Escrit inspirat en la cançó My country is so small de Louis Lake, en la versió anglesa d’Albert Cla.

My country is so small
that when the sun goes to sleep,
he's never sure if he has seen it.
that's why he comes back.
Yes, maybe they exaggerate,
who cares, that's the way I like
and I could say no more.
I sing and I'll always know
sick of love for my country.
My country is so small
that up from a bell tower
we can always see next one.
They say small towns are scared,
scared to be too big,
who cares, that's the way I like
and I could say no more.
I sing and I'll always know
sick of love for my country.
My country is so small
that there's always room in my heart
if life takes you far from here
and we become smugglers
while they can't discover
detectors for secrets from the heart

And that's the way, that's the way i like it
and I could say no more.
I sing and I'll always know
sick of love for my country.

22 novembre 2007

El somni d'un lector

Protobohemi de petit a Can Davesa


El Petit-òs, amable lector que em va esperonar a reprendre la gerència d'aquest espai, ha penjat un comentari en l'escrit anterior fent esment d'un antic somni que ell va tenir i del que en sóc protagonista i un de nou que transcric tot seguit:

(...)aquesta nit passada (i mira que fa dies que no ens veiem) he somiat
que m'ensenyaves fotos de quan eres petit i hi sorties amb pantalonets curts, en
blanc i negre, a l'estanc que hi ha als jardins de la Rosaleda, de la Devesa,
amb ànecs, una barca i una nena petita com si fos ta germana.

He trobat una foto antiga de quan els Beatles encara estaven en actiu, on hi surto en pantalonets curts, en blanc i negre, amb una nena petita que és ma germana vigilada pels progenitors que compartíem, però als jardins de Can Davesa que, sinò m'equivoco, és un restaurant de Ventdelplà (o Breda, en llengua pretelevisiva). No hi ha cap estanc proper ni ànecs i la barca està substituïda per una màquina de tortura que girava i girava i en la que ens havíem marejat diumenge rere diumenge. Aquests aspectes diferencials del seu somni són els que, al meu parer, haurien de centrar la psicoanalisi.


(La piloteta --de plàstic, blava i amb rodones blanques que mon pare va comprar a les Borges Blanques-- va acabar penjada en un teulat d'una casa de Badalona després de ser colpejada amb fúria per un energumen a qui molestava que juguéssim al carrer. El futbol va perdre un... bé, potser no érem tan bons però d'afició no ens en faltava.)

20 novembre 2007

Setanta-tres a nou

La Sopa

La Sopa (Foto: Manel Lladó)


Aquest matí, mentre feia un vol per la part més turística de la ciutat, m'he topat amb tres personatges amb tot l'aspecte de passar la vida en un despatx municipal i del garatge públic al de casa seva i de l'ascensor fins al portal. El més decidit de tots tres i amb la veu més potent ha assenyalat el riu sec i ha sentenciat com qui evoca records d'infància:

--Mireu. Allò és el Galligants. Aquí s'acaba el nostre sector.

M'ha encuriosit saber què hi feien i m'he assegut discretament a prop seu, com qui no vol la cosa. Després de mirar a un costat i a un altre, el més jove ha assenyalat el dessota d'un arbre caigut muntanya avall.

--Mireu. Allà n'hi ha un altre.
--Amb aquest ja tenim tres habitants d'aquest sector. Anem! -- ha manat el de la veu potent.
--Buenu, aquest no té muntada la parada --ha reblat el jove mentre marxaven.

Quan els he perdut de vista he tret el nas muntanya avall i he vist un home embolicat en un sac de dormir que anava treient el cap mica en mica mirant tremolós a una banda i l'altra i quan m'ha vist s'ha tornat a tapar d'una revolada.

M'ha acompanyat aquesta imatge fins al bar de capçalera quan, en companyia d'un cafè amb llet, he ensopegat amb la notícia que han comptabilitzat setanta-tres persones a la ciutat que viuen al carrer. A més, n'han fet un perfil: és un home fill de la ciutat, d'entre trenta-cinc a quaranta anys i enganxat a l'alcohol. Curiosament, els immigrants han quedat exclosos d'aquest rànking amb l'excusa que no tenen papers, no tenen cap impediment per treballar i, quan troben feina, deixen el carrer (?).

Remenava el cafè amb llet preguntant-me què carai seguien comptant els tres del sector Galligants quan en un annexe de l'anterior notícia s'hi llegia que estan ampliant el centre d'acollida de la ciutat, conegut com La Sopa, i he imaginat diversos comandos d'oficinistes voltant per la ciutat comptant sensesostre per estadístiques, interessos i propòsits diferents. I és que diumenge vinent és el Dia dels Sense Sostre i un ajuntament progressista, modern i rialler ha de ser capdavanter en solidaritat en dates tan assenyalades, i més en una ciutat que el diari El País situa cada any com la millor de l'Estat.

Pel diari El Punt, però, una altra notícia tenia més rellevància: nou funcionaris de justícia només tenen tres estufes elèctriques per passar la jornada laboral i com que ahir es van quedar sense llum perquè les tenien engegades al màxim, van haver de fer la feina ben abrigats. Una pobre funcionària fins i tot va haver d'abrigar-se les cames amb una manta. Com que aquesta situació és insostenible proposo que s'institueixi el Dia del Funcionari amb Poques Estufes. Friso per saber-ne les estadístiques.



Funcionaris represaliats

Funcionaris represaliats (Foto: Carmina Solano)