Sempre he volgut escriure sobre El Perseguidor de Cortázar però totes les estacions de l’any em semblen massa frívoles. Quan vaig conéixer en Yan era el gran moment. I més ara en trobar l’Isaac Ulam.
A mitja tarda estava per fer-ho. Però unes cases més enllà un dròpol s’ha tirat al riu. No fa tant que els que vivien a tocar del riu hi llençaven les escombraries però les ones que he vist després de sentir la patacada m’han deixat amb el dubte. Uns turistes que s’estaven a prop s’ho han mirat, han marxat lentament i m’he pensat que res havia passat. Fins mitja hora després, mitja hora ben bona. Dos cotxes dels bombers, una ambulància, el metge i dos centenars de curiosos fent fotografies m’han obligat a tornar a mirar al lloc dels fets. Un balcó em tapava però més tard he sabut que l’accident ha succeït a l’alçada de La Terra. Quan un parell d’helicòpters han passat arran de les teulades del barri vell n’estava convençut que res de bo podia explicar.
Al nou bar de capçalera he explicat la bonanova i m’han aconsellat a esperar a demà, a veure què hi diu El Punt. Avui, en el Safareig, parlaven d’en Sergi Rodríguez, cinc vegades campió estatal de cocteleria acrobàtica i seleccionat pel campionat del món que a finals d’agost es disputarà al Canadà. El desconegut ha entrat al bar i m’he pensat que l’Univers ha de ser contingent. El cambrer li ha dit que sóc un intel.lectual, perquè llegeixo els diaris. En Sergi s’ha quedat a fer el tallat, ben cofoi de tenir claca.
En una altra plana de El Punt ressenyaven el concert de The Tows Band a Fornells de la Selva i als cinc minuts de llegir-ho, ha entrat un dels components. Sí, l’Univers és contingent. A l’Univers l’he volgut forçar trucant la Flor de Chimbote, després l’Òscar i en acabat el gran Kasku. I és que anit vaig anar a dormir d’hora. De bon matí de dissabte vaig enfilar cap a Sant Pol de Mar per defensar els colors de la selecció d’escacs local i, en tornar, vaig anar de pet al llit. A les sis del matí de diumenge ja llegia els diaris mentre la plebs s’arraulia pels puestos.
Mentre m’esperava que arribés el gran Kasku al nou bar de capçalera, corria per la barra una revista del 1998 on descrivien la nit dels anys vint a Barcelona. I en una de les fotos m’he vist. Un altre cop m’he maleït per no escriure la història de El Perseguidor. Ara ja tinc massa material i estic per superar l’original.
Hem acabat a la Devesa. Li he dit a l’encarregat que divuit skins m’acabaven d’apallissar i m’havien tret tots els calers. De seguida ha cridat una cambrera perquè m’apaivagués la set. Al final de la tertúlia no m’he pogut estar d’explicar una cosa que m’havia fet mal: en Manel Bayo m’havia dit que en Quim Coromines estava enfadat amb mi perquè en aquest Club un cop vaig parlar d’ell. Vaig parlar d’una nit genial, amb en Quim, l’Imma Merino i jo. Tan sols fa una setmana que he sabut que en Quim no s’havia emprenyat. He volgut explicar aquella nit a la tresorera del club de fans i ha rigut molt. I tot plegat m’ha alleugerit i m’ha donat forces per tirar endavant el Club, deixant de banda les tonteries que darrerament hi havia penjat.
