Gairebé no anava al cinema des que van acomiadar el pianista i el noi dels intertítols però un senyor fill de Massanet de Cabrenys em va explicar bona part de la pel·lícula “Salvador”, basada en els fets de Salvador Puig Antic, i vaig trobar que era el moment de trencar amb una tradició. Sort que m’ havia explicat força detalls de la trama perquè vaig estar més estona intentant de contenir els lacrimals que no pas seguint el rerefons de la història.
El primer parany que em vaig trobar va ser a la taquilla perquè em van despatxar una entrada per una altra pel·lícula amb l’afegitó de que és lo mateix. En principi pensava que es tractava d’una mostra del llenguatge de l’època per escapar de la censura perquè el títol era “El viento que agita la cebada”. Però no és així sinó una manera de restar espectadors a “Salvador” qui sap si perquè amb l’altra pel·lícula fan més calaix. Un altre parany va ser trobar-me en que dins dels cinemes no es pot fumar. I el darrer és que després has d’ensopegar amb tot de saberuts que et canten tot els defectes d’una pel·lícula que m’ha arribat com cap altre.
Veure un cotxe de la policia marxant per la vorera encalçant els manifestants, em va dur de seguida a l’època, quan de ben petit m’estava a casa dels meus avis que vivien cantonada amb les Rambles de Barcelona. Tots els dissabtes per la tarda hi havia sarau, trets i corredisses, barbuts amunt i avall i grisos al darrera, i sentint aquell xivarri la meva tieta, que va néixer subnormal i va morir disminuïda psíquica, xisclava “Ha guanyat l’Espanyol!”. I la meva àvia, recordant els temps de la guerra, tancava el portal perquè ningú no s’hi refugiés.
Hi ha mitja hora ben bona de la pel·lícula que és un continu d’emocions acompanyades magistralment per la música de Lluís Llach. El carceller, l’actitud de les germanes, l’advocat, la mala llet dels castellans, la mort al garrot... El de Massanet em destacava dos personatges: el pare de Salvador qui va ser dut a un camp de concentració durant la guerra i sabia que res s’hi podia fer. Hores i hores mirant la tele, impassible. Quan per fi arriba la mala notícia, el pare escolta en Peret, aquella que diu que hem de cantar i sentir l’alegria de viure. L’altre personatge és el botxí i les expressions que fa servir: “Pongánmelo aquí” com qui mana que li atansin el gènero. “Bueno, esto ya está” quan ja ha complert la seva feina, també impassible, com el pare.
Posat a fer el saberut, diria que el personatge de Salvador Puig Antic me l’imaginava més malcarat. Que la transformació del carceller, entrevistat divendres passat a l’Avui, és massa brusca. I a la sala Zeleste, veiem un Pau Riba a l’any 1974 que fa pressuposar que ara ja volta els noranta anys.
La resta és genial, amb una ambientació perfecta per poc que s’hagi viscut aquella època. Una senyora pel·lícula que, a més, ha espantat la caverna.
|