L’Andrés es feia conéixer com a fill de Mequinensa. A casa el coneixíem com en Piticling pel seu mal costum d’assaltar qualsevol telèfon proper per fer trucades de llarga durada que ell considerava de gran transcendència.
L’Andrés hagués pogut ser la primera persona en pagar-me una feina: quan jo tenia divuit anys em va demanar que posés ordre en la seva cartera d’assegurances i que li confeccionés unes estadístiques per mesos, anys, clients i localitats dels serveis que oferia. Mai no vaig veure un duro.
El meu pare es va deixar arrossegar pel caràcter seductor d’aquell bandarra i se’n va acabar ressentint tan la seva vida familiar com el seu fetge. Perquè l’Andrés no només bevia a totes hores sinó que incitava a beure als que tenia més a prop.
Quan vaig saber que hi havia un escriptor que de Mequinensa n’havia fet el seu univers literari, em va venir al cap el mal record d’en Piticling i també un rètol rossegat que hi havia en aquella maleïda carretera que em duia cada quinze dies de retorn per anar a fer el soldat.
En Guillem em va despatxar el Camí de Sirga i el vaig regalar a la Mercè, que de Mequinensa no en tenia cap altre referent. Va gaudir amb aquella lectura i m’ho va fer saber. He anat seguint el camí literari de Jesús Moncada pels retalls de les planes de cultura dels diaris. I avui m’ha fet vergonya no haver anat mai a Mequinensa de la seva mà. En Jesús Moncada era de Mequinensa i l’Andrés, de Mesquinesa
|