Als anys de la crisi del petroli, Badalona era l'infern. Quan es ponia el sol ningú no gosava caminar pels carrers. L'autobús de l'escola em deixava a la porta de casa i s'esperaven fins que algú m'obrís. Al matí, el meu pare anava amunt i avall del carrer, renegant, convençut que havia deixat el cotxe davant de la merceria. Va perdre el compte de les vegades que li havien robat i de les vegades que havia hagut d'anar a trobar-lo als voltants de l'aeroport. Un cop va trobar-lo a Tarragona, amb un paio assassinat al seient del darrera. Els veïns anaven marxant del barri. Ma mare ens cantava les desercions, abatuda.
Una nit de Reis, quan l'Egea, un company de classe, ja havia escampat que els reis eren els pares, ma mare va fer un darrer esforç per mantenir-me en l'engany. Va obrir la porta del carrer i em va assenyalar tres persones que venien fent tombs per la vorera: "Mira, corre, entra, entra, que són els Reis!". Els Reis estaven borratxos i vestien de paisà.
Al matí següent, la saleta era plena de regals i ma mare fregava el terra: "Els camells s'hi han pixat", em va dir. Van ser els meus millor Reis. Em van regalar un Ibertren! Després, ma mare em va fer pujar a l'habitació i mentre feia el llit va posar punt i final a l'enganyifa: "Els reis som nosaltres, el teu pare i jo". Em va saber greu que el malparit de l'Egea tingués raó, aquella rata de barriada que als vuit anys ja es masturbava i ens portava a classe fotos de dones pixant i per un duro ens ensenyava les que no pixaven.
El record d'aquell matí m'ha quedat ben gravat. Ma mare va continuar fent el llit en silenci, sense mirar-me, i jo em vaig deixar encegar per la llum radiant del sol que omplia la cambra i per la ràbia. Durant molts anys he anat esperant altres revelacions d'aquesta mena. També va ser l'Egea qui em va explicar com es tenen els fills i me'l vaig haver de creure. Al curs següent el van posar al meu cantó i vaig passar de ser el número u de la classe a ser un anònim més. A mig curs, em vaig aixecar mentre el Sr. Domingo feia classe i vaig cridar que no volia aquell energumen al meu cantó, que ja no podia més. Després d'algunes consultes amb el director, els meus pares i altres professors, el Sr. Domingo, que era nou al centre, va accedir a temps i, a més, sovint m'acompanyava a casa. I vaig tornar a treure excel.lents, sense estudiar mai, sense escoltar a classe.
D'altres enganys van anar caient. Ningú no llegeix Leandro Fernández de Moratín encara que ens el fessin estudiar a classe de literatura. Les equacions de segon grau no serveixen per avançar el pagament de la hipoteca. Sartre podia dir missa però el refranyer té més prestigi. De deus n'hi ha un fotimer i les jurisdiccions de cadascun no estan prou delimitades. I ja pots anar pregant, ja, que cap recepta divina canvia el curs del teu viure.
La gran enganyifa, però, encara vaig trigar temps en descobrir-la, quan vaig saber que la llengua de casa es podia escriure. I en aquella llengua s'havien escrit obres excelses, obres que arraconaven definitivament tots els Leandros Fernández de Moratín que l'escola del dictador m'havia fet empassar. Una llengua de prestigi que els veïns d'una banda i de l'altra havien anorreat i prohibit. Va ser més traumàtic aquest descobriment que el dels Reis, perquè em va fer dubtar de tots els coneixements anteriors. I m'ha deixat la sensació de que vaig perdre molts anys deixant-me il·lusionar amb foteses.
De tot això, l'Egea no en deu saber res. Potser no va ni acabar la Bàsica. L'imagino portant el bar dels seus pares en aquella barriada de mal recordar, servint i servint-se barreges i discutint apassionadament si el Real Madrit atraparà el Barça, en castellà empobrit, esclar, perquè el català és la llengua der Puchó. I sempre amb els ulls a mig obrir perquè als deu anys ja sabia tot el que li calia per anar pel món. Quina sort!
Una nit de Reis, quan l'Egea, un company de classe, ja havia escampat que els reis eren els pares, ma mare va fer un darrer esforç per mantenir-me en l'engany. Va obrir la porta del carrer i em va assenyalar tres persones que venien fent tombs per la vorera: "Mira, corre, entra, entra, que són els Reis!". Els Reis estaven borratxos i vestien de paisà.
Al matí següent, la saleta era plena de regals i ma mare fregava el terra: "Els camells s'hi han pixat", em va dir. Van ser els meus millor Reis. Em van regalar un Ibertren! Després, ma mare em va fer pujar a l'habitació i mentre feia el llit va posar punt i final a l'enganyifa: "Els reis som nosaltres, el teu pare i jo". Em va saber greu que el malparit de l'Egea tingués raó, aquella rata de barriada que als vuit anys ja es masturbava i ens portava a classe fotos de dones pixant i per un duro ens ensenyava les que no pixaven.
El record d'aquell matí m'ha quedat ben gravat. Ma mare va continuar fent el llit en silenci, sense mirar-me, i jo em vaig deixar encegar per la llum radiant del sol que omplia la cambra i per la ràbia. Durant molts anys he anat esperant altres revelacions d'aquesta mena. També va ser l'Egea qui em va explicar com es tenen els fills i me'l vaig haver de creure. Al curs següent el van posar al meu cantó i vaig passar de ser el número u de la classe a ser un anònim més. A mig curs, em vaig aixecar mentre el Sr. Domingo feia classe i vaig cridar que no volia aquell energumen al meu cantó, que ja no podia més. Després d'algunes consultes amb el director, els meus pares i altres professors, el Sr. Domingo, que era nou al centre, va accedir a temps i, a més, sovint m'acompanyava a casa. I vaig tornar a treure excel.lents, sense estudiar mai, sense escoltar a classe.
D'altres enganys van anar caient. Ningú no llegeix Leandro Fernández de Moratín encara que ens el fessin estudiar a classe de literatura. Les equacions de segon grau no serveixen per avançar el pagament de la hipoteca. Sartre podia dir missa però el refranyer té més prestigi. De deus n'hi ha un fotimer i les jurisdiccions de cadascun no estan prou delimitades. I ja pots anar pregant, ja, que cap recepta divina canvia el curs del teu viure.
La gran enganyifa, però, encara vaig trigar temps en descobrir-la, quan vaig saber que la llengua de casa es podia escriure. I en aquella llengua s'havien escrit obres excelses, obres que arraconaven definitivament tots els Leandros Fernández de Moratín que l'escola del dictador m'havia fet empassar. Una llengua de prestigi que els veïns d'una banda i de l'altra havien anorreat i prohibit. Va ser més traumàtic aquest descobriment que el dels Reis, perquè em va fer dubtar de tots els coneixements anteriors. I m'ha deixat la sensació de que vaig perdre molts anys deixant-me il·lusionar amb foteses.
De tot això, l'Egea no en deu saber res. Potser no va ni acabar la Bàsica. L'imagino portant el bar dels seus pares en aquella barriada de mal recordar, servint i servint-se barreges i discutint apassionadament si el Real Madrit atraparà el Barça, en castellà empobrit, esclar, perquè el català és la llengua der Puchó. I sempre amb els ulls a mig obrir perquè als deu anys ja sabia tot el que li calia per anar pel món. Quina sort!
0 comentaris:
Publica un comentari