Quan Alexander Alekhine va fer vint-i-set anys, els boltxevics enderrocaren els tsars. De família benestant i lligada al poder sortint, no tenia cap ofici ni uns ingressos quan va haver de marxar de Rússia. Només era destre en una matèria: els escacs.
En poc temps va arribar a l'èlit mundial gràcies a una gran capacitat de càlcul. El seu joc dinàmic i agressiu xocava amb els plantejaments més racionals i conservadors dels seus rivals, en una època en que encara s'estaven paint les darreres descobertes en el coneixement de les lleis internes del joc de jocs. Però abans havia hagut de patir les misèries de l'exili. Diuen que aguantava les llargues nits d'estudi menjant caramelos perquè el sucre li revifava el cervell.
De ciutat en ciutat, disputant luxosos tornejos que s'allargaven durant mesos en plàcids balnearis, l'Alekhine també va cultivar una altra vessant: l'hedonisme desenfrenat, la passió pels casinos, l'alcohol, la nit, les dones... Es va casar tres vegades amb aristòcrates molt més grans que ell que no dubtaven en subvencionar-li els vicis.
Alekhine i Capablanca
El seu antagonista i aleshores campió del món va ser el cubà José Raul Capablanca y Graupera, fill d'una empordanesa que emigrà per les crisis del suro. Capablanca era també hedonista, però assenyat, inspiració de tots els grans jugadors d'escacs fins els nostres dies. Quan s'enfrontaren per disputar-se el regnat, Alekhine guanyà amb convicció i amb les mateixes armes que feren famós el cubà: el domini dels finals de partida amb poques peces.
El ja número u del món, i amb la nacionalitat francesa a la butxaca, es va donar a més excessos. L'anecdotari és extens. En una ocasió, en arribar a la frontera polonesa, va oblidar el passaport. Va aconseguir entrar escridassant el duaner que li barrava el pas: "Sóc el campió del món dels escacs i aquest és el meu gat que també es diu Escacs!"
En arribar a unes simultànies que havia concertat en una petita localitat alemanya, hi havia un participant més dels pactats. Alekhine va demanar de qui es tractava i li van dir que a darrera hora s'havia afegit el governador de la província. L'Alekhine va ventar una coça a la taula del polític, escampant les peces pel terra i cridant: "Vostè mana en la província però en els escacs mano jo".
També es diu que es va haver de suspendre una sessió de simultànies perquè l'Alekhine anava tan begut que, en arribar al local de joc, es va pixar a la porta. El seu malhumor en perdre l'expressava llençant el seu rei tan lluny com podia.
L'any 1935, un professor de matemàtiques holandès, Max Euwe, desconegut en l'escena escaquística i amic personal d'Einstein, va poder reunir els diners que Alekhine exigia per tornar a celebrar el campionat del món. I Euwe va guanyar. Sempre s'ha dit que l'alcoholisme del rus el va trair. Alguna ronda no la va poder jugar perquè es quedava dormit en els jardins que envoltaven la sala de joc.
En aquests anys, la majoria de jugadors i teòrics dels escacs eren jueus. I Alekhine es va guanyar la seva enemistat abraçant les idees racials que sorgien d'Alemanya encara que amb el temps, nous documents han aportat proves que el règim nazi el pressionava retenint la seva tercera dona, Grace Wishard, i falsificant estudis en nom d'Alekhine en els que es questionava la perícia dels jueus en la pràctica dels escacs i la supremacia ària (i incloien Capablanca encara que fos fill de navarrès i empordanesa ). Va poder tornar a ser número u del món després d'una llarga cura contra l'alcohol. Però la comunitat escaquística li va donar l'esquena. En esclatar la Segona guerra mundial, es va refugiar durant un temps a l'Alemanya dels nazis i després voltà per Catalunya, Espanya i Portugal, guanyant-se la vida amb sessions de simultànies, i cedint als capricis dels nazis que encara retenien la seva muller.
L'any 1946, el van trobar mort en la seva habitació d'un petit hotel d'Estoril. El cos havia caigut a sobre d'un tauler d'escacs on repassava una partida del campionat d'Espanya. I al cantó, una ampolla d'alcohol. El seu cos no el va reclamar ningú durant tres setmanes i va ser la federació portuguesa qui al final se'n va fer càrrec. Al funeral hi van anar una dotzena de persones.
L'informe forense mostrava que la causa de la seva mort va ser que es va ennuegar menjant carn però es va escampar una versió en que s'apuntava a un atac de cor. Recentment s'ha sabut que aquells informes van ser redactats sota les pressions del govern portuguès que volia evitar polèmiques en saber-se que un escamot de la Resistència francesa l'havia assassinat a trets, igual com feien amb tots aquells francesos que havien col.laborat amb els nazis.
Amb una vida tan semblant a la d'altres russos com Dostoievski, Alekhine no va tornar a ser reivindicat com un dels millors jugadors de la història dels escacs fins als anys setanta del segle passat. Un altre rus, Alexander Kotov el va reivindicar com a escaquista en una biografia en que incidia en els aspectes més escaquístics del seu viure. Ara reposa en el cementiri de Montparnasse després que la federació russa d'escacs en pagués el trasllat.
|