Bon dia

Tinc el McDonald's a prop i entro per esmorzar-hi. Mentre espero la tanda em pregunto com s'ho van fer a Olot per foragitar l'hamburgueseria més infecta del planeta. M'atén un noi arribat d'algun lloc de Sud-amèrica.

— Bon dia.
— ¿Què desea?
— Un capritx americà.
— ¿Cómo?
— Un capritx americà. —li senyalo un cartell on s'hi llegeix ben gros el que estic demanant.
— Ah. No. No es un caprís. Es un capricho. Un ca-pri-cho. ¿Para beber?
— Coca-Cola.

Per tornar al centre de la ciutat m'acosto a la parada de l'autobús. Hi ha una senyora amb bosses del MediaMarkt.

— Bon dia.
— Ah, oiga, ¿ut-té zabe cuando paza el de la línea dó? El que va a Monchuírs.
— Passa cada quinze minuts, senyora.
— Ah. E' que y'ase dié minutoh q'ep-pero y no paza.

Pugem a l'autobús, que ha arribat puntual. Mentre pago, saludo el conductor.

— Bon dia.
— ¿Tiene quince céntimos?
— Si.

Per treure'm el mal gust de l'hamburguesa, entro en un bar cèntric per demanar un cigaló. S'acosta un cambrer nou amb un bloc i un bolígraf.

— Bon dia. Un carajillu de Mascaró.
— Buenas. ¿Cómo ha dicho?
— Un carajillo de Mascaró.
— Ah. Un carajillo. Perdón pero es que lo segundo no lo he entendido.
— De Mascaró.
— Lo siento pero no entiendo.
— De Mas-ca-ró. És una marca de conyac.
— Ah. Mascarón. Mascarón, claro.

Abans d'entrar a la biblioteca m'entretinc fent la cigarreta i se m'acosta un ex-heroinòman efeminat amb una samarreta d'un Jesucrist hippiós que ens estima a tots.

— Hey, buenah.
— Bon dia.
— ¿Tieneh un sigarro, shavalote?

Conclusió: el meu país és aquell on a un bon dia, sempre t'acaben sortint per petaneres.

Xarnego, no. Polaco, sí

(D'una proposta a Can Gazophylacium)

Diari de Girona, 7 de maig del 2008

Demanen 3,5 anys de presó per mossegar un home en una discussió per dir-li ´xarnego´

Efe/DdeG, Barcelona

El fiscal ha demanat tres anys i mig per a un home acusat d'assestar una mossegada a la mà a un client d'un bar després d'una discussió per raons polítiques. La víctima ha relatat en el judici que el processat, Pedro V.R., li va propinar una forta mossegada a la mà després d'haver-li retret que era "un xarnego", a la qual cosa ell li va respondre que era "tan català com ell".

La mossegada li va produir una fractura del primer dit de la mà dreta, que va requerir d'amputació parcial dies després per infecció de la ferida. La víctima ha descartat que el processat estigués borratxo i ha negat que mediés cap discussió amb ell ni que l'agredís abans de la mossegada, tal com sosté la defensa.L'agressió, que va tenir lloc al bar Tequila Boom Boom de Barcelona el juliol de 2005, l'ha confirmat un dels cambrers del bar, que ha explicat que ell mateix va aplicar ginebra sobre la ferida per sanar-la.

El Ministeri Fiscal, que acusa el processat d'un delicte de lesions, ha sol·licitat una indemnització de 16.000 euros per a la víctima.

La gran revelació

Per Setmana Santa ─ que és quan toca ─ vaig tenir una revelació. Vaig veure ben clar quins són els fonaments d'aquesta civilització i les adulteracions que s'han fet més tard, sempre en benefici dels Innombrables. Engrescat per la descoberta, em vaig endinsar de nou en texts i fets coneguts dels homes més antics, emperò històrics, i a per tot hi podia trobar les traces d'aquella intuició.

Per sort, cap mena d'obsessió no em va guiar malgrat que vaig dedicar un bon grapat d'hores d'estudi per refermar-me en la veracitat de la troballa. L'esforç es va anar emmagatzemant en una altra banda i, abans-d'ahir, mentre dormia, el meu cap va anar condensant tots els nous coneixements i, tot just llevar-me, una nova claror em va il·luminar: sempre ens hem mirat el cel com si encara ens estiguéssim a la panxa de la mare.

Els antics, amb les llumetes que veien en el cel panxut, interpretaven l'esdevenidor, com ara els egipcis, que sabien que hi havia una manera de sortir-ne, per triangular que fos. Els més moderns, també elucubren sobre forats negres que ens portarien a un altre Univers. D'altres abracen la teoria del Big Bang, que tracta de com es va formar la panxa, fruit d'un Déu Copulador que un bon dia va provocar una Gran Inseminació.

Alça't Manela, que va de vals!

No s'hi juguen res i responen bé. Per l'any que ve, ja sabem com ensinistrar-los.

L'escòria de la nit

Fa set o vuit anys, tenia un company de feina ben peculiar. Amb només quaranta anys, en Rafa tenia desfigurats els tatuatges de dracs, cors i monstres que havia lluït per fer impressió quan practicava la boxa. Tenia el cos envellit per l'abús de l'heroïna i un viure que li havia permès conèixer les presons més reputades de l'Estat. Després d'una baralla que li va fer perdre un ull i unes molèsties doloroses als pulmons, va decidir canviar de vida, fent feina en el bar on jo hi treballava. S'encarregava de buidar les neveres que atenien diàriament més de mil persones, i després les netejava i re-omplia. La seva dona, a qui estimava amb bogeria, arribava amb el primer sol per ajudar-lo a fer la neteja. Per no quedar-se sol tota la nit, en Rafa em preparava un beure just quan jo plegava i ens quedàvem tot dos sols xerrant d'això i d'allò. Deia que jo era l'única persona que el tractava d'igual a igual i em va sorprendre quan em va dir que ens havíem conegut a la presó. Una foto antiga que ell guardava, així ho va confirmar: anys enrere vaig anar a la presó per jugar a escacs amb alguns presoners i en Rafa, aïllat del món de fora, no ho havia oblidat mai.

Un dia de bon matí em va trucar l'encarregat d'aquell bar. En Rafa plorava i només volia parlar amb mi. Veure aquell supervivent de mil batalles com plorava, em va colpir. De matinada, el fill d'un alt funcionari de l'època franquista, va anar al bar per riure's d'en Rafa. Va tenir durant dues hores aquell fill de papà enfotent-se'n i en Rafa, que sabia com s'arreglaven aquestes coses tan al carrer com a la presó, pensava en la seva dona i en la promesa que li va fer de canviar de viure. Plorava d'impotència.

A la tarda vaig anar a trobar el franquista. Li vaig demanar que em tractés igual que a en Rafa. Cada intent de fer-me saber el seu suposat estatus social era respost amb les meves mans estavellant-se amb força contra el seu pit. Un cop i un altre. Quan va passar a les amenaces, el vaig deixar per inútil. Els cambrers del bar, que havien quedat satisfets amb l'escena, van trucar en Rafa qui va continuar treballant amb més energia, sentint-se recolzat pels seus companys de feina.

Divendres passat, el fill del franquista, malalt per la cocaïna i pel record de quan la seva família podia fer i desfer, va venir al bar de capçalera a tocar-me els nassos, com tantes altres vegades. I aquest cop no el vaig empènyer. Simplement el vaig agafar pel coll. Avui en parlaven aquí i aquí. I ahir a la nit, la meva blogaire de capçalera va poder veure en primera persona la segona part de la història: el van fer fora del bar on ens estàvem. Després vaig rebre aquests missatges al mòbil:

"Estas acabat.morit", "Mort", "Estas mort per els collons". I el darrer: “Quiero cerrar esta puerta. Pagaré lo que haga falta.”

Llibres d'abans d'abans d'ahir

El Periódico de Catalunya, 24/04/08

Ahir, era el seu pare. Abans d'ahir, era l'avi.

Avui està venent un vademècum d'Abans d'abans d'ahir.

I visca l'Opus Dei!

Ramon Vilaró i Mossèn Josep Caselles

Els jugadors del Girona FC s'han hagut de tancar diverses vegades als vestidors per denunciar l'impagament de les nòmines que els pertoquen, inconvenient que no ha impedit que, després d'haver pujat de categoria l'any anterior, ara liderin el seu grup a la Segona Divisió B i ja estiguin classificats per jugar els play-offs d'ascens a la que es coneix com a Divisió de Plata.

L'ingenu podria pensar que aquest èxit es deu a l'esforç conjunt de jugadors, entrenador, directiva i aficionats. També podria dir que no es pot dir blat si no és al sac i ben lligat, perquè el Girona FC encara no ha pujat de categoria. L'ingenu s'equivocaria perquè el responsable de la meritòria campanya del Girona FC ha estat el Papa de Roma, qui ja ho té tot lligat. En agraïment per “una esplèndida temporada i sense lesions” la directiva que no pot pagar nòmines sí que podrà fer despesa en un vol xàrter cap a Roma per dur “una representació de la directiva, de la plantilla i pels seguidors que vulguin” i fer nit d'hotel. Com diu el vicepresident primer de l'entitat, Ramon Vilaró, gràcies al Papa també s'estan sortint de les dificultats econòmiques.

La dedicació de Benet XVI a l'entitat gironina serà recompensada amb “un llibre de les comarques gironines signat pels membres més representatius del club, una samarreta del Girona FC i un carnet de soci d'honor”. Des de les llotges de la primera fila podran conversar amb Ratzinger durant "3 o 4 minuts” i els gironins aprofitaran per fer-li saber que en el seu estadi no es produeixen incidents violents, tot amagant que en els dies de partit com a molt tenen trenta persones i a tribuna.

Sabent que és la gestió del Papa la que ha provocat aquest miracle i no l'esforç del dia a dia dels treballadors de l'entitat i, a més, a un preu molt raonable (un llibre dedicat, una samarreta i un carnet de soci), fóra bo que el Barça en prengués exemple i s'afanyés a pactar unes penyores amb la Santa Seu a canvi de la seva divina influència en el resultat del partit de demà. Per superar l'oferta del Girona FC, el Barça podria oferir-li a Benet XVI un article setmanal a la contra de El Periódico com a substitut de Johan Cruyff, qui practica una fe que és menystinguda al vestidor blaugrana.

Enlarge, enlarge

Vaig donar d'alta un correu electrònic amb la intenció de tenir-lo sempre net però, acompanyant el missatge de benvinguda, van arribar els primers set correus brossa. La via d'infecció només podia ser una. En obrir l'indicador d'ordres i escriure netstat -a per saber totes les connexions que tenia establertes amb la xarxa, allà hi vaig trobar el més gran espieta mundial, la casa Alexa, que per fi ha après a camuflar el seu nom però no la seva presència, bellugant-se per la xarxa disfressada d'eina seriosa i imprescindible. Com que els d'Alexa per saber-ho tot de nosaltres controlen tot el trànsit que suporta el nostre ordinador, poden generar correus brossa amb publicitat personalitzada. Entre els primers que vaig rebre hi havia una oferta d'un rellotge de polsera. Ben trobat perquè mai en porto. La resta de correus em proposaven d'allargar-me el penis.

Amb diverses eines, medicaments, operacions senzilles o tractaments amb herbes, m'asseguren que en quatre dies el meu penis farà patxoca. Diuen que les repercussions en el meu viure seran immediates: tindré un aspecte saludable, s'ampliarà el meu cercle d'amistats, faré contenta la dona... Quan ja havia après a conviure amb aquests inconvenients, un tal Werden Franklin vol que li demostri que el meu penis és més gran que el seu. En un principi m'ha ferit l'orgull però després de tants anys de topar-me amb mascles que només pensen des de l'entrecuix, he pensat una manera més fina de tornar-li el cop: fer-me retratar l'eina i enviar-li una còpia de mida natural.

Ara bé, tot plegat pot ser que es tracti d'una trampa. Si perdo no tindré excusa per sotmetre'm al tractament que em proposa. I si guanyo, de ben segur que rebré correus del tipus: on va a parar amb aquest bé de déu, no faci mal a la seva dona, redueixi el seu cercle d'amistats... Així que m'he decidit per destarotar-lo i enviar-li la foto d'un cony. Aviat la meva carpeta de correu brossa rebrà un missatge titulat: Enlarge your clitoris.

Més o menys perfecte

Una de les seqüeles que pateixo del correu no desitjat, ve d'una plana per fer coneixences que setmanalment m'envia una llista d'adolescents de Saragossa i Galícia perquè en triï una i m'hi comuniqui, pagant és clar. En l'oferta d'avui m'ha arribat una noia de Salt que és detallista i vol nois detallistes. El text de presentació que acompanya la foto és molt detallista, també:

hola busco un chico mas o menos perfecto q sea cariñoso wapo y q llege a quererme como yo lo hare con el q sea romantico cariñoso detallista, yo me concidero wapa cariñosa fiel detallista haber si...

La tassa del vàter. Aproximació.

No és cap secret que els qui no professem la fe convergent patim el drama de no encertar mai en quina posició hem de deixar la tassa del vàter quan ens toca de conviure amb femelles. Recordo que una mossa em va voler alliçonar, però tant l'absència de subordinades com el to imperatiu del seu discurs (“Així. Veus? Així no. Així sí”), han confinat a l'oblit aquella sublim explicació.

Després d'anys d'intentar trobar el desllorigador, he constatat que les dones sempre s'asseuen a la tassa. En canvi, els homes només ens asseiem per fer aigües majors. Sospito que pixar dret ho prenen com a una anomalia i d'aquí que ens obliguin a deixar la tassa preparada per l'opció que elles troben més natural. D'altra banda, les tapes de la tassa només permeten tres posicions. Provant aleatòriament podríem ensopegar amb aquella que provoqui algun signe positiu en la femella. Debades. Arriba un moment que un se sent víctima d'una conxorxa, d'una excusa qualsevol perquè puguin engegar-nos inversemblants lletanies de retrets. Deu ser per això que els castellans, del lavabo en diuen retrete.

Pixar dret no és tan fàcil. Primer hem d'aixecar les tapes de la tassa, després hem de regular un flux líquid de diferent intensitat, segons la pressió de la bufeta, alhora que tractem que no ens caigui la maleïda goteta, que sempre és causa de nous retrets. En acabat, hem d'emprendre la feixuga tasca de desar l'eina. Posteriorment, hem de tirar la cadena, recol·locar l'eina i emmirallar-nos. És normal que amb tantes tasques un s'oblidi de tornar a deixar la tapa tal i com estava. Si pensen que no hem fet prou feina pensant en elles, que s'imaginin com sol ser el lavabo d'un home solter que visqui sol.

Un empresari del poble que fa suro, fart d'absurdes polèmiques amb la parella, em va ensenyar ben cofoi quina és la brillant solució a tots els mals: en la cambra de bany comuna s'hi va fer instal·lar un urinari de paret.