Muts i a la gàbia?

Diuen que el proper 8 de març l'FBI destruirà quatre milions d'ordinadors que ara mateix són operatius. Pel que sembla, pateixen d'un virus.

A tot el món hi ha centenars de cases que es dediquen a crear medecines contra el codi maliciós que contínuament infecta la xarxa. En poques hores troben l'antídot a qualsevol nou mal. Si hi hagués cap virus infal·lible, el creador hauria anat molt més enllà del que sabem en aquest camp. Seria obra d'un ésser únic fàcilment detectable per les avançades eines de que disposa l'FBI, organització que té un àmbit geogràfic d'actuació il·limitat. 

D'altra banda, d'entre els milers de lleis que no podem desconèixer n'hi ha una que diu que som responsables de tot el que passa en el nostre ordinador. Si no hem pres prou mesures de seguretat i algú el fes servir per atacar la web d'alguna organització important, ens podrien detenir. No s'estilen aquest tipus de detencions però la llei hi és.

Podríem deduir que o bé no hi ha res a fer contra el virus o bé no surt a compte engarjolar quatre milions d'usuaris i d'aquí la dramàtica decisió que ha pres l'FBI per protegir la xarxa. Tanmateix, la llista d'aquests ordinadors deu estar en algun lloc i de la mateixa manera que saben quins són i com destruir-los, també podrien enviar als seus propietaris una circular per correu electrònic amb unes instruccions per eliminar el paràsit o amb un anunci del fatídic desenllaç que aviat s'esdevindrà. O bé, desinfectar-los a distància. 

Essent l'amenaça tan greu, sobta que s'ajorni la destrucció per d'aquí a tants dies. Així que si no ens hem quedat donant voltes a les possibilitats exposades i a alguna altra que se m'haurà escapat, queda per trobar si en aquella data succeirà res d'especial en un altre àmbit doncs fer callar tants ordinadors al mateix temps, més els danys col·laterals inherents, podria significar que la xarxa romandria emmudida durant un temps indeterminat, deixant-nos sense una eina imprescindible per saber què passa al món més enllà dels canals oficials.

La data escollida és molt propera a la primavera. I és per la primavera que la premsa oficial ens diu que o els Estats Units o Israel tenen previst d'atacar l'Iran amb l'excusa d'un incert programa d'armes nuclears que estaria posant en perill el tros de món que s'anomena lliure. La mateixa data coincideix amb l'escollida pel pare Bush per atacar l'Irak. I també és un dia clau en el calendari jueu doncs s'acaba la celebració del Purim.

La solució a aquest enigma potser la sabrem en breu tot i que és sabut que en temps de guerra es filtren moltes notícies falses tant per despistar l'enemic com per aixecar l'ànim dels que ens estem als sofàs discutint si tal actriu ho fa millor que una altra mentre esperem el proper partit de la lliga de futbol.  

Sobirania creativa

Ens és dit que la sobirania neix del poble i des de petits que ens ensinistren a escola en aquesta creença. A França, diuen que la plebs armada de raó s'organitzà per tombar un règim polític dissonant amb els principis bàsics de la natura humana. I des d'aleshores figura que ha estat un no parar.

El cas és que els francesos moderns, ben amarats d'aquells trets que ens són consubstancials, van permetre    ̶  i permeten  ̶   que en altres territoris pervisquin manaires que actuen contra natura, com ha estat el cas recent de Franco i els seus. 

Passat aquell temps, tenim per escrit   ̶  i així ho mostrem al món  ̶  que els espanyols són els qui decideixen com han d'anar els afers que els són comuns, des de baix cap a dalt, com si les càrregues policials que han rebut uns adolescents valencians per demanar calefacció a la seva escola haguessin succeït arran d'una decisió que tots els espanyols haurien consentit.

De fet, els àmbits de decisió que corresponen al poble són ben escarransits. És des de dalt que es decideix què cal preguntar al poble i quan. I així em trobo que, tot i que fa força anys que sóc major d'edat, només he pogut votar en un referèndum    ̶  que és l'eina bàsica d'una democràcia  ̶   i per una qüestió que depenia de molts altres factors, com va ser la ratificació de la Constitució Europea. Ni la meva generació ni els que venen darrere, tampoc hem estat consultats per res d'important relatiu a la forma que ha de tenir l'Estat en que ens ha tocat de viure.

Fent un cop d'ull a la part més visible de la crosta administrativa que decideix el nostre viure, ens trobem un funcionariat sotmès a altres lligams d'obediència. Ara mateix hi ha tres ministres que són supernumeraris de l'Opus Dei, fet que els obliga a prioritzar les ordres internes de la secta a les demandes conseqüents a la sobirania popular. D'altres ministres s'ha sabut que pertanyien a una secta encara més agressiva, la dels Legionarios de Cristo Rey. I la majoria també pertanyen a algunes lògies maçòniques que, per bones intencions que diguin tenir, són organitzacions piramidals d'obediència estricta. Tanmateix, el de cap d'estat és un càrrec vitalici i hereditari. Res a pelar. 

Si sortim al carrer per denunciar aquesta situació, el millor que ens pot passar ens que ens cardin una pallissa per posar en perill l'Estat de dret que suposadament ens hem atorgat. Així que, per no passar per ingenus, hem d'exigir que canviïn la Constitució perquè digui les coses pel seu nom:


“La soberanía nacional residirá en aquellos ciudadanos cuya lealtad demostrada a los principios fundacionales de las respectivas congregaciones a que estuvieren adscritos y sin perjuicio de la fidelidad a los valores que el Estado decidiere adoptar según las circunstancias, se comprometieren a tener por cometido prioritario servir de guía al Pueblo en todos aquellos asuntos que fuere menester y garantizar que la plebe pueda seguir la programación televisiva sin otros impedimentos que los consustanciales a los horarios laboral y familiar a que estuvieren sujetos”. 

Baixar a l'infern

Baixar Al-Àssad exercia d'oftalmòleg a Londres i, com que al seu país d'origen el càrrec de president és hereditari i son pare n'era, va ensinistrar el seu fill en els afers de la cosa pública i així desentendre's d'un destí que li era incòmode. Però el successor morí en accident de trànsit i quan a Síria van reclamar Baixar per ocupar la trona vacant, va complir a contracor, assabentat dels riscos que li esperaven en la nova professió.

Ara que els diaris occidentals l'esmenten sense cap vergonya com l'instigador de tots els mals del seu país, a Baixar se li presenten un ventall d'alternatives per sortir del parany que li ha plantat el Gran Manaire. Les opcions que ens són conegudes són aquestes:

Opció Bhutto: Benazir Bhutto va ser presidenta del Pakistan i després de fugir-ne a corre-cuita (veure opció Mubàrak) hi va tornar per seguir de prop l'incipient procés de democratització del país. Però vet-aquí que va fer unes declaracions l'any 2007 assegurant que Bin Laden era mort. Hores després fou assassinada en públic. L'executor va ser el mateix boig solitari que assassinà els germans Kennedy, John Lennon, Olof Palme, Martin Luther King, Malcolm X...

Opció Carrero Blanco: Confirmat el Borbó com a successor del dictador, l'almirall Carrero Blanco havia d'assumir la presidència vitalícia del govern. Henry Kissinger va supervisar en persona que l'almirall no fos cap molèstia pels plans de futur dissenyats per a Espanya. Kissinger va presenciar in situ el rècord del món de salt d'altura, atribuït encara a l'ETA tot i que no tenia ni infraestructura ni vel·leïtats artístiques.

Opció Noriega: Imposat per Kissinger com a president del Panamà quan s'havia de negociar la concessió del canal que travessa el país, un cop firmat l'acord el general Noriega era un destorb. Sabent quin destí l'esperava, el general es va refugiar a la Nunciatura Apostòlica. Al voltant d'aquesta seu van instal·lar un equip de música colossal que nit i dia reproduïa “I Shot The Sherif” de Bob Marley & The Wailers. Qui sap si sentir cada tres minuts “If I'm guilty I will pay” va fer decidir el general a entregar-se per ser condemnat als Estats Units a quaranta anys de presó acusat de narcotraficant.

Opció Mubàrak: Fidel servidor dels interessos del Gran Manaire, va assolir el càrrec quan el seu predecessor fou assassinat per un desconegut en el decurs d'una desfilada militar (veure opció Bhutto) ara fa trenta-set anys. Quan el món lliure posà els ulls en uns quants milers de persones concentrades en una plaça cèntrica d'El Caire, Mubàrak negocià una sortida digna adduint problemes de salut. I tal dia farà un any.

Opció Hussein: Després de ser engreixat pel Gran Manaire, va caure en desgràcia i tots els occidentals el vam acabar odiant gràcies a la persistent campanya de la premsa amiga. El seu final va ser el mateix que el d'Al-Gaddafi: després que uns valents defensors de la democràcia els trobessin amagats en caus infames, primer els vexaren fins a l'extenuació per després assassinar-los com aquell qui es desfà d'una rata immunda que malmetia la collita.

Sospito que l'opció pactada serà la d'en Mubàrak però que algun accident fortuït li impedirà de continuar exercint l'oftalmologia. Deixo una enquesta penjada perquè pugueu triar l'opció que li tenen preparada.

Un ciri rere un altre

Les agències de notícies d'allà on diuen que està el món lliure han revifat la campanya perquè ens adonem de com de dolent que és el president sirià. Per fer-ho més entenedor ens han col·locat imatges com la d'aquest nen.

El cartell que mostra el nen està escrit en un anglès perfecte. Tan perfecte que inclús la negació segueix els cànons acadèmics quan es vol mostrar èmfasi. Tres línies rectes fetes amb llapis li han servit de guia per ordenar el text, amb unes lletres elegants que no són sortides de cap motllo. A més, ha remarcat la paraula clau amb el color vermell de la sang.

 Pot semblar que aquest nen té unes habilitats intel·lectuals impròpies de la seva edat encara que haurà de polir les seves arts d'interpretació doncs hi ha un detall que esguerra el dramatisme de la imatge. El text diu “si no ens ajudeu, ens mataran” i qualsevol persona que s'enfrontés a una situació límit d'aquest tipus de ben segur que no se li escaparia el riure. Per completar l'escena trobem altres nens, un d'ells tocat amb els colors de la bandera del seu país, i unes senyores abillades amb el vel islàmic que, com tots els occidentals sabem, és una aberrant imposició del masclisme més primitiu.

Anant de dret a les emocions més pregones les agències aconsegueixen que prenguem partit pels bons, el poble, doncs els occidentals portem alguns segles convençuts que la sobirania neix del poble, una fal·làcia més que ens hem empassat com si tots patíssim la síndrome d'Espartac.

I qui els ha de salvar de morir als sirians? Altres imatges ens ensenyen quatre o cinc barbuts agitant al vent la bandera dels Estats Units, un país que des de 1917 no ha estat ni un sol minut amb la maquinària de guerra aturada. De res ha valgut que el president sirià cridés que Occident havia dut esvalotadors al seu país per crear confusió, els mateixos que hem vist actuar a tots els països àrabs del Mediterrani. 

Síria no té gas, ni petroli, ni... Deixem-ho aquí, de moment.

L'irrenunciable dret a moure

Les dèries de la vigília no s'han fet veure en un somni on tot ha girat al voltant del codi binari. Una partida d'escacs al matí amb derrota dolorosa per un descuit inexplicable i una llarga tarda cercant debades algun rival per la xarxa que es deixés guanyar sense oposició, no em feien preveure una nit farcida de revelacions metafísiques.

Sabem de la claror perquè hi ha foscor i, per senzill que sembli, així és que l'antítesi fou l'originària del tot plegat. Si allò primer va ser la claror, necessitaria de la foscor per poder ser. I si allò primer va ser una altra cosa, també hauria de menester del seu contrari per poder ser. Arribant a l'essència ens trobaríem en una lluita primigènia entre oposats. Arreu del món que ens és conegut podríem trobar aquesta disputa entre contraris, forçats a complementar-se per poder fer el tot. El cos tampoc s'escapa, doncs és la unió de dues meitats simètriques que es necessiten l'una de l'altra. Trobar tots els exemples és explicar l'Univers.

En el somni l'u valia per una part i el zero pel seu contrari. Ho volia fer saber a qui m'escoltava amb exemples entenedors: el Barça és l'u i el Real Madrid el zero; la Coca-Cola és l'u i la Pepsi-Cola el zero; la dona és l'u i l'home el zero. I és clar que uns podrien viure sense els altres però la idea era d'anar aprofundint fins allò que no tenim present en el dia a dia però que ens és fonamental, amb un seguit d'elements indestriables l'un de l'altre, com ara el fred i la calor, el silenci i el soroll, el sí i el no. És com funciona l'ordinador, combinant uns i zeros fins a fer-ho funcionar tot. I és així també com funciona el nostre cervell, capes ensota d'allò que fem.

El que volia transmetre als oïdors és que els nostres uns i zeros han estat ensinistrats des de petits, qui sap si amb una finalitat que no ens és natural, tenint-nos ocupats per foteses prescindibles que considerem falsament d'extrema importància. Un codi binari compartit per milions d'humans i de bon manipular per qui en conegui la clau. El gat de casa no s'emociona amb Beethoven però pot morir esclafat com jo per un coet.

Amb l'audiència iniciada i atenta, podia anar més enllà. El llenguatge ens fa de barrera per conèixer el món com és, de ple que n'és d'antítesi i altres figures que són artificis sibil·lins d'aquell maleït univers d'uns i zeros. Qui pogués viure fora d'aquest univers ens tindria sota control. I el món dels humans topa arreu amb simbologia d'aquest tipus: el Vaticà i la Casa Blanca de Washington tenen davant per davant una plaça rodona amb un obelisc al mig, com l'u i el zero plegats, en les coordenades precises, com si la Terra fos un símil del nostre ésser, contingent, com els estels desplegats al cel, places amb obelisc que són com el penis i la vagina, destinats a entendre's per crear noves rèpliques dels atrapats en un món fals però coherent.

Engrescats per la descoberta, sabíem que enderrocant aquella simbologia se'ns obriria un nou món, el real. Alguns, més cridaners per semblar majoria, tingueren por doncs som sortits d'aquest món binari i destruir-lo, ens destruiria. Si no hi som, qui en trauria profit del nostre esforç? I ens hem deixat de qüestions pregones per tornar als escacs, l'univers que en aparença és simètric, on conviuen les foscors i les clarors, un espai tancat on s'esdevenen totes les batalles i on, si et demanes perquè has arribat fins a una situació, sempre pots recular per trobar-te allà on eres d'un bon començament.

La dignitat de la classe política

Durant el segle XIX, a Europa només hi havia dues mines de mercuri, essent la d’Almadén, a Ciudad Real, la més prolífica. El mercuri és un element que casa amb l’or i l’argent i n'és imprescindible en tot de processos, així que qui tingués el control de les dues mines, podria fixar-ne el preu i vigilar de prop els altres dos metalls.

Els banquers Rothschild, originaris de Frankfurt i amb delegacions per mitja Europa, van muntar una filial a Madrit, l’agència Weisweiler & Bauer, amb l’objectiu d’aconseguir les preuades mines d’Almadén. Eren temps d'agitació a la península. Ferran VII havia abolit la Llei Sàlica en favor de la seva filla Isabel. El germà del monarca, Carles, s’intitulà com a legítim hereu al tron i per això s’iniciaren les guerres carlines, durant la dèbil regència de Maria Cristina qui substituïa a Isabel, encara menor d’edat quan son pare traspassà.

Amb l’enrenou polític que es vivia, Weisweiler & Bauer tenia el terreny adobat per aconseguir les seves pretensions. Van untar amb generositat personatges afins, com l’israelita Mendizábal, conegut per les seves desamortitzacions. Nascut a Cadis amb els cognoms Méndez Álvarez i descendent dels conversos Méndez, canvià el seu cognom per un de basc, doncs els bascos només són sospitosos de ser bascos. L’agència també va finançar les carlinades cada cop que volien aconseguir una pròrroga en la concessió de les mines. Maria Cristina va haver de cedir un cop i un altre doncs també necessitava finançar el seu exèrcit mitjançant els Rothschilds de Londres. Seran anys de continus canvis polítics que els de Weisweiler & Bauer van saber gestionar amb maestria. Quan els caps carlins ja feien nosa, se’ls va pagar pels serveis prestats i els hi van concedir destins en luxoses finques d’arreu d’Europa

Amb les mines de mercuri en el seu poder, l’agència va destinar el 2‰ dels guanys a subornar la classe política. Ningú no es va lliurar. Del Conde de Romanones a Azaña i de Primo de Rivera al General Prim. Aquesta situació va durar fins que durant la II República Francesc Cambó fou anomenat Ministre de Foment. Cambó va recuperar per l’Estat les mines d’Almadén i poc després esclatava la Guerra Civil.

Oficialment, les diferents branques de la família Rothschild ho van perdre tot l’any 1942 per obra i gràcia de l'antisemitisme atribuït a Adolf Hitler. I aquests que tot ho van perdre avui en dia són encara els que fixen el preu de l’or dos cops al dia. I no és dedicació absoluta. La recerca concebuda a la Universitat de Múrcia dedicada a la presència de la família Rothschild a l’Estat s’atura a l’any 1941, obviant la Guerra Civil i els prolegòmens. La continuació d’aquesta investigació fa sis anys que l’espero.

Per saber-ne més: La casa Rothschild en España de Miguel Ángel López Morell. Marcial Pons, Ediciones de Historia. Madrit 2005

La síndrome de Menard

L'Abat Escarré amb un amic

D'en Mossèn Narcís Xifra i Riera vaig aprendre que l'Abat Escarré era un pocavergonya i que de catalanista no en tenia res. De tant en tant cerco per la xarxa si algú encara es fa ressò de la legítima denúncia de Mn Xifra, documentada en diversos llibres com ara Montserrat, 1936, L'Abat Escarré, història i mite i Confessions d'un ex-monjo de Montserrat. 

I vet-aquí que m'he trobat aquest escrit penjat el 27 d'abril del 2009 :

Mn. Xifra estuvo siempre, hasta su muerte, disponible para el diálogo y el encuentro personal en su muy querido santuario de Santa Afra, cerca de Sant Gregori. Nunca entendió la popularidad y el sostenimiento del mito Escarré. En sus libros presenta documentos evidentes de la filiación falangista del mitificado abad. Escarré era inculto, según los parámetros benedictinos de la abadía, no sabía nada de música ni de latín y griego. Excusaba su ausencia en los exámenes con enfermedades inventadas. Únicamente conspiraba. Con otros monjes “de su cuerda”, entre ellos Oleguer Porcel evidentemente, decidieron hacerse con el control de la abadía. En 1936 tuvieron su oportunidad y se deshicieron de los monjes más preparados que como Xifra, no pudieron volver después de 1939 a la comunidad.

En canvi, el 14 de març del 2008 vaig penjar aquest altre:

Vaig poder parlar moltes vegades amb ell, a les sobretaules de diumenge a la tarda al santuari de Santa Afra, a prop de Sant Gregori. Mossèn Xifra no se'n sabia avenir de la popularitat de l'abat Escarré. En els seus llibres presenta documents evidents de la filiació falangista del mitificat abat. Escarré era inculte, segons els paràmetres de l'abadia, no sabia res de música ni de llatí i grec. Excusava la seva presència als examens amb diverses malalties inventades. Només conspirava. Amb altres monjos de la seva corda van decidir de fer-se amb el control de l'abadia. Al 1936 van tenir la seva oportunitat i es van desempallegar dels monjos més ben preparats, com ara Mossèn Xifra, qui mai més va poder tornar a Montserrat. 

Si algú té la paciència de llegir sencers ambdós escrits, s'adonarà que l'han afusellat de dalt a baix, tret dels primers quatre paràgrafs, amb alguns afegitons i algunes imprecisions doncs el Santuari de Santa Afra no era el seu preferit sinó que els diumenges cuinaven un arròs a la cassola inoblidable a la hostatgeria del costat i un parent que teníem en comú de vegades ens hi convidava. 

Ara no sé si rellegir la lletra petita de la llicència que tinc registrada a Creative Commons  o bé tornar a capbussar-me en Pierre Menard, autor del Quijote del gran Jorge Luis Borges.   

Les nòmines del Banc Central Europeu

Demà és final de mes i el Banc Central Europeu haurà de pagar les nòmines als seus treballadors. Estic encuriosit per saber quin sistema fan servir.

Com que en el Banc Central Europeu hi ha la màquina d’imprimir bitllets, un sistema podria ser que els treballadors es servissin ells mateixos, entrant per ordre alfabètic a la habitació on hi ha la impressora, amb els cartutxos de tinta a l’armariet de l'esquerra i en els prestatges del costat, el paper. Introduint un codi i prement un botonet vermell, la màquina emetria un llençol amb la quantitat justa. En una tauleta hi trobarien unes tisores per retallar un per un els paperots de la mensualitat.

El problema d’aquesta sistema és que la inflació a Frankfurt ―que és on està el Banc Central Europeu― es dispararia cada principi de mes, doncs del no-res sortirien diners per comprar productes existents, conforme a la premissa que si només hi ha 1.000 € al món i una sola cosa per vendre, aquesta cosa val 1.000 €. Però si hi ha 10.000 € i la mateixa sola cosa per vendre, aquesta en valdria 10.000.

Un altre sistema seria que un responsable passés a cada empleat un sobre tancat amb la mesada. Com que el Banc Central Europeu remena quantitats de diners que no podem arribar a capir, sempre es podrien desviar uns pocs bitllets pel personal i així evitar qualsevol efecte inflacionista, doncs serien bitllets ja existents. Fòra viable però arcaic.

Seria absurd que els treballadors del Banc Central Europeu tinguessin la nòmina domiciliada en un altre banc, com si el personal del Banc de Sabadell cobrés el sou per la Caixa del Penedès.

Descartades aquestes opcions, només em queda suposar que el que han de fer els treballadors és col·locar bons al banc on treballen a un tipus d’interès prefixat per alguna consultora externa, comprometent-se a tornar l'import total més l'interès en un temps prudencial. De fet, aquesta és la funció del lloc on treballen i de ben segur que ho deuen trobar com el fet més natural del món.

La primera crisi

Durant el regnat de Asiquis, com que va haver una gran manca de diners en circulació, va ser promulgada entre els egipcis una llei segons la qual, per a rebre un préstec, hom havia de presentar com a caució el cadàver del seu pare. Se li afegia una altra llei segons la qual qui donava el prèstec es quedava amb tot el sepulcre de qui el prenia; i si qui presentava aquesta caució no volia tornar el préstec, hom li imposava la pena que, quan ell mateix finés, no tingués sepultura, ni al sepulcre patern ni en cap altre, i tampoc no hi pogués enterrar cap altre dels seus.

Heròdot. Història 136-2

Bloc recomanat

Revista de Girona. Número 250. Septembre 2008.